Ficció i no-ficció del monestir de Montserrat durant la Guerra Civil
L’última novel·la de Martí Gironell, La muntanya del tresor, relata la transformació de Montserrat del 1936 al 1939, tot seguint la història de Benet, un orfe acollit per Carles Gerhard. Àngels Rius n’havia relatat la història a Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat.
A Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2023), Àngels Rius i Bou explicava la transformació de Montserrat en hospital militar i aprofundia en la història de la biblioteca associada a aquelles instal·lacions militars. Un dels protagonistes és el conservador dels edificis de Montserrat, Carles Gerhard, “polític moderat procedent de la Unió Socialista de Catalunya”, “la figura més decisiva i important per a la preservació i conservació del monestir i de les seves dependències durant la Guerra Civil”.
El 1938 les funcions d’hospital es van fer més intenses:
“A finals de març de 1938, els esdeveniments van canviar radicalment. Es van presentar a Montserrat diversos oficials de l’exèrcit, pertanyents al cos de sanitat, encapçalats pel comandant Ruiz. Assessorats pel doctor Magí Targa Giménez, de Monistrol, i el secretari general Joan Martí i Cortada, van prendre possessió del monestir amb la finalitat d’atendre les necessitats d’evacuar els ferits menys greus i deixar lliures els hospitals de primera línia de front.
La funció d’aquest hospital era obtenir una bona recuperació dels soldats abans de tornar al front amb el mínim de temps possible.
El 9 d’abril de 1938, Gerhard rebé oficialment una ordre dels Servicios Quirúrgicos de la Inspección General de Sanidad, que depenia del Ministerio de Defensa Nacional, on se li demanava que: ‘Por necesidades urgentes de guerra, le ruego dé el máximo de facilidades en lo que se refiere a locales y efectos del Monasterio de Montserrat’”.
Martí Gironell també ficciona aquells canvis:
“Aquell estiu del 1938 havia sigut el més trist que recordava en Benet (...) El comissari Gerhard va rebre l’ordre de ressituar set famílies, entre les quals la seva, perquè al recinte conventual es requerien tots els espais i dependències disponibles per habilitar-los i adequar-los per a usos hospitalaris i per atendre els pacients. El flux de ferits de guerra no parava de créixer, i ni a l’hospital ni a la Clínica Z donaven a l'abast.”
Guerra i religió a Terol, segons Pere Calders i Sergi Belbel
Els personatges de l’última novel·la de Sergi Belbel, Acte de fe (Proa), passen per Terol. Com hi passaven també els soldats protagonistes d’un dels contes menys coneguts de Pere Calders, “Les mines de Terol”, a Contes (Rosa dels Vents, 2018).
Dos personatges de l’última novel·la de Sergi Belbel, Acte de fe, entren a la catedral de Terol. Manuel estudia teologia, però ve d’una família jueva. “Es troben a la porta lateral de Santa Maria de Mitjavila (...) És tres o quatre vegades més petita que la imponent catedral de Sevilla. (...) En Manuel aixeca el cap. El sostre més bell i esplendorós que recorda haver vist mai en cap església, monestir, convent, palau, casa consistorial, s’erigeix damunt seu. Travessers de fusta carmesina amb estampes de mil i un colors on li sembla que tota la humanitat hi està representada (...) Només Déu podia guiar les ments i les mans de tots aquells moros, moriscos, fills i nets de musulmans que, gràcies a la ciència i a l’ofici heretat dels seus avantpassats, havien imaginat, tallat, polit, distribuït, muntat, pintat aquella meravella perquè els ciutadans cristians de la vila hi resessin a la Mare de Déu i a Jesús, en els quals ells no creien”.
Unes dècades abans que Belbel, Pere Calders havia escrit un relat sobre Terol (amb base real, perquè ell hi va ser durant la Guerra Civil) titulat “Les mines de Terol”. No s’havia publicat en cap llibre fins que Rosa dels Vents va editar Contes en dos volums el 2018. Aquest es pot trobar al primer volum:
“Fa unes nits de lluna clara, que il·lumina les marxes i les concentracions; a la ciutat de Terol, de cara al vespre, hi ha carrers que no semblen tocats. Ens agrada de passejar-hi amb els ulls mig aclucats, imaginant que ens trobem en una ciutat de pau. Ens enfilem per les runes del Seminari i mirem els trossos batuts per les nostres màquines en les primeres línies d’ells.
(...)
En travessar la plaça del Torico, ens adonem que dins del Cafè Salduba hi ha una gran foguera. A través del marc de l’aparador, veiem un grup d’homes que s’hi escalfen. Quina enveja!
—I si entràvem a escalfar-nos una mica?”
Allà hi trobaran una xarxa amagada de túnels subterranis.
Els versos de comiat de Jordi Pere Cerdà, al dietari d’adeu d’Àlex Susanna
Una de les perles de l’últim dietari d’Àlex Susanna escrit abans de morir, L’any més inesperat (Proa, 2024) és un poema de l’escriptor nord-català Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol) trobat pels seus fills anys després de la seua desaparició.
Una de les últimes sortides que Àlex Susanna (1957-2024) explica en el dietari L’any més inesperat, és per dipositar les cendres de l’Antoni Cayrol i l’Elena Cristòfol als Prats Blancs de Sallagosa (Alta Cerdanya). Per sorpresa, els seus fills hi reciten un poema trobat després de la mort del poeta i escriptor, el 2011. Els primers versos:
“Com, Déu meu, jo quan no hauré més ulls
i com, jo que seré sense llengua ni boca ,
sense mans, sense peus, que s’hauran tornat pols,
i com ho sabré si el bon Déu es toca,
com llavors se li parla, com se deixa mirar.
El Déu que no és de fusta i d’or en un altar”.