esprés de més d’una dècada als jutjats de Montcada (Horta), Joaquim Bosch Grau acaba d’incorporar-se al Jutjat d’Instrucció número 14 de València. Des de la mastodòntica Ciutat de la Justícia, envoltat de paperassa, el magistrat conversa amb EL TEMPS sobre el seu darrer llibre, Jaque a la democracia (Ariel), que arriba quan encara cueja l’èxit de La patria en la cartera (Ariel, 2022) i El secuestro de la justicia (Roca, 2018), escrit amb el periodista Ignacio Escolar.
El llibre és farcit de cites que li semblen interessants per a desxifrar el món actual. Llibres, articles de premsa i reflexions que enriqueixen aquest crit d’alarma de prop de 300 pàgines.
—Les nostres societats estan experimentant transformacions molt profundes que no percebem i que només poden entendre’s si les interconnectem. La revolució digital ha canviat les nostres vides; el debat públic i les relacions econòmiques ara són del tot diferents. I aquestes grans transformacions ajuden a explicar, sens dubte, l’ascens de l’extrema dreta i de formulacions democràtiques regressives.
—Què es juga el món a les eleccions nord-americanes del 5 de novembre?
—Són uns comicis que poden marcar un punt d’inflexió. Ara mateix, el model més clar de la nova extrema dreta és Hongria, un exemple que Trump segueix de ben a prop i que és lloat per pràcticament totes les extremes dretes europees, incloent-hi l’espanyola. El d’Hongria és un sistema de democràcia aclamatòria que guanya sistemàticament les eleccions a través de la manipulació dels mecanismes de supervisió electoral, de l’anul·lació del poder judicial, de la persecució del periodisme lliure i de la retallada de drets i llibertats en funció d’uns valors rancis que pivoten al voltant de la família tradicional.
—Una derrota de Trump aturaria l’onada regressiva?
—Crec que una victòria la podria accelerar, però una derrota no la frenaria necessàriament. El cas més clar és el de França. El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen no para de créixer electoralment. El problema no és únicament Trump, sinó el trumpisme.
—Per raons familiars, vostè és un bon coneixedor dels països escandinaus. Com és possible que aquests discursos també hi hagen trobat cabuda?
— L’extrema dreta no és igual en tots els llocs. La danesa té un discurs antiimmigratori molt dur, però no qüestiona els fonaments de la democràcia liberal ni els drets de les persones homosexuals o les dones. Vaig visitar Dinamarca per primera vegada en 1993, quan era un país modèlic per l’estat social desenvolupat i redistributiu, a més d’un gran exemple en la gestió dels fluxos migratoris i l’acollida de persones a la recerca de refugi o asil. Fou a partir de la revolució digital i la recessió del 2007, en produir-se les retallades, que alguns danesos, dirigits per algunes forces polítiques, van aplaudir la reducció de partides destinades a la integració social. El discurs xenòfob de l’extrema dreta no només ha impregnat la dreta convencional, sinó els socialdemòcrates del Govern.
—Estem a punt d’entrar a la dècada dels trenta, i, veient com va anar la del segle anterior, fa una mica de por.
—La revolució digital ens porta a uns contextos d’una enorme inestabilitat. Quin era el mapa polític a Itàlia o França ara fa deu anys? I en què ha quedat allò? La política depèn de protagonistes molt diversos, com Elon Musk o altres de l’àmbit financer, que poden condicionar enormement el debat públic o les intervencions dels mateixos estats. El marge polític pot anar estretint-se, i això pot afavorir moviments contra el sistema democràtic. La democràcia, des de l’antiga Atenes, ha funcionat quan ha resolt els problemes de la ciutadania. Quan no ho ha fet, com en els anys d’entreguerres, hi han sorgit discursos i líders autoritaris. Em fa l’efecte que no som en el context que va portar els feixismes del segle passat, però sí que podem transitar cap a un altre tipus d’involucions autoritàries revestides de règims formalment democràtics. És possible que veiem retrocessos de llibertats i més fenòmens com el de la Xina. Quan Trump assegura que empresonarà tothom qui estigui en desacord seu i que deportarà centenars de milers de persones, potser pensem que ho diu a la babalà... Als dirigents d’extrema dreta del passat tampoc no se’ls va prendre seriosament i després vam haver-ho de lamentar.
—A l’Estat espanyol, l’accés de l’extrema dreta a les institucions ha sigut més recent, però sobta la manera com el PP, un partit de la dreta clàssica, s’ha avingut a pactar-hi i a governar junts.
