De jove milità a Bandera Roja, després al PCE, més tard al PSI —Partit Socialista de les Illes— i per a les eleccions al Congrés de juny de 1977 es convertí en cap de campanya d’Unió Autonomista, una oferta nacionalista liderada per Josep Melià Pericàs. Quan posteriorment (1978) Melià va ser encarregat de la comunicació del Govern espanyol d’UCD, presidit per Adolfo Suárez, fitxà Alomar per ajudar-lo en aquesta tasca. I més tard, quan abandonà el Govern espanyol, passà a responsabilitzar-se de la comunicació de l’ambaixada espanyola a Mèxic durant sis anys. De tornada a Madrid va entrar a RTVE, però al cap d’un any ho va deixar. Llavors aprovà unes oposicions i com a tècnic de l’Administració va tornar a Mallorca amb la família. “Un pic aquí, vaig mirar vacants que hi pogués haver al Govern (el primer executiu autonòmic) i en Melià parlà de mi a Joan Cladera, que era el conseller de Turisme. Em va fitxar per dirigir l’Institut Balear de Turisme i, més tard, em va fer director general de Turisme, sempre com a independent. Després en Javier Gómez Navarro, el que va ser ministre de Turisme (entre 1993 i 1996, del Govern del PSOE de Felipe González), que tenia una consultoria turística, em va fitxar i vàrem fer feines a Mèxic, Cuba, Guatemala, Colòmbia...”
Va ser militant del PSOE i el 1999 es convertí en el conseller de Turisme del govern del primer Pacte de Progrés (PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca, Esquerra Unida, Els Verds i Unió Mallorquina), fins al 2003. Va seguir quatre anys més de diputat del Parlament balear, després abandonà la política institucional i el 2017 deixà de militar en el Partit Socialista en protesta per la imposició a Catalunya de l’article 155 de la Constitució.
Actualment, col·labora amb el Fòrum de la Societat Civil i ha esdevingut una de les veus més experimentades en una visió del turisme que advoca pel canvi de model i pel decreixement del nombre de turistes.
—Vostè va ser el responsable de la famosa ecotaxa de 2001 que tants atacs rebé per part dels hotelers i la dreta política.
—Així va ser. Era un impost pensat per recaptar diners per anar reformant el model turístic, per fer créixer la qualitat de l’oferta i, per tant, amb l’objectiu d’atreure una demana de més alta qualitat. El PP s’equivocà quan la derogà (després de guanyar les eleccions de 2003) i ara així ha quedat demostrat quan no només l’ha acceptada, sinó que diu que la vol augmentar.
—Com a expert en turisme, creu que a les Balears sobren turistes?
—Sí.
—O sigui que està pel decreixement?
—Absolutament. Hem arribat a un punt on tanta massificació ens genera un impacte amb molts aspectes negatius. Però alerta: no només sobren turistes. També ens sobren immobiliàries. Una cosa duu l’altra. No ho oblidem. És un model que es basa en explotar l’atractiu de les Balears com a lloc d’èxit per a les inversions immobiliàries i turístiques. Això no té futur. O sí, un futur que és el desastre.
—Per què passa això?
—Perquè el model turístic hoteler balear és el de la fàbrica de llits. No estam en una economia dirigida per interessos socials autòctons. Sinó que es basa en l’interès extern i el d’una minoria d’aquí. Els de fora ens dirigeixen des dels anys cinquanta del segle passat.
—Els grans operadors turístics?
—Evidentment. A veure si ho sé explicar amb un símil de l’economia agrícola mallorquina. La possessió era la unitat territorial productiva, propietat del senyor que hi posava un amo per encarregar-se de l’explotació. Idò, talment es va iniciar el model turístic balear fa setanta anys, i encara ara en bona part segueix marcat per aquesta realitat: els hotelers són els amos, gestionen, però no decideixen en el que és fonamental. Els seus establiments són els mers receptacles d’un negoci que es decideix a fora. O sigui: aporten, essencialment, els llits. El turisme balear és una fàbrica de llits, en definitiva.
—Per tant, l’economia illenca depèn d’aquestes empreses estrangeres.
