El fill del forner, el poeta del poble, és molt més que un autor del seu país. Així es va demostrar la setmana passada a la Universitat d’Alacant (UA) amb el Congrés Internacional Vicent Andrés Estellés, durant els dies 21 i 22 d’octubre, amb un seguit de ponències, taules rodones i debats que servien per a analitzar com el poeta de Burjassot ha arribat a cultures foranes a través dels estudiosos que s’hi han interessat i com pot fer encara més passos en aquesta direcció, ja que no són pocs els que consideren que aquest és un afer encara pendent.
Prova de l’interès a internacionalitzar el poeta, per exemple, és el simposi anual que l’Associació Italiana d’Estudis Catalans organitza aquest mes de novembre dedicat a Estellés a la Universitat per a Estrangers de Siena. Cèlia Nadal, professora en aquest centre acadèmic, és també la curadora de l’antologia dedicada enguany al poeta en italià, titulada Ignoriamo Petrarca, que es converteix en la segona editada en aquest idioma.
Nadal, natural de la localitat mallorquina de Manacor, va participar en el Congrés de la UA. Explica que Estellés “és un poeta indiscutiblement canònic per a la cultura catalana i, en canvi, encara és un autor poc internacionalitzat. No perquè no hi hagi traduccions”, matisa Nadal, “sinó perquè el procés d’internacionalització està encara una mica en curs”.
L’acadèmica destaca la primera antologia en italià del poeta, titulada La gioia della strada i curada per Veronica Orazi a través de diversos traductors, tal com s’ha fet amb la segona antologia que compta amb Nadal com a curadora. Segons la professora de la Universitat de Siena, “Estellés pot interessar als lectors italians perquè la seva és una poesia molt directa, molt moderna, que pot entrar en contacte amb altres poetes italians, com ara Cesare Pavese”, diu referint-se als “contextos de postguerra” en què van escriure tots dos autors. Alhora, Nadal considera que Estellés és un autor que “funciona molt bé perquè no diu mentides i fa poesia des d’una autenticitat que pot interessar molt als estudiants”.
Un altre dels participants en el Congrés Internacional de la UA que ha estudiat la dimensió italiana d’Estellés és Francesco Ardolino, professor a la Universitat de Barcelona, especialitzat en les relacions culturals entre Itàlia i els Països Catalans i membre del comitè organitzador del Congrés. Aquest professor nascut a Roma es mostra sorprès pel fet que Estellés va ser traduït a l’italià ja al segle XXI, després d’altres poetes que presenten “més problemes a l’hora de ser traduïts”, com ara Josep Carner, Carles Riba o Salvador Espriu. “Hi ha autors que són difícils d’apropar al públic estranger, i Estellés hauria de ser dels més fàcils”.
Ardolino, sobtat també pel fet que les primeres antologies de la poesia de postguerra en català traduïdes al català no inclogueren Estellés, sí que detecta una dificultat a l’hora d’exportar el poeta de Burjassot a Itàlia, i és la seua amplíssima obra. “En aquests casos pots triar un llibre central o fer antologies, però no és fàcil orientar el lector sobre Estellés amb una única antologia”, diu. En canvi, el poeta també ofereix facilitats perquè la seua obra puga arribar a Itàlia. “Des del punt de vista reivindicatiu Estellés aporta la capacitat de fer una poesia de compromís que no s’ha convertit mai en un crit emfàtic i que es pot situar dins de molts contextos socials. La seva coherència política no s’atura mai. D’altra banda”, continua Ardolino, “els lectors en italià no podran detectar el llenguatge dialectalitzat d’Estellés, però sí que podran llegir la seva poesia eròtica o la part gastronòmica, que és excepcional”. Per acabar, el professor destaca la curiositat que Estellés va viatjar “poquíssim” a Itàlia, “i això també importa, perquè en molts casos parla del país a través de les seves lectures”.
El món anglosaxó
Un altre dels ponents al Congrés de la UA va ser Jordi Larios, professor a la Universitat de Saint Andrews d’Escòcia, que admet les dificultats per introduir la literatura i la poesia catalanes al món anglosaxó. Segons ell, aquest no és un problema limitat a la catalanitat, sinó a moltes altres cultures estrangeres en un àmbit, l’anglosaxó, en què “la cultura és vasta però molt provinciana, molt bolcada sobre si mateixa”. “No hi ha mons autosuficients culturalment, però hi ha mons més i menys porosos a les cultures foranes”, explica Larios.
Ell mateix posa l’exemple que molts dels grans poetes castellans, italians o grecs tampoc no han estat traduïts a l’anglès de manera abundant. Estellés, tal com comenta Larios, va poder ser-hi introduït gràcies a Dominic Keown, de la Universitat de Cambridge, “que no només l’ha traduït, sinó que l’ha estudiat, n’ha parlat, n’ha escrit i ha obert una via de reivindicació de la seva poesia, que era objecte d’una certa marginalitat respecte del cànon català i ara, gràcies a Keown i a altra gent com Vicent Salvador i altres estudiosos, Estellés s’ha convertit en una figura més central”.
Preguntat per la importància que Estellés podria representar per al món anglosaxó, Larios argumenta que “un poeta respectable, un bon poeta, sempre representa una visió del món, una experiència moral i formal molt concreta, i en aquest sentit crec que la poesia d’Estellés conté la seva experiència, que també és la d’un país en un moment concret. Estellés aporta la visió del món d’un home que es troba en unes circumstàncies polítiques molt concretes i en un país concret, el seu. Potser una de les coses que podrien interessar a la cultura anglosaxona és la relació d’Estellés amb els clàssics, que d’alguna manera el porta a escriure determinats poemes que d’altra manera no hauria escrit”. Perquè, al capdavall, “Estellés és un poeta valencià, català, d’una tradició concreta, però que s’encabeix en una tradició europea. De fet, Estellés és un poeta tan europeu com qualsevol altre”.
