Khan, de 54 anys, és un jurista britànic. Abans de ser escollit com a fiscal en cap per part dels estats signataris del Tribunal Penal Internacional el 2021, va ser advocat penalista i fiscal de diversos tribunals internacionals i tribunals de guerra. Com a fiscal en cap, dirigeix els processos penals dels quals es fa càrrec el TPI: genocidi, crims de guerra, crims contra la humanitat. El maig del 2024, Khan va emetre una ordre de detenció contra el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant, i, alhora, contra tres líders de Hamas, tots ells acusats d’haver comès crims de guerra i crims contra la humanitat. Khan va rebre el suport d’un gremi d’experts del qual formen part la jurista especialitzada en drets humans Amal Clooney i el jurista i supervivent de l’Holocaust, Theodor Meron. Acusen el líder d’Israel, entre d’altres, d’utilitzar la fam contra la població civil de Gaza com a arma de guerra; als líders de Hamas els acusa, entre altres, d’assassinat, tortura i segrest. Des d’aleshores, Khan espera que els jutges facin complir la seva ordre.
Ens trobem a Nuremberg, la ciutat en què, gairebé 80 anys enrere, es van celebrar els processos judicials contra els crims dels nazis. Què li ve al cap en visitar aquest lloc?
La justícia penal internacional deriva dels processos de Nuremberg. Nuremberg és sinònim del ressorgiment de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial i és sinònim del clam perquè es fes justícia amb les víctimes del nacionalsocialisme, especialment el poble jueu. Els processos penals van celebrar-se en aquest edifici, a la sala 600, i continuen vigents a dia d’avui. En aquells moments, en els difícils dies que van seguir el final de la guerra, recórrer al dret per buscar humanitat va ser una decisió pionera. Gràcies a allò, més tard es van crear els Tribunals de Iugoslàvia i de Ruanda, el Tribunal Especial per a Sierra Leone i Cambodja, i, finalment, el Tribunal Penal Internacional.
El TPI es va fundar el 2002 i vostè n’és el fiscal en cap des del juny del 2021.
És trist que necessitem aquest tribunal; això també em ve al cap, quan penso en aquesta ciutat. La promesa del “mai més” que es va fer a Nuremberg no s’ha complert. El sofriment de la gent no només continua a Israel i a Palestina, sinó també a l’Afganistan, a Darfur, al Congo. Hi ha tot aquest patiment perquè deixem que la gent poderosa trepitgi la resta. Tanmateix, avui comptem amb un instrument, el dret internacional, que ens permet castigar aquest comportament. I no pas tenint les emocions com a fonament, sinó els fets objectius.
El mes de maig, va emetre una ordre de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, contra el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant, i contra els líders de Hamas Jahja Sinwar, Mohammed Deif i Ismail Haniyyeh. Netanyahu l’ha descrit com “un dels més grans antisemites del present”. Li dol?
No tinc la pell tan fina. Entre líders polítics, serveis secrets i grups d’interès sempre hi ha un intercanvi d’insults i d’amenaces; es fan tota mena de males passades. Però jo sé qui soc. El primer cop que vaig entrar en una sinagoga era a Leeds, tenia sis anys, i hi vaig anar amb la meva mare i amb el meu pare, que ja és mort. L’any passat em van concedir la ponència Elie Wiesel a [la universitat] d’Ottawa. No crec que el Centre Raoul Wallenberg hagués distingit un antisemita amb un honor com aquest. La religió jueva prové del profeta Moisès i tinc molt de respecte pel poble i la fe dels jueus. Hi ha una tendència creixent a voler excloure les persones tot titllant-les d’antisemites. Per a mi és important que el dret s’apliqui d’igual manera arreu del món i això és també el que esperen les víctimes dels crims.
Quan va assumir el càrrec el 2021, d’entrada no semblava que volgués investigar qüestions relacionades amb Palestina, malgrat que la seva predecessora, Fatou Bensouda, ja li havia deixat un cas pendent en què es tractava, entre altres qüestions, de la política d’assentaments de Cisjordània. Per què va canviar d’opinió?
