—És generacional, això que fa l’Emma de marxar a l’estranger per agafar perspectiva, quan ens falta direcció? Ajuda o és una fugida poruga?
—Sí que és generacional. Tot i que el fet de fugir de la incomoditat és una resposta natural, un impuls humà. Vivim en un moment en què les esperances del jovent no són desesperançadores. Per això crec que en els últims anys ha augmentat la tendència de marxar, perquè tenim més possibilitats de viatjar i perquè sembla que si estàs viatjant, estàs fent alguna cosa, malgrat estar absolutament perduts. Per altra banda, sí que és a vegades la fugida d’una realitat que desencanta una mica. Veiem el futur negre, sense progrés laboral, ni de condicions… Jo parlo de la meva generació, però crec que cadascuna ha tingut els seus patrons.
—A la protagonista li truquen per dir-li que l’avi ha mort, i això provoca que immediatament torni d’Irlanda, on fa dos anys que viu. Per què va escollir la mort, per fer-la tornar?
—L’Emma és a Irlanda en un moment de pausa, en què no vol veure el futur. La fugida a Irlanda és el seu parèntesi. I penso que aquest parèntesi té molt a veure amb el que es genera amb la mort d’algú proper. Amb la mort es veu una mena de parèntesi, hi ha una nebulosa que amaga el futur, es viu en un present dedicat a vetllar la persona.
També he escollit una mort d’una persona que està sentenciada a morir expressament. No és una mare que mor amb cinquanta anys quan no li tocava. L’avi és una persona gran a qui li ha arribat l’hora. La personificació de l’“és llei de vida”. Volia posar el focus en aquestes morts a les quals potser no donem prou rellevància, perquè són més naturals. Crec que és important parlar-ne.
—La novel·la planteja una reflexió sobre si la mort es fa més lleugera, a mesura que passen els anys. Ho creu així?
—La mort es col·loca en algun lloc on podem conviure amb el temps. Els primers dies després de la mort, al llibre i a la realitat, són absolutament densos, i amb el pas del temps sembla que es desintensifiquen i la vida comença a agafar embranzida.
—Com els avis que fan broma sobre marxar, ens acostumem a la presència constant de la mort?
—Suposo que l’anem relativitzant, com un mètode d’autoprotecció. D’aquí a deu anys no sé què et diré, però suposo que amb el temps l’anem sobrepassant i li traiem ferro.
—A la novel·la, la família decideix fer una cerimònia cristiana, tot i que l’avi no havia estat mai creixent. La protagonista s’enfada primer, però després ho entén. Creu que la religió existeix arreu de manera latent, encara, i que al final de la vida torna a agafar força?
—Sí, crec que amb la mort es reconnecta sovint amb la religió. A escala personal, estic molt desarrelada de la religió, i la meva família també, però d’alguna manera hi ha aquest resguard. I crec que passa molt. No som creients, però… Aquesta adversativa. Pel que pugui ser.
També vaig escollir una cerimònia religiosa perquè em fascina, és la millor història que s’ha escrit mai. Sento fascinació per les litúrgies, des d’un punt voyeur, i em captiva.
—Deshumanitzem el dol en repetir els rituals socials? Com la frase “T’acompanyo en el sentiment”, que la protagonista creu buida de sentit.
—No sabem gestionar la mort, socialment. I segurament no la sabem tractar perquè cada mort requereix un acompanyament diferent. Però com que no és possible, tractem totes les morts igual, i això fa que el comiat sigui neutre i perdi essència. Aquella persona deixa de ser la persona i passa a ser un mort més. A la nostra cultura encara no en sabem prou, de parlar-ne i relacionar-nos-hi. Ho fem d’una manera una mica maldestra…
Hem decidit que “T’acompanyo en el sentiment” és la millor frase que es pot dir. No critico la gent que ho fa, tots ho fem amb bona fe, però el que arriba és que vint persones han dit el mateix i queda buit, tot plegat. Hi ha cultures que fan una festa, un àpat compartit… Aquí ho esbandim de pressa: una vetlla, una cerimònia i cap a casa.
—A plorar.
—I tampoc gaire! Perquè tens tres dies per al dol d’un familiar. Que si qui marxa és una amiga, ni això.
—El llibre parla també de les relacions maternofilials. L’Emma, de vint-i-vuit anys, quan és amb la seva mare encara entén les cures de manera unidireccional. Això també és un patró generacional?
