—Quan vostè va publicar el seu article en EL TEMPS demanava l’aportació d’una ciència auxiliar, la genètica, per confirmar la seua teoria. Ara aquesta ciència auxiliar podria sentenciar a favor seu.
—Sí. És molt necessari que la ciència genètica confirmi la meva teoria. Jo vaig participar, els anys 2005 i 2006, tal com ens va encomanar la Universitat de Granada (UGR), en la recollida de mostres d’ADN de tots els homes Colom contemporanis d’arreu dels Països Catalans. Es van formar tres equips i vam agafar gairebé 260 mostres per veure si algun d’aquests Colom tenia relació familiar amb Cristòfor Colom. En el documental de TVE el doctor José Antonio Lorente parla del resultat de les mostres italianes “Colombo” i, en canvi, no ha explicat el resultat dels homes Colom. Espero que aquesta important deficiència s’esmeni en l’informe científic.
—La teoria que vostè defensa, tot i que en principi auxiliada per la genètica, no es pot dir que siga definitiva, tampoc.
—No. Primer, perquè el documental de TVE no va aportar les dades científiques. Encara no sabem exactament quin és l’ADN del cromosoma Y de Colom. Hem de ser prudents fins que no es donin els resultats definitius.
—Quan li’ls donaran?
—D’aquí a un mes o mes i mig s’haurà publicat l’article fet per totes les universitats que han participat en aquesta recerca en una revista internacional de prestigi. Després es farà una conferència de premsa a la UGR per explicar fil per randa els detalls dels resultats de les anàlisis.
—Diu que el seu estudi es publicarà en una revista científica. És una de les principals crítiques que ha rebut.
—Sí, i jo ho entenc, perquè és començar la casa per la teulada. TVE hauria hagut d’esperar a tenir la publicació dels resultats científics en la revista internacional i després fer el documental. Però segurament, per fer coincidir el documental amb el 12 d’octubre s’hi han volgut anticipar.
—Té algun temor que l’article siga rebutjat científicament?
—L’article no serà rebutjat perquè el prestigi de la UGR i de les altres quatre universitats que hi participen és suficient. El que caldrà analitzar molt atentament és què diu exactament el resultat i com ho diu. Crec que no n’hi haurà gaires novetats respecte a la meva teoria, perquè el que em va dir el doctor José Antonio Lorente és que no hi havia incompatibilitats entre la meva teoria i els resultats. Però encara és una afirmació tènue.
—La recerca sobre l’origen de Colom ha estat molt condicionada pel nacionalisme, sobretot per l’espanyol, segons ha indicat vostè en diverses conferències.
—Sembla que el procés de les anàlisis d’ADN ha tingut sempre un biaix espanyolista en el sentit d’intentar fer de Cristòfor Colom un ciutadà espanyol. L’any 2017 vaig donar una conferència a Savona sobre la meva teoria i els historiadors italians, quan van veure les fotografies de l’exhumació de Colom —moment en què se li va posar una bandera espanyola per damunt, que evidentment no feia cap falta—, van pensar que molt imparcial no semblava, tot allò. S’ha intentat molt buscar l’espanyolitat de Colom. Per exemple, l’Abc de Sevilla va publicar un article el dia 8 d’octubre amb una entrevista al doctor Miguel Botella, catedràtic emèrit d’Antropologia Física de la UGR i president de la Societat Espanyola d’Antropologia Física. És un científic seriós que va tenir els ossos de Colom a les seves mans per fer-ne un informe. Aquest home, quan és preguntat, respon: “Una cosa está clara: Cristóbal Colón no era español porque su hermano pidió ser naturalizado español”. Amb tot el respecte pel doctor Botella, aquesta afirmació és falsa. Quan el doctor Botella va anar a l’escola, com jo mateix, els nostres professors ens van dir que Isabel i Ferran, en casar-se, van crear la unitat d’Espanya. Aquesta afirmació és una fal·làcia, una mentida interessada per donar la idea que en el temps de Cristòfor Colom ja hi havia la unitat espanyola. És una obsessió de la historiografia espanyola. I això fa que el doctor Botella s’equivoqui. El germà petit de Cristòfor Colom, Diego Colom, no va demanar la nacionalitat espanyola, sinó ser naturalitzat al Regne de Castella i Lleó. Perquè tots els regnes i dominis dels Reis Catòlics, que eren immensos, no eren cap unitat política, sinó regnes i territoris independents entre si. Per tant, si la historiografia espanyola ha pogut enganyar el doctor Botella, un home intel·ligent i seriós, és que en realitat ha pogut enganyar tota la població espanyola.
