Fa tres setmanes, somrient fa aparició a l’escenari del bunqueritzat centre de congressos de Kazan, a uns 700 quilòmetres a l’est de Moscou. Els focus del sostre li il·luminen el rostre molsut. Fa cara de satisfacció. Parla davant de 35 representants dels estats que li fan visita. Parla de respecte mutu i diplomàcia. Llança una mirada a la massa que conformen els periodistes, que amb crits i cartells cerquen la seva atenció per poder-li formular una pregunta, a ell, al president rus: Vladímir Putin.
Occident ja el pot mirar d’aïllar d’ençà de l’inici de la guerra contra Ucraïna el febrer del 2022; aquí, a l’engalanada Kazan, en la setzena cimera dels BRICS, es pot presentar com un amfitrió cosmopolita. No només als caps d’estat i de govern del Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, als quals fa referència l’acrònim, sinó també ben bé a una dotzena de caps d’estat i de govern més.
Molts carrers de Kazan, una metròpoli de diversos milions de persones, han estat asfaltats de nou, molts edificis han rebut una nova capa de pintura i molts treballadors de diverses empreses han vist com se’ls demanava que no circulessin per la ciutat amb els seus cotxes vells, rovellats i sorollosos. Les escoles i les universitats han quedat tancades. A gairebé cada cruïlla de carrers del centre s’hi ha establert una posició policial.
Xi Jinping, líder de la Xina i del partit, hi ha assistit; el premier indi Narendra Modi s’hi ha desplaçat; també el secretari general de l’ONU António Guterres hi ha viatjat per tenir-hi presència, a la trobada anual dels països de l’anomenat Sud Global. Sense els Estats Units i la Unió Europea, es tracta d’una mena de contracimera al G7, l’agrupació dels països occidentals industrialitzats més importants.
En la trobada dels BRICS de l’any passat a Johannesburg, Putin es va haver conformar amb una discreta plaça en una imatge de vídeo projectada. A petició del govern sud-africà, s’hi va connectar tan sols de forma digital. En cas contrari, les autoritats haurien d’haver arrestat el mandatari rus a causa de l’ordre emesa pel Tribunal Penal Internacional. El tribunal de la Haia acusa Putin d’haver capturat milers d’infants ucraïnesos i d’haver-los traslladat a Rússia: un crim de guerra. Per a les fotografies amb els caps d’estat i de govern, fa un any va posar el lleial ministre d’Exteriors de Putin, Serguei Lavrov.
Ara, però, Putin torna a la primera fila. “La transició cap a un ordre mundial més just no transcorre per un camí fàcil”, afirma en el marc de la cimera a Kazan. “Els membres BRICS estan decidits a fer front a la pràctica de sancions il·legals i als intents de soscavar els valors morals tradicionals.” Els BRICS és el contramoviment de Putin contra Occident. “La majoria mundial”, com li agrada dir-ne.
Tot va començar amb un article. “Building Better Economic BRICs”, escriví Jim O’Neill el novembre de 2001. L’aleshores economista en cap del banc d’inversions novaiorquès Goldman Sachs reflexionava sobre els països emergents com també feien molts dels seus col·legues. Però O’Neill va crear un acrònim amb el qual agrupava els estats emergents més importants: el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina. Abreviat Bric, que sona com el terme “brick” en anglès, és a dir, maó, totxo, totxana. Quelcom de sòlid.
Tot just cinc anys després del joc de paraules d’O’Neill, els ministres d’Exteriors d’aquests quatre països es trobaven a Nova York. I per primera vegada, el 2009, van reunir-se oficialment els països del totxo a la ciutat russa de Iekaterinburg. Des d’aleshores, els caps d’estat i de govern es reuneixen anualment. El 2010, Sud-àfrica va unir-se al club. A principis d’any, també ho feien Etiòpia, Egipte, els Emirats Àrabs Units i l’Iran.
Si de Putin i el seu col·lega Xi Jinping depèn, l’acollida de nous membres s’ampliarà, per exemple Turquia, però també Indonèsia, i Corea del Nord sembla que també ha anunciat el seu interès.
Què uneix aquests països? I què els separa? Estan els estats dels BRICS realment decidits a crear un contramoviment per contrarestar el domini occidental o és aquesta agrupació sols un club de debat més en què homes poderosos es troben un cop l’any i es llancen floretes? Autòcrates i demòcrates units en un club: pot funcionar això? Occident ha de témer els BRICS?