Tot i així, Larios reconeix que Estellés encara no ha tingut un impacte important en la cultura anglosaxona, “com tampoc no ho han aconseguit Vinyoli, Ferrater o Carner, ni tampoc Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma”, diu esmentant també autors en castellà. Per retratar aquesta dificultat, l’acadèmic cita Josep Pla, empordanès com ell, “que deia que la literatura anglesa és com una casa molt ben moblada amb tota mena de mobles, és a dir, amb tota mena d’escriptors i de propostes”. Un fet que ha conduït aquest món cap a un cert hermetisme que afecta també l’exportació de la cultura catalana.
Estellés a França
La recepció d’Estellés a França té un responsable: el traductor Amador Calvo, que va morir el 2017 i va ser l’encarregat de l’única traducció del poeta de Burjassot al francès fins ara, la del Llibre de meravelles. Marta Marfany, de la Facultat de Traducció de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, explicava al Congrés de la UA que aquest professor de la Universitat de París va fer la seua tesi doctoral sobre Estellés, fet que el convertia en un estudiós del poeta, a més de ser-ne traductor i divulgador a través dels seus articles acadèmics i de l’organització de congressos i jornades a París sobre la seua figura.
Els anys importants pel que fa a la presència d’Estellés a França han transcorregut durant l’última dècada, quan es van commemorar els noranta anys del seu naixement i enguany amb el centenari. Marfany, això sí, diu que Estellés ha estat un autor “molt centrat en l’entorn universitari, no és encara un autor popular”. Tot i així, segons aquesta acadèmica, Estellés “és un autor que hauria de ser més traduït”, ja que “té algunes de les característiques essencials per ser un autor universal i que sigui llegit més enllà de l’àmbit lingüístic en què va escriure. Per això és tan important la traducció i que es tradueixi bé”, afegeix.
Marfany defineix Estellés com “un poeta de la quotidianitat que se segueix llegint perquè té un missatge que el converteix en un autor universal, en un autor capaç d’exportar la quotidianitat i el seu localisme geogràfic a qualsevol altra cultura”.
Presència a Alemanya
Hans-Ingo Radatz, professor titular de lingüística romànica a la Universitat Otto-Friedrich de Bamberg, a Baviera, va ser un altre dels participants en el Congrés de la UA. Conta que el seu contacte amb el català va sorgir passant els estius al Poble Nou de Benitatxell, a la Marina Alta, una de les localitats amb més percentatge d’estrangers d’arreu dels Països Catalans.
Poc després, col·laborant a l’efímera Oficina Catalana de Frankfurt, el secretari d’aquesta entitat, Ferran Ferrando, li va fer descobrir Estellés a inicis dels anys noranta. Després d’una traducció mètrica del poema “Els grans focs dels garbons”, Radatz va impulsar una antologia d’Estellés el 1993, de la qual es faria una segona edició, que va anar seguida d’una altra antologia poc després a càrrec d’aquest acadèmic, ara sobre Ausiàs March. Més tard, Radatz continuaria ampliant currículum amb traduccions de Jordi de Sant Jordi.
Enguany, pel centenari d’Estellés, Radatz ha traduït l’obra Hotel París a l’alemany animat pel catedràtic de la UA Vicent Martines. Per a ell, “a primer cop d’ull molts versos d’Estellés semblen simples transcripcions d’un monòleg intern, sense molta elaboració. Però llavors notem la forma mètrica i recordem que aquestes reflexions tan casuals no són gens espontànies i que estem davant d’una obra d’art molt conscient i construïda”.
L’acadèmic alemany ha fet el llibre amb una introducció en què parla de la Corona d’Aragó, del Regne de València, del Segle d’Or, de la decadència posterior, del franquisme i de la batalla de València. Argumenta que el públic alemany “no sap res de l’autor, del context cultural en el qual s’insereix l’obra i, pitjor encara, no saben res de la llengua catalana”. De fet, Radatz recorda que les dificultats d’introduir la cultura catalana a Alemanya no són excepcionals, ja que “hi ha moltíssimes cultures al món que tots ignorem olímpicament cada dia”.
En canvi, “allò que importa és que Estellés ara existeix a Alemanya” i que pot ser llegit als seminaris de “literatura espanyola” o per part dels estudiants Erasmus, “si volen”. A més, Radatz valora que Estellés “és un poeta no gaire experimental o hermètic, els seus versos funcionen inclús en alemany, però ve d’una època passada i d’un altre país en què les inquietuds i les lluites no són necessàriament les nostres”. Per contra, el professor aporta una mirada positiva i recorda que quan l’editor Eliseu Climent li va portar a la casa del poeta, a Burjassot, “no hi havia res traduït: zero. I jo era el jove alemany que se n’encarregaria”.
Per expandir l’obra d’Estellés, Radatz proposa a les universitats valencianes que s’adrecen als estudiants Erasmus “i els ofereixin un incentiu”, com ara “un curs o un llibre obsequi” per llegir “els clàssics valencians”. I és que si Estellés comença a ser reconegut per la comunitat acadèmica internacional ha de ser perquè, tot seguit, el comence a descobrir —i també a reconèixer— el públic general.