—Aquest fet de la naturalització de Diego Colom demostra, segons vostè, que no era genovès.
—Que no eren genovesos cap dels tres germans. Si ho haguessin estat, per ocupar càrrecs a l’Església castellana o com a funcionaris del Regne de Castella i Lleó, haurien d’haver demanat la seva nacionalització a Castella, tal com van fer Fernando de Magallanes, Amerigo Vespucci o Sebastià Cabot. Aquests tres grans personatges, que van treballar per la Corona castellana, abans d’ocupar-hi els seus càrrecs van ser naturalizats castellans i els seus documents estan a l’Arxiu de Simancas (Valladolid). En canvi, Cristòfor Colom i el seu germà Bertomeu no van demanar la nacionalització a Castella. Això vol dir que no eren genovesos, però si súbdits naturals de la Corona d’Aragó. Fixi’s que hi ha un germà, Diego, que demana la naturalització, però no els altres dos. I Diego ho ha de fer forçosament perquè se li aplica el dret canònic, ja que volia ser nomenat bisbe de Santo Domingo i, per tenir un càrrec religiós en el Nou Món, que va ser integrat a Castella i Lleó —que no a Espanya!—, havies de ser naturalitzat castellà. Per què a Cristòfor Colom i a Bartomeu Colom no se’ls naturalitza? Perquè si haguessin estat súbdits naturals de la Corona d’Aragó no era necessari. Perquè quan es van casar Isabel i Ferran, quan Isabel ja era reina de Castella, va emetre una reial provisió, que ara en diríem un decret llei, per la qual tots els súbdits del seu sogre, que encara era viu, el rei d’Aragó Joan II, fossin considerats com a naturals al Regne de Castella. Per tant, la no estrangeria dels germans Cristòfor i Bartomeu Colom respecte a la seva naturalització indica clarament que no eren genovesos i sí que eren súbdits naturals de la Corona d’Aragó. Això és fonamental per entendre que Colom era valencià. Si fos genovès seria una anomalia.
—Tot i així, vostè insisteix que la teoria genovista ha de ser respectada.
—I tant. Han anat apareixent sempre documents, i hi ha un testament que deixa escrit que va nàixer a Gènova i que va arribar a Castella des de Gènova. El que passa és que aquesta teoria, mundialment acceptada —cosa que ens fa ser curosos i prudents—, presenta anomalies com la que he comentat.
—Vostè defensa que Colom podia ser valencià i genovès alhora.
—Sí. Ningú no ha ressaltat la teoria de la doble identitat. Ell podia dir que era genovès, en tant que fill d’emigrants que van a un altre país. Què són els fills dels emigrants que marxen a un altre país? Els fills dels espanyols que als anys seixanta van anar a Alemanya són espanyols o són alemanys? Moltes vegades tenen doble identitat. La meva teoria afirma que aquest era el cas de Colom. Tot i que en aquell moment no hi havia passaports, clar.
—Explica que a mitjan segle XV hi va haver una gran migració de genovesos cap a València. A què es devia?