—La gran particularitat espanyola és el procés i els conflictes nacionals no resolts. Allò va articular una resposta d’espanyolisme dur que ha menat al creixement de l’extrema dreta espanyola. I hi ha un perill afegit: tots els estudis internacionals coincideixen a assenyalar que l’Estat espanyol és la democràcia occidental amb uns percentatges més elevats de gent que no té en consideració el sistema democràtic. Hi tenen a veure, segurament, l’herència del franquisme i unes altres dictadures. L’extrema dreta espanyola parla d’il·legalitzar forces polítiques independentistes, nacionalistes o d’esquerres, cosa que em sembla molt perillosa. Els riscos no provenen només de l’extrema dreta, sinó de la mutació dels partits conservadors tradicionals, com el Republicà dels Estats Units, en forces de caràcter radical. Fidesz, a Hongria, era un partit democristià, de dreta convencional, que va ser expulsat pel Partit Popular Europeu. O el Likud, a Israel, amb totes les complexitats que té aquella part del món. El problema és que la dreta convencional ja imita els discursos de l’extrema dreta.
—I quan l’esquerra es mobilitza i obté un resultat òptim, com a les últimes legislatives franceses, no serveix de res. Emmanuel Macron li cedeix les claus del govern a la dreta.
—Una actitud confusa o ambigua de la dreta convencional pot comportar un desconcert en la ciutadania. En el llibre plantege que els demòcrates de totes les sensibilitats ideològiques han de buscar espais comuns per reforçar el sistema democràtic. La cosa no és tan senzilla, perquè els sectors empresarials habituats a donar suport a la dreta ara també col·laboren amb l’extrema dreta, que tampoc no qüestiona els interessos econòmics de l’establishment. Això pot explicar algunes aliances i contradiccions, com la de Macron, un polític capaç del que siga per mantenir el poder. De qualsevol manera, jo no soc dels que pensen que l’economia ho explica tot.
—Què més ho explica?
—Hi ha elements emotius, irracionals, molt vinculats als algoritmes dels propietaris de les xarxes socials, que beneficien els discursos emocionals de l’extrema dreta.
—Fomenten discursos contraris al nostre model de convivència, en bona mesura per la manipulació del fenomen immigratori, que apareix vinculat a termes com seguretat, delinqüència o l’inquisidor menes... Segons el CIS, ja s’ha convertit en la primera preocupació dels ciutadans.
—La xenofòbia i els atacs religiosos no va inventar-los Hitler. Jo, en el meu poble [Cullera], tinc documentats atacs antisemites en el segle XIV, com ja passava a tot Europa. Acusaven els jueus d’enverinar les aigües per a provocar la pesta. Són elements irracionals, de tipus emotiu, presents a unes societats humanes fàcils d’instrumentalitzar. La minimització i integració de les diferències, el fet d’haver deixat de banda les manipulacions emocionals que van dur el nazisme i el feixisme, fou possible en moltes parts del món. Els països democràtics haurien d’articular ara respostes jurídiques contra les mentides. Cal actuar jurídicament contra els mitjans que difonen discursos d’odi o propaguen la desinformació.
—Doncs la justícia espanyola no és precisament exemplar. Què li sembla la seua politització i les mesures preses en relació amb la llei d’amnistia?
—Els sindicats europeus diuen que la justícia espanyola no es troba entre les millors de la UE. Hi ha moltes ingerències partidistes en les cúpules judicials. Als jutges no pot jutjar-nos un comitè ciutadà, sinó el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia, uns òrgans que estan sotmesos —tal com s’encarrega de remarcar el Consell d’Europa— a les influències dels partits polítics. La millor garantia per a evitar casos de lawfare és disposar d’una cúpula judicial i un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) imparcials. D’altra banda, tot i que el Tribunal Suprem té dret a qüestionar la llei d’amnistia, a mi em sembla plenament constitucional.
—La solució implica que els mateixos jutges designen els components dels alts tribunals?
