Hi ha epitafis famosos que no trobarem als cementiris. A la làpida que assenyala el nínxol on està enterrat Joan Fuster no es pot llegir el que ell havia publicat al seu Diccionari per a ociosos: “Ací jau J.F., que va morir com va viure, sense ganes”. A la del poeta i cantant Georges Brassens, que efectivament és a la seva ciutat natal de Seta (com ell mateix demanava a la “Supplique pour être enterré a la plage de Sète”) no s’hi pot llegir, com al final de la seua cançó, que allà hi ha el cos d’aquell “qui passe sa mort en vacances”. Tampoc a la làpida de Groucho Marx trobem el seu famós “Disculpin si no m’aixeco”.
Però altres tombes, làpides i panteons dels nostres cementiris —i dels francesos, italians o anglesos— sí que inclouen epitafis. A la làpida del poeta Joan Salvat-Papasseit al cementiri de Montjuïc hi ha un fragment del seu poema “Passeig”: “El silenci és la boira. / Jo somric / i mil llums em somriuen”.
Al cementiri de Montjuïc també hi ha la tomba de Jacint Verdaguer, incrustada en la roca. En una pomposa creu diu “Mossèn Jacinto Verdaguer” i els llocs de naixement i mort: “Folgarolas” (sic) i “Vallvidrera-Sarrià”.
Aquesta és la tomba definitiva, on Joan Maragall li dedicà un poema descriptiu de l’enterrament que s’havia fet l’any anterior (13 de juny de 1902) en un espai provisional. En aquell primer enterrament Maragall li havia dedicat un epitafi més breu i més potent:
“Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n torna plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal”.
A Endrets, el magnífic web de geografies literàries dels Països Catalans, hi ha també l’altre poema de Maragall i les descripcions que va fer Gaziel de l’enterrament.
El poeta valencià Vicent Andrés Estellés va fer un poemari titulat Epitafis, amb propostes més aviat sarcàstiques, començant per aquesta: “T’havies mort de gust moltíssimes vegades / després sempre tornaves a morir-te de gust / ara insensat t’has mort en caure per l’escala”. En total, vint-i-un epitafis mordaços i esmolats que no van ser elegits per la seua làpida en el cementiri de Burjassot. Sobre aquell marbre negre es va esculpir el vers més conegut i vibrant del poema “Assumiràs la veu del poble” (Llibre de meravelles, Obra completa II d’Editorial Tres i Quatre), concretament el vers final: “... I seràs per a sempre, poble.”
John Keats, Oscar Wilde i Antoni Massanell
Un dels epitafis més poètics de la història de la literatura és, probablement, el que va fer gravar el poeta anglès John Keats, que està enterrat al cementiri no catòlic de Roma:
“Aquí reposa tot quant de mortal hi havia
en un jove poeta anglès
que en el seu jaç de mort, en l’amargor del seu cor,
davant el poder maliciós dels seus enemics,
demanà que es gravessin sobre el seu sepulcre funerari
aquestes paraules:
‘Aquí jeu un home el nom del qual fou escrit sobre l’aigua’”.
Als seus Diaris, l’escriptora de novel·la negra Patricia Highsmith escrivia sobre l’epitafi de la tomba d’Oscar Wilde al cementiri Père-Lachaise de París: “La tomba d’Oscar Wilde és a la secció 89a, a la paret central nord, i hi he arribat després de caminar gairebé quilòmetre i mig. Entre panteons rectangulars enfosquits (pel temps), la majoria amb làpides triangulars, he trobat el d’Oscar: un rectangle gairebé quadrat de granit amb una gran efígie egípcia coberta volant horitzontal. Només un nom a la part de davantera en grans lletres. A la part del darrere aquests versos tan adients: “I estranyes llàgrimes ompliran per ell / l’urna de Pietat trencada de fa temps. / Doncs seran marginats qui el plorin, / i els marginats sempre estan de dol”.
La majoria dels epitafis són d’homes perquè, de dones, n’hi ha molts menys. Com demostraven Marta Oller i Gemma Puigvert a Quan les dones tenien el poder, un assaig sobre les autores literàries a la Grècia i la Roma clàssiques, els epitafis de les dones parlaven més del que la societat masclista del moment esperava d’elles: “L’ideal de dona romana —escriuen— queda ben exemplificat en dos famosos epígrafs funeraris del segle II aC: “domum seruauit, lanam fecit” —’custodià la casa, filà la llana’—, adreçat a Clàudia, i el dedicat a Màrcia, “optima et pulcherrima, / lanifica, pia, pudica, fugi, casta, domiseda” —‘la millor i la més bonica, / teixidora, pietosa, modesta, frugal, casta i dedicada a la cura de la llar’.
A la tomba de Mercè Rodoreda, a Romanyà de la Selva, una làpida a terra només té el seu nom i les dates de naixement i mort; en vertical, quatre barres aixecades sostenen el bust de l’escriptora i una colometa.
A la de Salvador Espriu (nínxol 381 del cementiri d’Arenys de Mar) ell no hi volia ni el nom. Però el nom sí que hi és. D’epitafi, no n’hi ha. Durant uns anys, en aquesta sepultura hi va haver el cos del poeta amic seu Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va morir als vint-i-cinc anys. Ara descansa al cementeri de Palma, també sense epitafi.
El poeta i narrador Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1924-1993), es va escriure un dels epitafis més vistosos dels cementeris catalans. Enterrat al cementiri de la seva ciutat natal, molt a prop d’Eugeni d’Ors i del panteó de Manuel Milà i Fontanals, Massanell signa aquest sonet a la seua posteritat.
“No em deixeu pas colgat en terra estranya
si mai la Mort, que sempre ens ve a l’encalç
—el rostre ben ocult, el peu descalç—,
m’hi revelés la seva horrible ganya.
Vull ser pols de la pols que m’acompanya
al llarg d’aquests camins que entre bancals
em duen a la joia d’uns tossals
que emmarquen vinya i blat, arbre i cabanya.
Oh!, ser fidels, tostemps, amics, al lloc
on hem après el nom de cada cosa,
el gust per la complanta, per la rosa,
per la paraula trasmudada en foc.
Lloc que, dins meu, projecta una llum blanca,
repòs ja dels meus avis, Vilafranca!”
Antoni Maria Alcover està enterrat al cementiri de Manacor i a la seua làpida hi ha cinc versos: “Els qui per aquí passau / no mos negueu una cosa / un pare-nostro digau / pels qui soterrats trobau / adavall aqueixa llosa”.
A la famosa tomba del novel·lista Robert Graves (Jo, Claudi), a Deià (Mallorca), només hi diu el seu nom, les dates inevitables, i una paraula: “Poeta”.