—Va ser una emigració específica de mestres velluters, de mestres de teixit de seda en l’art del vellut. Allò va suposar una gran transferència tecnològica. El professor Germán Navarro Espinach, que ha estudiat magníficament aquest fenomen, tampoc no arriba a una conclusió exacta de per què es va produir una autèntica invasió per l’època de més de cinc-cents mestres teixidors de seda que marxen de la república de Gènova i s’instal·len a València. Potser va ser perquè el gremi de teixidors de seda de Gènova va posar unes normes massa rígides i van trobar un camp més lliure a València, que en aquell moment, per cert, era plena de camps de morera. Gràcies a aquesta migració València, durant tres-cents anys, que no és poca cosa, la indústria més important que va tenir i que a més la va fer molt famosa era la del vellut negre.
—Però si els seus biògrafs indiquen que Colom era genovès, si els seus escrits contenien italianismes, si n’hi havia genovesos al seu testament, si l’expulsió prèvia de jueus de Gènova no va suposar la fugida de tots, sinó que alguns s’hi podrien haver quedat practicant en privat la religió sense ser descoberts... per què, malgrat tot això, vostè creu que Colom va nàixer a València?
—Una de les anomalies de la teoria genovista és com és possible que aquest home, que teòricament va ser educat en una escola a Gènova, no parlés toscà ni lígur. Això és una anomalia que els italians sempre passen per alt. Diuen que parlava un argot nàutic. Però quan escrivim en una llengua normalment és perquè l’hem après a l’escola. Per tant, és una anomalia enorme que Cristòfor Colom, en tots els seus escrits, tant públics com privats, utilitzés la llengua castellana. Això va en contra de la teoria genovista, però també en contra de la teoria que Colom naixés en qualsevol lloc dels Països Catalans, i específicament a València. Però, quina era la llengua materna de Colom? La lingüística és una altra de les grans ciències auxiliars de la història i actualment ha avançat moltíssim perquè tenim ordinadors, que contenen bancs de dades. Quan els lingüistes veuen un escrit en un idioma determinat poden investigar amb quina mentalitat està escrit l’idioma i descobrir quina és l’autèntica llengua materna de qui escriu. Recentment, s’han fet dos estudis per part de dos professors, un de la Universitat Pompeu Fabra i un altre a la Georgetown de Washington, que han estudiat tots els escrits en castellà de Colom. La conclusió d’aquests estudis és que la llengua mare més probable de Colom fos el català.
—Parlava de l’idioma que Colom escrivia, el castellà, que difícilment podia haver sigut ensenyat a Gènova, però també era difícil que haguera sigut ensenyat a València.
—No tan difícilment. Crec que Colom va patir una disglòssia: tot i que la seva llengua materna era la catalana, a l’escola que va anar el van ensenyar en llengua castellana o jueva-castellana, que després es va anomenar sefardita. Que no em diguin a mi que això és estrany quan la meva generació de catalans va anar a escola i els van ensenyar a escriure i parlar en castellà mentre que a casa ens educaven en català. Jo no m’atrevia a escriure en català simplement perquè no en sabia. Aleshores, si Cristòfor Colom, tot i ser valencià, va anar a una escola judaica, tal com estic segur que va fer, aquest home va continuar tota la seva vida escrivint en castellà tant en documents privats, com ara les anotacions que feia als llibres que llegia, com en els documents públics. Tant és així que hi ha la gran anomalia que quan Colom se sent en perill quan torna encadenat d’Amèrica per Francisco de Bobadilla, escriu una carta al banc de Sant Jordi de la República de Gènova en castellà i demana al seu amic, l’antic ambaixador de Gènova a Castella, que si us plau tradueixi la carta als senyors del banc.
—Però, en canvi, la teoria genovista no en parla mai, de València.
