Primera imatge: el congrés de Més Compromís se celebra en el pavelló del poliesportiu d’Albalat dels Sorells, una població de l’Horta Nord de només 4.000 habitants. Una de les poques alcaldies que els valencianistes van aconseguir retenir a les eleccions municipals de 2023. Res a veure amb un altre pavelló, el de la Fira de Mostres de València, en què havia tingut lloc, l’any 2021, el congrés fundacional de Més, la versió moderna de l’antic Bloc Nacionalista Valencià i l’encara més antiga Unitat del Poble Valencià.
Segona imatge: a les portes del congrés no s’apinyen els cotxes oficials. De vehicles oficials, ja no n’hi ha, i no és cosa del canvi climàtic, sinó del canvi polític. Ni consellers ni president de les Corts ni regidors de la ciutat de València amb mando en plaza. De fet, l’únic càrrec institucional supraprovincial és ocupat per Maria Josep Amigó, secretària segona de la Mesa de les Corts gràcies a un acord sigil·lós tancat amb el PP, en virtut del qual els populars van accedir a donar-li suport amb la condició que Compromís votara en blanc a l’elecció de Llanos Massó, de Vox, com a presidenta de la cambra. Ni el PP ni Vox van perdre aquella cadira, sinó el PSPV, que també havia patit una desfeta a les urnes i no estava disposat a regalar-ne cap.
Tercera i última imatge: el marcador del pavelló mostra el 53% de vots en favor de la candidatura oficialista, encapçalada per Amparo Piquer. 529 dels 1.005 emesos. En segona posició queda Mònica Àlvaro, del corrent sobiranista Bloc i País, amb 237 vots —el 23,8%— i, en tercer lloc, David Gonzàlez, una tercera via que n’obté 231, el 23,2%. En relació amb el congrés anterior, malgrat comptar de nou amb la simpatia dels principals referents del partit, l’oficialisme ha passat del 61,7% a superar pels pèls la barrera psicològica del 50%.
Després de vuit anys en el poder, a la formació batega un desencís evident pel que no es va fer en aquell temps —la companyia dels socialistes constituïa un hàndicap innegable— i pel que ja no s’és. Perquè, efectivament, governar les màximes institucions dels valencians ha transformat una força eminentment reivindicativa, de protesta, en una eina diferent. Més Compromís no ha deixat de ser exigent, però ara coneix les limitacions que comporta l’exercici del poder i l’obertura ideològica que requereix adreçar-se a un electorat més nombrós.
Davant el nou escenari, de retorn a l’oposició, el xoc entre les plaques tectòniques s’ha palpat de manera clara en el conclave d’Albalat dels Sorells. D’una banda, els que aposten per una posició més pragmàtica, en virtut de la qual el “valencianisme” té múltiples vessants —no estrictament identitaris—, i els que enyoren els temps en què la defensa de les arrels era prioritària. La llengua i la cultura per davant de tot, sense negligir el debat dialèctic amb aquells que venen a considerar el País Valencià una mena de colònia.
Mentre els primers opten per mantenir obertes les vies de diàleg amb formacions de la resta de l’Estat situades a l’esquerra del PSOE, els segons s’estimen més un Compromís netament autòcton, sense socis de caràcter estatal —com Sumar o Podem— que acaben aigualint el missatge de la coalició. Que els dos diputats de Compromís al Congrés —Àgueda Micó i Alberto Ibáñez— apareguen davant els mitjans de comunicació espanyols com a membres de Sumar no contribueix gens ni mica a pal·liar la sensació de subalternitat que el sector crític denuncia.
En aquest sentit, val a dir que tant la direcció de Més com la de Compromís en el seu conjunt han aplicat la màxima despòtica i il·lustrada de “tot per al poble, però sense el poble”. S’han fet un fart de repetir que la coalició feia política “de baix cap a dalt”, comptant amb la veu dels que no en tenen, però a l’hora de la veritat han acordat aliances sense consultar-ho obertament a la militància.
Igualment, en el congrés de Més, la presencialitat era un requisit indispensable per a poder tenir veu i vot en l’elecció dels nous òrgans de direcció del partit. A conseqüència d’això, tan sols el 30% dels afiliats hi ha pogut participar. Una dada minúscula que no fa sinó qüestionar el suport real de la militància a la línia oficialista, atès que els 500 vots favorables representen menys d’una sisena part del partit.
En la política contemporània, en què els socialistes escullen el secretari general de manera directa i consulten a la seua gent si estan d’acord o no amb els pactes de govern, en una època en què fins i tot el PP celebra primàries, costa de pair que el valencianisme polític faça passes enrere. Coartar l’opinió dels companys de partit condueix al desencís i a una certa deixadesa que acaben traduint-se en el resultat electoral.
O aquest moviment reconnecta amb la base —no es tracta tant d’ampliar-la com d’engrescar la que ja hi ha— o correrà el risc de fer-se cada vegada més menut. Entre l’assemblearisme clàssic del que tracta de fugir la direcció i el tancament de files actual hi ha matisos. Entre arribar a acords puntuals amb forces espanyoles i establir aquesta mecànica com l’única possible, també. Les fotos del passat amb Pablo Iglesias fereixen tant com les més recents amb Íñigo Errejón.
Toca fer un pensament. L’any 2021, el congrés fundacional de Més va marcar-se el repte d’eixamplar les fronteres del partit, però el cert és que aquestes s’han anat empetitint i que, ara com ara, a penes inclouen la nomenklatura que comanda el partit. Molts dels militants de Més, l’antic Bloc, avui se senten uns estranys. I la recepta per capgirar-ho és ben simple: no menystenir els sentiments de la pròpia gent i, sobretot, fer-la partícip de les decisions importants.