La meva predecessora va obrir el cas tres mesos abans que se li acabés el mandat i jo el vaig assumir sense equip i sense recursos. Tot i així, vaig intentar que avancés. Aleshores va arribar el 7 d’octubre. Va ser un cop molt dur per al poble jueu, però també van saltar totes les alarmes davant la reacció del govern israelià. No només van saltar les meves, sinó també les del Secretari General de les Nacions Unides, les del director de l’Alt Comissariat per als Drets Humans i les del Programa Mundial dels Aliments. Tots els membres del TPI excepte Canadà han reconegut Palestina com a estat signatari. La judicatura va determinar clarament que també ens hem d’ocupar de Palestina. La qüestió, aleshores, hauria de ser: per què no hauríem d’investigar en aquest cas? Seria correcte que hi hagués una regió del món que quedés apartada de la justícia? Els israelians i els palestins no mereixen la mateixa protecció que la població ucraïnesa o sudanesa? A més, a Ucraïna, el 2014 i el 2015 ja es van cometre crims… però vam haver d’esperar a reaccionar després del 24 de febrer del 2022 i aleshores obrir una investigació.
Anteriorment, el TPI havia tingut l’oportunitat de dur polítics occidentals davant la justícia, com ara els britànics per tortures durant la guerra de l’Iraq. Per què, en canvi, ara sí que volen processar el cap del govern d’Israel?
No em pronunciaré sobre les coses que s’han fet abans que jo assumís el càrrec. Hem obert casos a Rússia, Geòrgia, el Sudan, Líbia. La llista és llarga. Malauradament, de crims se’n cometen arreu del món. La nostra feina és procurar que no quedin impunes. Palestina és un estat signatari del TPI. El que fem és vetllar per la justícia.
Diu que ningú no està per damunt de la justícia, però una de les seves primeres accions com a fiscal en cap va ser aturar el cas contra els Estats Units pels fets de l’Afganistan.
No el vaig aturar; per manca de recursos, vaig reduir-ne la prioritat. Vaig decidir dedicar més atenció als crims comesos actualment, com ara els dels Talibans o de “l’Estat Islàmic” a la província de Khorasan. Això no significa que hagi donat immunitat a ningú.
Emetent una ordre de detenció contra Netanyahu, el ministre de Defensa Yoav Gallant i, alhora, contra els líders de Hamas, fa la sensació que equipareu polítics escollits democràticament amb terroristes. Va ser una decisió intel·ligent?
Totes les víctimes són iguals. Tinc el mateix respecte, afecte i atenció per una criatura jueva, per una de palestina o d’on sigui, independentment del color de la seva pell, de la seva religió, edat o orientació sexual. Es tracta de garantir la igualtat davant la llei. Tinc la responsabilitat d’actuar amb tanta efectivitat com sigui possible. En el moment en què vam arribar a la conclusió que les proves justificaven ordres de detenció —tant contra els membres de Hamas com contra els responsables polítics israelians—, vaig veure’m obligat a continuar. M’agradaria que plantegéssiu als lectors quines haurien sigut les alternatives.
Quines haurien sigut?
Imagineu-vos que només hagués emès una ordre de detenció contra els responsables polítics israelians. La gent diria que soc un fanàtic. Un antisemita. Que em nego a processar els fets horribles del 7 d’octubre: l’assassinat de bebès, el segrest de supervivents de l’Holocaust. Si, en canvi, m’hagués limitat a emetre-la contra Hamas, haurien dit que el tribunal no és si no un instrument més dels estats poderosos com Alemanya o els Estats Units. Haurien preguntat: i què passa amb els 30.000 o 40.000 morts de Gaza? Què passa amb les mares que han de parir els fills morts? Amb la gent que es mor de gana? La gent que m’acusa d’haver equiparat els uns amb els altres s’hauria de preguntar a si mateixa: què volen, exactament? Volen queixar-se perquè el dret s’aplica arreu en la mateixa mesura? Lamenten que hi hagi tribunals independents?
Alemanya va intervenir, entre altres, amb l’argument que el TPI és un tribunal d’última instància i que, d’acord amb l’Estatut de Roma, només pot actuar quan l’estat afectat no vol o no té la capacitat de processar penalment un cas. Israel té un sistema de justícia funcional; per què no deixa que facin la seva feina?