—No, no ho fa. Per la teoria genovista Colom no té cap relació amb València, i fins i tot el seu fill Ferran, a la biografia que va fer del seu pare, no en parla. I a més no hi ha cap prova que Colom hagués estat a València. Però es produeix un fet nou quan fa quaranta anys es descobreixen unes cartes desconegudes de Colom, aplegades al llibre copiador que l’Estat espanyol va comprar a un antiquari de Tarragona i que actualment estan a l’Arxiu de les Índies de Sevilla. En aquestes cartes Colom relata unes expedicions que anava fent per les Antilles, i moltes vegades, quan vol comparar la fertilitat i la verdor d’aquestes illes, sempre diu coses curioses i compara aquestes terres amb les hortes de València al mes de març, abril o maig. Aquesta obsessió amb les hortes de València com a màxim exponent d’un paisatge fèrtil fa pensar. I no només això, sinó que arriba a dir que d’aquestes terres podran traure tants quintars d’arròs si hi treballessin els arrossaires de València. És a dir: coneixia perfectament València i l’activitat de l’arròs. I en una altra illa, amb un poble de cabanes situat davant de la platja, Colom es meravella d’aquesta construcció i diu que estava tan ben feta que seria molt ben acceptada a València. Per tant, si més no, Colom tenia un gran coneixement de València. I cal no oblidar que si Colom va descobrir Amèrica va ser gràcies a un amic seu valencià, Lluís de Santàngel, segurament perquè ja s’havien conegut abans a València.
—Pensa que les teories sobre l’origen de Colom han sigut difícils de situar en el debat degut al fet nacionalista espanyol o italià?
—Que l’origen de Colom està condicionat per fanatismes patriòtics és evident. Dins de la mateixa Itàlia accepten que Colom era italià, però alguns neguen que fos de la mateixa Gènova i el situen a Cogoleto o a Savona. Aquest és un tema delicat. Quan va sorgir la teoria catalana, del Principat de Catalunya, destapada per Luis Ulloa, aquest historiador peruà —que, per cert, volia demostrar que Colom era gallec— es va trobar amb una oposició frontal, i en part hem d’admetre que amb raó, per part de l’Acadèmia Espanyola de la Història l’any 1927. Ulloa va encetar un meló, però va fer unes afirmacions sobre la vida de Colom que eren errònies. Però el cas és que des del moment en què es va dir que Colom podia ser català Ulloa va ser atacat. I li diré més: Ulloa no sabia que hi havia aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya, i se’n va quedar sorprès, perquè es pensava que si Colom era català, els espanyols estarien contents, però es va equivocar totalment.
—El fet que Colom poguera haver sigut jueu atempta també contra el principi patriòtic que vostè comenta?
—El fet de ser jueu, que és el que ha despertat més atenció i acceptació a partir del documental, no atempta contra els nacionalismes, sinó que fa que Colom s’aparti dels nacionalismes. M’explicaré. Si ara hi ha una nació que pugui elevar als altars del seu panteó nacional la figura històrica de Colom crec que no és ni Itàlia, perquè crec que tenia molt poc d’italià; ni Espanya, perquè seria cínic i execrable que l’Estat espanyol ara intentés dir que Colom era espanyol quan Colom formava part d’una comunitat com la jueva, que fou expulsada dels territoris dels Reis Catòlics. Com tindrien la barra de dir que Colom era espanyol i que no ho eren tots els altres sefardites expulsats? Ser jueu a l’edat mitjana era ser d’una nació especial. Els jueus no depenien del Regne de València, sinó que depenien directament dels reis. Eren com una possessió personal dels reis, que els permetien tenir els seus propis jutges. Ser jueu era ser de la nació jueva. Hi ha una carta molt interessant del 1504 d’un frare franciscà que viu a Santo Domingo al cardenal Cisneros en què li diu “haga su excelencia que echen al rey faraón del gobierno del nuevo mundo y que no dejen que ninguno de su nación venga a establecerse”. Evidentment, el “rey faraón” era Cristòfor Colom, i en l’argot franciscà “rey faraón” volia dir jueu. És a dir, hi va haver coetanis de Colom que ja el consideraven jueu o jueu convers. I, d’altra banda, quan diu “ninguno de su nación” no parla dels genovesos, que van continuar anant a Amèrica, sinó dels jueus. Dir que Colom era jueu era oposar-se, d’entrada, a la teoria genovista. Tots els historiadors italians que han explicat la figura de Colom sempre han dit que era cristià al cent per cent. Però Colom va escriure diverses cartes als Reis Catòlics sol·licitant que tot l’or i les riqueses que s’importessin del nou món servissin per fer un exèrcit de 50.000 homes a peu i 10.000 a cavall per reconquerir Jerusalem. I per què volia reconquerir Jerusalem? Per reedificar el temple jueu. No es pot negar que això és una evidència que Colom havia estat educat en la religió jueva.