—Hi ha diverses solucions a l’abast. És fonamental que els membres del CGPJ no siguen comissaris dels partits polítics. Es podria establir un mecanisme pel qual la meitat dels integrants siguen elegits pel Parlament i l’altra meitat pels jutges, a través d’una elecció interna. Això podria funcionar, però tinc clar que no passarà. Si més no, caldria articular un sistema d’elecció autènticament parlamentari i no com ara, que és un pacte sense cap dissimulació i amb tota l’exhibició possible entre els dos partits principals. Ens calen candidatures obertes, comissions públiques obertes a periodistes i comissions tècniques independents que dictaminen les capacitats i establisquen una sèrie d’incompatibilitats: no tenir cap vincle amb els partits, no haver estat ministre... Les institucions europees ens ho agrairien, perquè em costa que estan desesperades amb la situació de l’Estat espanyol.
—Quan el secretari general del PP, Miguel Tellado, afirma que el seu partit farà servir “tot el que estiga a l’abast” per tombar l’actual Govern espanyol, hi inclou la justícia...
—Vull pensar que Tellado es refereix exclusivament a l’àmbit polític. No puc concebre la idea d’un partit dirigint l’acció de la judicatura. Certament, recorde aquell missatge en què Ignacio Cosidó es felicitava perquè el PP controlaria el Suprem per la porta de darrere... No només deia això, sinó una cosa encara més greu que va passar prou desapercebuda: que s’hi jugaven la composició dels tribunals que decidirien el futur del Partit Popular. Malauradament, el Tribunal Suprem, a banda de fer les seues valoracions jurídiques, entra en argumentacions polítiques per a erosionar el Govern i esdevé un actor polític més. En conseqüència, està exposat a la crítica ciutadana des dels mitjans i des d’altres àmbits. Si el Suprem va més enllà de les resolucions jurídiques i entra en algunes valoracions innecessàries, s’extralimita. No pot esperar no rebre crítiques per aquest motiu.
—A Espanya hi ha el Govern més progressista que es recorda, com presumeixen des de la Moncloa?
—És possible que ho siga, però això només és un punt de referència. Comparat amb el de Felipe González, que va tenir multitud de casos de corrupció i que va donar suport a condemnats per terrorisme d’estat, és possible que ho siga. Ara bé, encara que l’actual Govern ha dut millores positives, n’hi ha moltes altres que no s’han materialitzat. No és lògic que “el Govern més progressista de la història” mantinga una norma tan regressiva com llei mordassa. Hi deu haver resistències en l’àmbit policial i institucional, però s’ha de garantir el dret de manifestació, la llibertat d’expressió i uns altres drets dels ciutadans, perquè sempre que hi ha una reforma regressiva en aquest sentit acaba consolidant-se.
—El problema de l’habitatge està gestant una nova revolta social?
—Diria que sí. La revolució digital ha comportat moltes transformacions col·laterals: el turisme massiu, el turisme de lloguer..., cosa que repercuteix en l’habitatge. No pot ser que algú destine el 80% dels seus ingressos a la vivenda! Ens cal una resposta ciutadana i la intervenció dels poders públics; si aquesta demanda és desatesa, l’extrema dreta hi eixirà guanyant. A Espanya hi ha massa pocs habitatges protegits, s’ha unflat la bombolla immobiliària com ja va passar a començament dels 2000 i s’incompleix el dret constitucional a l’habitatge.
—Sense la revolució digital viuríem més segurs? Seria més improbable l’amenaça de retrocés democràtic?
—Com explica Manuel Castells en el seu llibre Xarxes d’indignació i d’esperança, en una primera etapa la revolució tecnològica va afavorir molt la llibertat d’expressió. Ja no calia tindre un gran grup de comunicació al darrere per a poder expressar-se i arribar a molta gent. No obstant això, els grans espais de poder de seguida van detectar ràpidament —a través d’algoritmes altament controlats— quins continguts calia prioritzar i sota quins formats havia de produir-se el debat públic. Avui les xarxes són un autèntic perill per a les llibertats i per al control ciutadà, a escala general... Mireu el cas de la Xina. La qüestió és si podem evolucionar cap a una tercera fase.
—De què dependrà?
—De les mateixes democràcies. El Brasil ja li ha dit a Twitter, ara X, que ha de respectar les regles de l’estat de dret per a operar al país. És intolerable que jo, com a jutge d’instrucció, reclame a les grans plataformes virtuals que identifiquen delinqüents que estan cometent delictes contra la llibertat sexual dels menors, contra la intimitat de tot tipus de persones o difonent discursos d’odi en les xarxes... I que aquestes plataformes emparen la impunitat. Això no se li consentiria a cap empresa radicada ací. Les democràcies han de saber adaptar la revolució digital als mecanismes democràtics a fi de garantir-ne el pluralisme i combatre els discursos d’odi.