Les autoritats russes no es cansen d’elevar la cimera de Kazan a punt d’inflexió en la creació d’un nou ordre mundial: una aliança antioccidental amb Rússia com a precursora. Del rol de la Xina, gairebé no en parlen. De fet, Moscou, que pateix les sancions d’Occident, té una dependència política i econòmica de Pequín, i no a la inversa.
Sense la Xina, diu Alexander Gabuiev, director del thinktank Carnegie Russia Eurasia Center de Berlín, aquest grup no hauria guanyat tanta influència. Amb els estats dels BRICS, Pequín pretén “crear un centre de control polític alternatiu respecte de les estructures dominades pels EUA”. Afirma que, principalment, la Xina té interès a agrupar el màxim de nous membres. “La Xina domina els BRICS, atès que és l’economia nacional més gran; tots els BRICS són més forts aliats amb la Xina que per separat”, diu Gabuiev.
L’hegemonia xinesa es pot veure clarament en la declaració final d’aquest any dels estats Brics, però també en el suport de la Xina a Moscou. En la Declaració de Kazan, la suposada “majoria mundial” accepta els dictats de Vladímir Putin i Xi Jinping.
Sobre la guerra d’Ucraïna, ambigüitat: “Ressaltem que tots els estats haurien d’actuar d’acord amb els objectius i principis de la Carta de les Nacions Unides en la seva totalitat i les seves interrelacions.”
Amb més claredat s’expressen els BRICS quan es tracta de parlar de les sancions per part d’Occident contra Rússia, que condemnen. La unitat real només es mostra quant a la guerra al Pròxim Orient. “Ratifiquem la nostra més profunda preocupació per l’empitjorament de la situació i la crisi humanitària a les zones palestines ocupades, especialment per l’escalada de violència sense precedents a la Franja de Gaza i a Cisjordània com a conseqüència de l’ofensiva militar israeliana, que ha provocat els atacs i els assassinats en massa de població civil”, s’afirma en la declaració. Molts dels estats del Sud Global mostren la seva decepció per les crítiques de Berlín o Washington respecte de la guerra d’Israel, que consideren gairebé imperceptibles.
Tanmateix, les coses són cada cop més incòmodes per a democràcies com el Brasil. “Els BRICS no tenen cap intenció de posicionar-se contra Occident”, va assegurar poc abans de la cimera Celso Amorim, conseller en cap de la política exterior del president Luiz Inácio Lula da Silva. Però des de l’última onada d’entrada de nous membres, els autòcrates han estat els encarregats de l’organització. Després que l’Argentina rebutgés la invitació a unir-s’hi després de l’elecció presidencial del populista de dretes Javier Milei l’any passat, les democràcies hi són en minoria.
Amorim també reconeix el pes xinès. “Pequín tindrà una major influència que els altres perquè la seva economia és més potent”, admetia en una conversa amb Der Spiegel. Això no vol dir, però, que “els BRICS segueixin una agenda dictada per la Xina”.
Tanmateix, la cosa sembla que pinta diferent. La Xina vol instrumentalitzar l’organització per ampliar la seva influència econòmica i política. Durant la cimera de Sud-àfrica de l’any passat, Pequín es va implicar amb èxit en la incorporació de l’Iran, encara que el Brasil havia sol·licitat en va no acceptar països explícitament antioccidentals.
La pressió és igual de forta pel que fa a les relacions econòmiques. Fa mesos que el cap d’estat Xi Jinping mira de convèncer el seu homòleg brasiler Lula perquè s’uneixi al projecte xinès de la ruta de la seda. El gegant asiàtic és el comprador de soja més important del Brasil, també d’altres productes agraris, de manera que Pequín ho està apostant tot per aconseguir aproximar-se al màxim a Brasília.
Amb molt d’esforç va aconseguir la delegació brasilera a Kazan d’evitar l’entrada de Veneçuela a l’organització. Lula no reconeix la victòria del president Nicolás Maduro en les polèmiques eleccions presidencials del juliol. Les relacions entre els dos caps d’estats, que havien estat bones, s’han vist dràsticament empitjorades en els darrers mesos. Veneçuela s’ha convertit obertament en una dictadura. Putin i Xi volien acollir el mandatari veneçolà al seu club i Maduro va arribar a viatjar a Kazan per aconseguir-ho.