—Així és. I això no passa a altres bandes d’Europa. Per què aquí sí? Perquè s’inicià sota una dictadura. Al règim franquista li anava la mar de bé, perquè el turisme li donava bona imatge i divises. Per tant, deixà que els operadors de viatges fessin el que volguessin perquè li asseguraven els visitants. Així va començar durant els anys cinquanta i es va enlairar durant la dècada següent. Les Balears eren el lloc ideal: sol, preus barats, seguretat per a les empreses —en el sentit que podrien fer el que volguessin sense cap problema urbanístic ni sindical ni de cap casta—, fàcil connexió aèria... Els hotelers rebien els doblers per fabricar llits: cada vegada en tenien més perquè venien més i més turistes. Així es muntà el model turístic. I talment, en el seu bessó, hem arribat fins ara: amb un sistema que no ha eliminat les obsolescències, és a dir, tot allò que ja no és rendible —deu ser de les poques activitats empresarials, o potser l’única, a la qual no ho fa- i que ha provocat s’hagin anat acumulant durant dècades, fins avui.
—I el poder polític, què ha fet?
—Madrid sempre ho ha permès, i als uns o als altres (en el Govern espanyol) ja els ha anat bé, i els va bé. Ens veuen com una generadora de doblers, com una comunitat rica i no surten d’aquest clixé. I pel que fa al Govern balear, ja s’ha vist: els intents com l’ecotaxa varen ser contestats pels hotelers i el PP des de 2003 l’esquerra mai ha plantejat una alternativa.
—Ara caldria decréixer, diu vostè.
—Sí, hem de decréixer, és l’única manera de recuperar qualitat de vida i acabar amb l’actual bogeria.
—Però com creu que s’hauria de decréixer, exactament?
—Hem d’eliminar les obsolescències. És la manera més eficient de decréixer. Tenim zones degradades on se segueixen enviant turistes que, òbviament, venen del mercat marginal; és la demanda que respon a l’oferta barata: el turisme d’excessos —Sant Antoni, Magalluf... Tot això que no hauria d’haver existit, però ho tenim. O ho eliminam o seguirem igual. Si ho eliminam, podrem baixar el nombre de turistes. No sé exactament en quina quantitat, però segur que el baixaríem.
—I no seria a costa de la mà d’obra?
—No necessàriament. Una vegada (quan era conseller) férem un estudi de com un hotel podia augmentar la qualitat perdent un 20% de la seva oferta i resultava que el que en teoria perdria quantitativament de mà d’obra per mor del canvi en realitat no era així perquè la major qualitat necessitava més treballadors. Per tant, és factible fer el canvi de model mantenint —o quasi— la feina.
—A vegades he sentit parlar dels 12-13 milions de turistes com a xifra màxima —enguany seran de 18,5 a 19—, a partir de la qual les coses es començaren a tòrcer...
—No m’atrevesc a posar una xifra. Però és cert que a partir del 2001 (quan arribaren 13,2 milions de visitants), amb l’atemptat de les Torres Bessones (11 de setembre d’aquell any) i la crisi consegüent, la resposta dels hotelers fou incrementar l’oferta per obtenir més i més turistes, amb el vistiplau i impuls del Govern de Madrid. I això va ser segurament el punt d’inflexió a partir del qual començàrem a anar de mal en pitjor. Després, el 2008, amb la nova crisi econòmica, dos quarts del mateix: més captació de turistes. I amb la més recent, la de la covid, igual. O sigui, creixem a partir de crisis. Que les coses van malament? Idò, més turistes, de qualsevol tipus. I així sempre. Amb l’afegitó que cada vegada ens anam convertint més en un refugi d’inversions de capital, en especial en el mercat immobiliari. Amb totes les conseqüències negatives conegudes.
—Què permetria assolir el decreixement?
—Si disminuïm el nombre de places turístiques i posam límits a la bogeria del mercat immobiliari, tendrem molt guanyat. Podríem esponjar, reconvertir hotels obsolets en pisos socials —que en falten moltíssims—, en equipaments sociosanitaris —que també en manquen molts—, centres culturals... I una forma de reduir les places és atacar la bogeria del lloguer turístic, no només l’oferta il·legal, sinó també acotant al màxim la legal, perquè només pugui fer-se en comptats indrets i casos, però no en edificis plurifamiliars ni tampoc en zones residencials de tot l’any. I com t’he dit abans, si es fes tot això no necessàriament es perdrien llocs de feina o, almanco, no tants com podria semblar a primer cop d’ull.