—Però els Reis Catòlics podien mantindre en l’estatus que van mantindre Colom tenint en compte que era jueu, quan van ser precisament els Reis Catòlics els màxims perseguidors dels jueus?
—Els Reis Catòlics, sobretot Ferran, eren cínics. Per això Maquiavel l’eleva al millor príncep de l’època. Ell anava a fer feina: el que li convenia ho acceptava i el que no li convenia ho destruïa. I en el cas de Colom ell sabia molt bé que era un convers d’origen jueu. Si el rei catòlic hagués volgut, la Inquisició hauria cremat Colom a la plaça pública. Per exemple, la família Santàngel, que vivia a Saragossa va matar l’inquisidor general d’aquesta ciutat. I el rei Ferran va destruir-los perquè volia imposar la inquisició castellana al Regne d’Aragó. En canvi, Lluís de Santàngel, que vivia a València, va ser protegit pel rei catòlic perquè li era útil, ja que li resolia els problemes de finançament. Aquells que eren útils al rei Ferran la inquisició no els podia tocar. I Colom li va ser útil a Ferran, oi?
—Segons la seua teoria, hi ha la possibilitat que Colom, en comptes de ser de València, fora d’alguna altra part de la Corona catalanoaragonesa?
—Evidentment sí, però és qüestió de probabilitats, i el més probable és que Colom fos de València. Per exemple, un germà seu va intentar aprendre a ser teixidor de seda amb un mestre musulmà. Dins de la Corona d’Aragó on hi havia mestres teixidors musulmans? Al Regne de València sí, en d’altres no. D’altra banda, la cunyada de Cristòfor Colom es va quedar vídua i Colom li va buscar un nou marit, Francesco de Bardi, florentí. I és ben curiós que aquest Bardi, abans de casar-se amb Violant Moniz de Perestello, hagués viscut a València. Hi ha tota una sèrie de personatges situats al voltant de Colom que estaven relacionats amb València. I hem de recordar que el tràfic de seda, or i esclaus de Gènova era com una cadena que passava per aquesta república i també per València, Sevilla i Lisboa. I Colom es belluga dins d’aquest ambient de la seda i de tràfic d’or i esclaus.
—Per anar acabant, hi ha hagut unes teories acientífiques o fins i tot anticientífiques que han mirat de divulgar la catalanitat de Colom, emeses des de l’Institut Nova Història.
—A Barcelona es va crear un ambient de recuperació de la teoria de la catalanitat de Colom formulada per Luis Ulloa que va apadrinar Òmnium Cultural. Va ser quan es va crear el Centre d’Estudis Colombins. I hi va entrar un senyor que volia defensar que Colom va sortir del port de Pals de l’Empordà per anar a Amèrica. Això no es podia defensar, és una autèntica barbaritat, i aquest senyor se’n va anar i va fundar una associació, després una altra i finalment l’Institut Nova Història, que ha defensat que Colom era català i que també ho eren Leonardo da Vinci o Miguel de Cervantes. El que ha fet aquesta gent tan fanàtica ha sigut ensorrar qualsevol teoria seriosa sobre la catalanitat de Colom.
—Vostè també va investigar la possible catalanitat de Colom.