Israel té advocats i jutges molt competents. La pregunta és: també s’aplicarà el dret als territoris ocupats? Si us fixeu en com van les coses allà, si llegiu el que relaten els experts, arribareu a la conclusió que no s’assumeix cap mena de responsabilitat. De què es queixen tota aquesta gent que protesta? Volen que no s’investigui contra un aliat o què passa?
Molts diuen que, amb una ordre de detenció, Netanyahu encara està menys predisposat a arribar a un alto al foc amb Hamas. La pau no és més important que la justícia?
Les ordres de detenció es van emetre el 20 de maig i, en aquell moment, no hi havia cap alto al foc, malgrat que les famílies dels hostatges, el Secretari General de les Nacions Unides i molts altres feia mesos que ho reclamaven. Afirmar que l’alto al foc ha fracassat per culpa del TPI no té cap mena de sentit. A banda d’això, la pau i la justícia són dues cares de la mateixa moneda. Si el Consell de Seguretat de les Nacions Unides conclou que els processos judicials impedeixen que s’arribi a un acord de pau, poden recórrer a l’article 16 de l’Estatut de Roma i exigir-me en qualsevol moment que aturi els casos. La meva feina és fer que s’apliqui el dret. La resta és responsabilitat dels estats.
Israel està en guerra contra Hamas, i ara també contra Hezbollah al Líban i probablement aviat també contra l’Iran. No hauria sigut millor esperar que els conflictes s’haguessin acabat?
Hauria hagut d’esperar que tothom fos mort? Si el seu pare, la seva mare o el seu avi fossin hostatges, de veritat que seríeu capaç de demanar-me que m’esperés? Si fos el seu fill, el que han fet volar pels ares, o la seva germana, em diríeu que m’esperés? No podem conformar-nos a observar i comentar el dolor de les persones en retrospectiva. La justícia s’ha de poder sentir en directe. Si fóssiu bomber, no us esperaríeu pas fins que la casa hagués quedat calcinada i el veïnat estigués en flames.
Però això no seria, més aviat, una tasca dels polítics?
Arreu del món ja hi ha molta gent que no creu en la promesa del “mai més”. Quan vaig a Darfur o al Txad, quan visito les minories rohingya a Myanmar o la gent dels quibuts, molts em diuen: no creiem que ens estigueu veient. Per això dic: la justícia ha de ser un dret innat. Si no som capaços de garantir que la vida d’una persona negra té el mateix valor que la d’una blanca, que els creients i els no creients, els cristians, els jueus i els musulmans tenen tots els mateixos drets, aleshores és culpa nostra si l’ordre es desintegra. Ens convertim en espectadors voyeurs d’una tragèdia.
El març del 2023 vau sol·licitar una ordre de detenció contra el president de Rússia, Vladímir Putin. Aquest estiu, però, Putin va viatjar a Mongòlia, malgrat que és un país signatari del TPI. Que potser no se’l prenen seriosament?
És una qüestió de perspectiva. Mongòlia és l’únic país signatari del TPI que Putin ha visitat des del 2022. Per a un cap d’estat, no és gaire. Certament, el dret no és tan sòlid com a mi m’agradaria, però tampoc no és tan feble com molts es pensen. Ja ho vam poder veure en els casos de Radovan Karadžić, el líder dels serbis de Bòsnia, el líder serbi Slobodan Milošević i el senyor de la guerra liberià Charles Taylor. Els tribunals alemanys també ho van demostrar quan van dur a judici membres d’Estat Islàmic. Podem fer valdre el dret a nivell universal i assumir-ne la responsabilitat, però això exigeix que siguem alguna cosa més que espectadors.
Els serveis secrets israelians havien amenaçat la seva predecessora, l’FSB havia intentat infiltrar un agent al seu equip i, quan un es vol reunir amb vostè, s’ha de mantenir en secret el punt de trobada. Una vegada va dir que tenia una vida molt agradable, abans de tot això. S’ho val?
És ben sabut que el tribunal i els seus treballadors —entre els quals em compto— estan exposats a tot d’amenaces i d’intents d’intimidació. Alguns són públics, d’altres no. Em temo que no desapareixeran, però no podem deixar-nos confondre. Potser molta gent no està d’acord amb les meves decisions, però crec que a tots ens uneix la voluntat de protegir l’aplicació independent del dret.
Gràcies per l'entrevista.
Traducció de Laura Obradors