El mateix passa amb Recep Tayyip Erdoğan, el president turc. El seu país és membre de l’OTAN i candidat a entrar a la UE. Tanmateix, Ankara arremet obertament contra Israel. Turquia ha adquirit un sistema rus de míssils de defensa i, alhora, proporciona drons a Ucraïna. Erdoğan apareix com un agent doble.
Al setembre, el govern turc va anunciar la voluntat d’esdevenir membre dels BRICS. Hakan Fidan, ministre d’Exteriors turc, reconeixia en una entrevista recent que el seu govern no hauria presentat la seva candidatura si les converses amb la Unió Europea haguessin estat més avançades. Després de la cimera, una cosa és segura: Turquia també haurà d’esperar per passar a formar part dels BRICS. Aquest cop, sembla que ha estat l’Índia qui ha interposat un veto.
Per tant, la contraorganització del G7 no es construeix per si sola. Com més membres hi hagi, més clares es faran les contradiccions entre aquests.
A Nova Delhi, però, l’evolució que ha pres el format BRICS es veu força positivament. Sanjay Bhattacharyya s’alegra de la trucada. Aquest diplomàtic indi retirat va ser el principal negociador del seu país en la cimera dels BRICS del 2021. La seva feina era coordinar els interessos dels llavors cinc estats membres.
“Les institucions multilaterals estan en coma”, diu Bhattacharyya. Les Nacions Unides han aprovat resolucions ineficaces dient que calen reformes al Banc Mundial i en altres organitzacions internacionals. “Aquestes institucions, fundades en la dècada de 1940, reflectien un món que ja no existeix”, diu Bhattacharyya.
El seu país s’ha convertit en una de les economies nacionals més grans. Enlloc al món hi viuen més persones. Els poders establerts van trigar a compartir el poder: “El format BRICS dona cos a l’esperança dels països en desenvolupament”, diu Bhattacharyya. Recorda amb il·lusió el seu temps com a coordinador de la cimera al seu país.
Afirma que el 2021 va ser un any difícil. Poc abans, a la frontera entre l’Índia i la Xina a l’Himàlaia es va produir un conflicte entre soldats en què almenys van morir-hi 20 persones. Tot i això, diu Bhattacharyya, les negociacions no es van aturar. “Un pilar dels BRICS és que no es discuteixen els assumptes bilaterals. Tenim experiència a limitar determinats temes de l’agenda del fòrum.”
Aprofitant la cimera, fins i tot es va produir una trobada bilateral entre Modi i Xi, la primera reunió formal en cinc anys. Un petit èxit dels BRICS.
Recentment, el ministre d’Exteriors indi va ser preguntat per la finalitat dels BRICS. “Per què existeix el club?”, va respondre Subramaniam Jaishankar, el cap de la diplomàcia índia. “Perquè ja n’hi havia un altre, de club! Es diu G7 i en aquest club ja no hi deixen entrar ningú, de manera que vam crear el nostre propi club.” Dit d’una altra manera: donar vida al joc de paraules de Jim O’Neill.
Fa temps que O’Neill va deixar de treballar a Goldman Sachs. D’ençà del 2015, aquest home de 67 anys és membre de la Cambra dels Lords del Regne Unit. Des d’aleshores, baró O’Neill de Gatley és el seu títol. Quina visió té aquest home del seu llegat?
A Kazan, no hi ha estat convidat. Molta gent, afirma a Der Spiegel, es va trencar el cap amb el seu article, però ben pocs el van entendre. “Jo només vaig plantejar la pregunta següent: per què països com Alemanya, França i Itàlia, que ara han adoptat l’euro, encara han d’estar representats individualment als grans fòrums internacionals?”, diu O’Neill. “Per què en aquestes institucions no hi havia lloc per a les creixents economies més enllà d’Europa i Amèrica?”
El que ell volia aleshores era una mena de G9, en què hi haurien de tenir lloc els aleshores quatre BRICS, a més dels països de l’euro que avui dia formen part dels estats del G7, és a dir, Alemanya, França i Itàlia. El que en cap cas volia O’Neill era un club propi per als països emergents.
“El nucli del meu pensament que em va portar llavors a aquesta idea era l’estat lamentable de l’ordre mundial i com aquest es reproduïa en les institucions internacionals”, diu. “Avui, 23 anys després, la cosa ha empitjorat encara més respecte de llavors. Vist així, la meva contribució no va ajudar per a res.”
Traducció d'Arnau Ferre i Samon