Mentre al centre de València tothom fa vida més o menys normal, a quatre o cinc quilòmetres de distància el paisatge resulta dantesc. Encara que les imatges de lʼHorta Sud enfangada han fet la volta al món, aquestes no alteren els bioritmes de la ciutat. La gent va de casa cap a la feina i de la feina cap a casa, els carrers estan tan nets o tan bruts com de costum, els comerços obren en el seu horari habitual, els turistes sopen paella i sangria a les 19 h... Els ponts que uneixen València amb la pedania de la Torre, Paiporta i Picanya són els únics cordons umbilicals que uneixen el cap i casal amb les filles desemparades de lʼàrea metropolitana. Per ells caminen cada dia milers i milers de ciutadans —la majoria dels quals, ben joves— acompanyats dels estris amb què col·laboren en les tasques de neteja dels municipis afectats per la dana del 29 dʼoctubre.
Lʼendemà, el dia 30, el professor de filosofia i relacions internacionals Jordi Graupera, parlant amb uns amics, va concloure que calia ajudar amb “els nostres germans”. Va escriure en tuit en què instava la Generalitat de Catalunya a oferir assistència immediata a la població del País Valencià, independentment del que diguera la Generalitat Valenciana. De fet, tal com va informar EL TEMPS, els bombers catalans que es dirigien cap a la zona de la catàstrofe van emprendre el camí de tornada en no tenir el vist-i-plau dels governants valencians.
“Volíem que la gent dʼallà sabés que no està sola, que molts ens hi solidaritzem, i vam decidir actuar-hi de seguida”, comenta Graupera, “en primer lloc se'ns va acudir una caixa de solidaritat, però no sabíem ben bé a qui enviar aquells calés, raó per la qual vam preguntar directament als valencians”.
Però a quins valencians? Com podien fer-ho? El mètode escollit va ser eminentment electoral: “Vam superposar el mapa de les poblacions afectades per la dana amb els resultats de les eleccions, a la recerca de municipis governats per Compromís o en què hi tinguessin regidors”, explica, “vam elaborar una llista de regidors i alcaldes i vam provar de buscar els telèfons a través de lʼAjuntament, de Twitter o dʼuna altra manera, fins que vam trobar-ne alguns”. És llavors quan van tenir notícia de les seues necessitats: “Braços, ens calen braços”.
A partir dʼaleshores, els diners recaptats van centrar-se precisament en això: en dur tants braços com fora possible cap a València. Mitjançant la web voluntarisdana.cat es recollirien fons per a sufragar el cost del desplaçament i del material necessari per a contribuir en la retirada del fang i dels residus que sʼacumulen a cases, comerços i carrers.
“Vam fer la web del 30 al 31, durant tota la nit, però, en realitat, no teníem res”, continua Graupera, “ni diners per a lʼautocar, ni lloc on dormir... Res!”. Tenien com a únic objectiu “no fer nosa”, és a dir, anar-hi amb una missió concreta, prèviament acordada, amb les persones de contacte dels llocs afectats. “Dijous 31, al llarg del matí, vam anar tancant aquestes coses, trucant a gent per si ens podia garantir un mínim de donacions per pagar almenys un autobús... I vam trobar un primer lloc on hostatjar-nos, a Albalat dels Sorells, a lʼHorta Nord.”
“Volíem passar la nit fora de la zona calenta per no ser una pressió sobre la zona, vam contractar una assegurança per a tots els voluntaris que vinguessin amb nosaltres... I la resposta va ser emocionant: en només una hora ja teníem 300 inscrits”, diu Graupera. Finalment, el cap de setmana de lʼ1 al 3 de novembre, en dos autobusos i diverses furgonetes, sʼhi van traslladar 120 persones. Lʼexpedició va eixir a les 8 del matí de divendres.
El segon cap de setmana, del 8 al 10 de novembre, la xifra dʼexpedicionaris va multiplicar-se per més de cinc, fins als 700, repartits per poblacions com Picassent i Cullera.
En aquell moment ja sʼhavien apuntat 4.000 voluntaris i ara nʼhi ha més de 10.000 a la reserva. Aquest cap de setmana, doncs, alguns centenars més tornaran a ajudar als veïns de les poblacions més afectades per la dana. “Hi anem amb unes tasques assignades”, subratlla Graupera, “dʼara endavant potser ja no caldran tants braços, perquè hi ha més gent sobre el terreny, sinó uns braços de més qualitat, com ara infermers i infermeres, o algun material en concret, com ara bombes o màquines de la marca Karcher”.
De karchers, la setmana passada ja nʼhi van baixar 10. Han comprovat que lʼinstitut de Catarroja té molta necessitat de material, com l'escola Baixauli, de Sedaví, que han netejat de dalt a baix. “Hem vist, amb els nostres petits ulls, que la seva biblioteca ha desaparegut, i una tasca que podem fer és parlar amb una distribuïdora de llibres al País Valencià, dʼaquestes que sʼhi han ensorrat, i dir-los que amb una part dels diners comprarem llibres en valencià per lʼescola.”