—Per assolir un objectiu així, caldria invertir molts doblers.
—És clar. Per això cal crear un fons d’inversions en aquest sentit. Amb aportacions europees i també privades que serveixin no només per millorar el turisme, sinó —i és tan important o més— per diversificar l’economia balear, amb tot allò que sigui possible i fer-ho de bon de veres.
—I Madrid?
—Per descomptat que s’hi hauria d’implicar. A veure: si altres territoris han tengut tantes i tantes ajudes públiques del Govern de l’Estat per dur a terme les reconversions industrials respectives, si a les Balears ara parlam d’una vertadera reconversió turística —tot i que gairebé ningú vol emprar la paraula perquè sona malament, però és exactament això el que necessitam—, per què no hauríem de tenir dret a rebre ajudes estatals?
—Però l’experiència del tracte de Madrid no fa ser molt optimista.
—No, això és ben ver. A Madrid es pensen que aquí vivim en un paradís i, si hi anam a demanar ajuda, ens miren amb cara de no creure’s res del que els explicam. Però la pressió social sobre els polítics d’aquí pot fer que aquests pressionin els d’allà. No hi ha cap altre remei. Ara, no serà fàcil.
—Incrementar l’impost turístic, com ha anunciat Marga Prohens, va en la direcció correcta?
—Un impost turístic no serveix enlloc per regular el flux de visitants, sinó per recaptar i invertir els doblers, de forma finalista, en millorar l’oferta. L’anunci de Prohens és la reacció a les protestes socials. És un missatge polític en un moment que el PP s’ha preocupat per la contestació social davant la saturació turística. Has de pensar que és un govern que en el primer any ha tengut importants manifestacions en contra: per la llengua, l’habitatge i la massificació. No havia passat mai res igual. El que fa Prohens és reaccionar. Ha estat intel·ligent, però no cal esperar gaire més que propaganda. No és creïble el que diu, perquè, després, el que fa va en sentit contrari: amnistia urbanística, més construcció, no posa límits al mercat immobiliari...
—I l’esquerra?
—Parts del PSOE i del PSM (avui Més) varen entendre el 2003 que la derrota i la pèrdua del poder fou conseqüència directa de l’ecotaxa —cosa que no era vera— i passaren a voler entendre’s amb els hotelers, tal com s’ha vist durant els últims anys (del Govern de Francina Armengol, 2015-2023) i encara ara no han canviat gaire aquesta posició.
—Aleshores quina és l’alternativa?
—Pressionar, pressionar i seguir pressionant des de la societat civil. Hi ha una molt més alta consciència social que política sobre la necessitat d’un canvi turístic. No és casualitat el viratge propagandístic del PP de Prohens. Sap ben bé que cada vegada més gent està farta de tanta saturació, de consum de recursos, de preus altíssims de l’habitatge... I aquest canvi social en relació amb el turisme neix amb l’ecotaxa de 2001: aquell debat polític va entrar en el cos social i ara en veim els resultats. Per tant, la lliçó és clara: cal pressionar socialment i els polítics acabaran reaccionant.
—Els polítics fan massa cas als hotelers, per ventura?
—Massa, sí, però només a segons quins hotelers. S’ha de tenir clar: són les grans cadenes les que influeixen en el poder polític, les que no tenen més del 5% del seu negoci a les Balears. En canvi, aquells que hi tenen el 90% o més, els petits, no reben l’atenció dels polítics.
—Amb tot el que explica, quasi no faria falta demanar-li què li sembla la Mesa de debat sobre les possibles solucions a la massificació que ha organitzat el Govern de Prohens.
—No servirà per a res tangible. Li permet guanyar temps i intentar anar prenent una imatge positiva entre la població: la de fer creure que intenta actuar contra la saturació. Però, com t’he dit, no és creïble que vulgui fer el que diu voler si després el que fa va en sentit contrari.
—Si no hi ha canvis, cap on anirem?
—Cap a una societat que des del punt de vista demogràfic, urbanístic, immobiliari... serà cada vegada més semblant a les de Singapur o Hong Kong. Això és el que volem? Crec que la majoria no. Per tant, no ens queda altre remei que seguir pressionant, pressionant i pressionant els polítics.