—Sí. Vaig considerar que calia seguir investigant el que havia defensat Luis Ulloa, i després de vint anys, que es diu aviat, d’estudiar tota la família Colom de Barcelona, vaig arribar a la conclusió que Colom no podia ser d’aquesta família. Això és un treball científic. Vaig fracassar al cap de vint anys d’estudis, però és que la ciència és així. Si després de vint anys et quedes amb les mans buides, ho has d’acceptar.
—I després va apostar per la valencianitat de Colom.
—Paral·lelament a Colom vaig estudiar la història de Joan Cabot, el descobridor del Canadà, de nacionalitat veneciana. Giovanni Caboto va anar a València per construir un port amb pedra —fins aleshores n’hi havia un de fusta– i ho va proposar a l’Ajuntament, que va elevar la proposta al rei Ferran el Catòlic, que la va aprovar. Caboto va tindre una vida paral·lela a Colom: va descobrir el Canadà enviat pel rei d’Anglaterra amb una expedició anglesa poc després que Colom descobrís Amèrica. Aleshores jo vaig baixar als arxius valencians per descobrir la figura de Caboto, i em vaig trobar amb similituds importants.
—Per exemple?
—Tota la família Gavoto, amb G, de Savona, va emigrar, després dels anys quaranta del segle XV a València i s’hi va establir. Eren rics, uns grans burgesos, i van crear indústries de molins paperers. I l’altra branca de la seva riquesa estava relacionada amb tallers de teixidors de seda, especialment de vellut. Això ja va passar cap al 1442-1445, segons demostren les cartes dels jurats de l’Ajuntament de València, que ens permeten afirmar-ho sense dubte. Amb aquests Gavoto de Savona van venir tota una xarxa de teixidors de seda. I és quan jo crec que hi va venir el pare del Cristòfor Colom.
—Gavoto i Caboto eren la mateixa família?
—Jo no m’atrevia a fer aquesta afirmació, però en el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica una gran historiadora italiana, Luisa D’Arienzo, va dir que sí, que Caboto i Gavoto era una mateixa família. I València tenia una immigració importantíssima de genovesos, amb una colònia comptava amb el seu cònsol i tots ells es definien com a genovesos de nació. Així es va mantenir durant generacions. Fins i tot s’hi va mantenir una confraria de genovesos que va durar fins al segle XX. Per tant, hi havia moltes persones que es consideraven genovesos a València perquè ho eren. Es podia ser genovès i valencià alhora, i això respon a la situació de València al segle XV.
—Volia fer-li una última pregunta no relacionada estrictament amb el que vostè ha estudiat, però sí amb la figura històrica de Cristòfor Colom. Es parla molt de la llegenda negra i del genocidi a Amèrica. Vostè què en té a dir?
—Jo he estudiat els primers cronistes d’Amèrica i cal dir que hi va haver una època, com aquesta del gran descobriment, en què els imperialismes eren ben vistos. Ningú posava en discussió que hom anés a un país que no era seu i el conquerís. Això, vist des del costat dels conqueridors, era la glòria. I, per tant, l’imperialisme s’acceptava. Ara els temps han canviat. O potser no tant, si tenim en compte que un bon matí un senyor que es diu Vladímir Putin decideix envair un altre país. És a dir, l’home no ha canviat tant. El que han canviat són les interpretacions. Per descomptat que la llegenda negra és certa: el que s’ha documentat del que es va fer quan es va arribar a Amèrica són fets atroços. Més o menys tan atroços com el que pot estar passant a Ucraïna o a la Franja de Gaza, on hi ha uns senyors que alguns consideren que sobren, que poden ser assassinats tranquil·lament i que poden ser sotmesos a un altre país. I a sobre t’han de servir i t’han de pagar impostos, que és el que va fer Colom, que va decidir que aquelles terres eren propietat del rei de Castella i Lleó. Des del cinquè centenari hi ha hagut un canvi total en la comprensió d’aquell moment històric. Calia esperar que sorgís la llegenda negra.