“Nosaltres som els peons, ens posem al servei del que ens diuen allà, ens adaptem a les necessitats que hi ha”, destaca, “en les tasques de neteja sʼha avançat bastant, ara hi ha moltíssimes més mans, però encara resta una feina ingent”, afirma Graupera, que sʼencarrega de lʼaparell logístic.
Al darrere hi ha un esforç molt gran d'organització, de coordinació i de prevenció en matèria de salut per als voluntaris arribats de Catalunya. Tothom ha dʼanar amb mascareta, amb unes botes del seu número i amb lʼequip de protecció, a banda de la pala o la granera corresponent. El protocol per a retirar-se la roba també sʼha de seguir fil per randa.
Entre els voluntaris la sensació és estranya. Quan tornen cap a casa estan com dissociats, perquè han de digerir imatges molt impactants. “Tot està fora de lloc: els cotxes, les cases, les finestres, els mobles... És un desordre que se situa fora de totes les expectatives, veus vides que sʼhan destruït en un segon, gent que sʼha quedat a un graó de la mort”. Perquè viure, després dʼuna tragèdia tan enorme, ja és un èxit.
La imatge dels cotxes inservibles, amuntegats, és una de les més colpidores. “Cotxes amb càmeres, sensors i tal que hauran costat uns 5.000 euros dʼentrada i pels quals pagaven 250 euros al mes de lletra, però que ja no et serveix per anar a la feina o a comprar al supermercat... Persones que havien fet un esforç una mica per sobre del seu nivell econòmic per tenir un vehicle el més còmode possible, però de sobre tot allò se nʼha anat en orris. En els pròxims deu anys potser hauran dʼanar amb un cotxe de segona mà que li fallarà l'aire condicionat, suposant que el puguin pagar.”
Més enllà de les economies familiars, hi ha el drama dels polígons industrials que en gran mesura també han quedat arrasats. Com els de Sedaví, Beniparrell o Catarroja. “Les empreses que hi havia quines eren? No es tractava de multinacionals, sinó dʼun tio que fa terrissa, dʼun altre que fa mudances, dʼun que fa ferros per no sé què, dʼun tio que fa maquinària de jardí... Naus de 5.000 metres quadrats que pertanyen a la classe mitjana treballadora que aguanta un país. I això trenca el cor dʼuna manera increïble. No és un dolor únicament sentimental, sinó estructural, com quan falla la columna vertebral.”
Agraïment a cabassos
La generositat dels voluntaris catalans que aquests caps de setmana treballen a València és agraïda pels veïns afectats. “És un agraïment enorme, desproporcionat, motivat per la sensació dʼabandonament que pateixen”, observa Graupera, “senten una solitud radical, els fa lʼefecte que lʼEstat els ha fallat i que tota la discussió política gira al voltant de gent per qui lʼúltima preocupació ets tu”. Per això és tan colossal el retorn que hi obtenen els voluntaris en forma dʼestima.
I com a prova, aquest exemple que aporta Graupera: “Lʼaltre dia estava tot sol comprant queviures per als voluntaris al Carrefour de Cullera, hi duia cinc carros plens, i una noia dʼuns 25 anys que seʼm va quedar mirant, va venir cap a mi i va començar a abraçar-me plorant, sense dir-me res... Són reaccions que et desmunten perquè reflecteixen una solitud”.
Aquest divendres hi ha prevista lʼarribada de 250 voluntaris catalans més. I dilluns, de nou, Graupera trucarà les seues persones de contacte als escenaris de la tragèdia. “Què podem fer el cap de setmana vinent? Quin tipus de persones necessiteu?”, els demanarà. “Encara tenim molta gent que vol venir a València, recursos disponibles i feina a fer”, afirma. De moment, ja han actuat en 14 poblacions diferents.
Les nits de divendres i dissabte, després de sopar, el grup fa balanç de la jornada. Xarren entre ells, conten com els hi ha anat i comparteixen experiències de la zona zero de la dana. Una de les idees que ha sorgit, encara sense madurar prou, és la possibilitat de promoure una mena dʼadopcions. “O sigui, el municipi tal adopta el municipi tal, o lʼescola tal adopta lʼescola tal”, diu Jordi Graupera, a qui no li fa gens de gràcia, però, el verb adoptar. “En la paraula adopció hi ha una assimetria entre qui adopta i qui és adoptat, però nosaltres operem entre iguals. De fet, nosaltres anem al País Valencià a posar-nos a les ordres dels valencians, no a salvar-los de res; som mà dʼobra de baixa qualificació... És una relació entre iguals. Fem allò que ens demanen, que és el que continuarem fent les properes setmanes.”
Al capdavall, són els agermanats catalans que sʼhan revoltat contra el fang. Cada divendres inicien la seua ofensiva en bus cap a lʼHorta Sud.