—Crec que l’emancipació s’ha allargat i els vincles relacionats amb aquesta emancipació també s’allarguen. Tot s’ha alentit. Si abans la gent amb vint anys s’allunyava de la mare i els rols canviaven, ara ho fem més tard. Però penso que hi ha un moment en què veus la teva mare i la veus gran. I t’adones que ara ja no té pares, i això la fa més vella. També penso que els de la nostra generació som una mica capritxosos. De cop, anem a casa els pares i ens abandonem, perquè ja tenim les figures de referència.
—Com si la crisi de l’habitatge no permetés l’evolució social?
—Exacte, no ens permet ser adults funcionals. I com que no ho som, no estem aprenent certes coses ni fent el canvi relacional paternofilial. Segur que hi ha casos i casos, però crec que és una tendència.
—L’Emma, que en un passat havia muntat el seu projecte empresarial que va acabar malament, sent que no vol ser una assalariada. Al final, però, cedeix. És un final feliç?
—No sé què pensa l’Emma, però jo com a Berta penso que la millor manera d’anar aconseguint la tranquil·litat és la capacitat d’adaptar-te i amollar-te a cada situació. Com més modelable siguis, més feliç seràs. Tampoc dic que no ens hàgim de plantejar objectius, però sí que està bé tenir cintura i adaptar-nos… Perquè et fas menys mal. També crec que és una capacitat: modelar-se, saber relativitzar, que les coses no t’afectin tant. No tothom la té d’entrada.
—Com ha estat passar d’escriure textos dramàtics a escriure una novel·la?
—Una meravella. Estic acostumada a escriure teatre i quan ho faig, la meva motivació principal per escriure és per poder-los actuar, aixecar-los en escena. I quan abans d’escriure ja penses en una producció, no pots tenir vint personatges, perquè no tindràs vint actors. No pots construir massa escenaris diferents, de Sydney al Poble-sec, ni fer-los massa complicats. L’escriptura està molt condicionada per la producció. En canvi, amb la narrativa pots fer el que vulguis! Se’m va obrir tot un món. Pots fer diàlegs, fer-la més narrativa, més poètica, afegir una carta, una fotografia... Va ser una experiència molt lliure, molt il·limitada.
Juliana Canet: «Vull donar una oportunitat a persones que no han pogut escriure la seva primera novel·la»
Ara fa poc més d’un any va néixer “Brunzits”, una col·lecció de l’editorial Columna dirigida per la creadora de continguts Juliana Canet. Després de quatre volums, Canet valora molt positivament l’experiència, i alhora es mostra prudent. “Crec que no seria just etiquetar-me com a editora, perquè la feina d’edició és molt compartida amb la Glòria Gasch, que és qui viu més el dia a dia. Per mi és un joc al qual se’m permet participar gràcies a la meva projecció, i n’estic molt agraïda”, relata.
Els quatre llibres de la col·lecció —Fusta i resina, d’Ofèlia Carbonell; Un far a tres minuts de casa, d’Òmnia l’Bakkali; La garota entre les dents, de Pau Cusí, i Un capítol, de Berta Camps— segueixen un patró. Són escrits per joves que s’acosten a la trentena i proposen literatura d’autoficció, o que beu molt de la història personal de cadascú.
“‘Brunzits’ es regeix sota un únic criteri, que és que m’interessi a mi, així d’entrada”, diu Canet, fent mitges bromes. “M’interpel·la molt la gent que té la meva edat, i també hi ha una intenció clara de donar una oportunitat a persones que encara no han pogut escriure una primera novel·la”, explica.
Assegura que la col·lecció se suma a la tendència de literatura escrita per joves, amb Sally Rooney com a cap de cartell, que fa anys que creix a Europa i als Estats Units. “Amb l’Ofèlia rèiem perquè ens semblava una cosa nova que algú de vint i tants anys parlés de la seva història a través de l’autoficció amb la Barcelona com a protagonista, però quan es va publicar el llibre ja s’havia fet molt. Crec que era inevitable que en algun moment aquí s’intentés replicar. Des de les nostres possibilitats”.
Amb els tres primers llibres, fou Canet qui va anar a buscar els escriptors. En canvi, amb aquest últim, la Berta Camps li va escriure i Canet, en conèixer-la, “va sentir una connexió d’ànimes”. Explica que, des que va començar amb “Brunzits”, ha rebut diversos correus de persones que compartien la seva literatura. I que això l’omple d’il·lusió. Espera que siguin molts més els casos en què pugui publicar originals de persones com la Berta.