«La principal raó de ser del nostre partit és el nacionalisme». Amb aquesta afirmació inequívoca s'enceta la ponència-estrella d'aquest VII Congrés de Convergència. El títol d'aquest primordial treball és «Una estratègia nacionalista per a la Catalunya de l'any 2000», i, segons tots els indicis, inclosa la primera persona del singular d'alguns paràgrafs, ha estat redactada pel mateix president Pujol.
Tampoc no calien lapsus d'escriptura per descobrir Pujol darrere de l'elaboració. El text és una breu síntesi dels trets ideològics més característics del pensament nacionalista que ha anat forjant el líder català des dels anys 50, com és ara: a) la defensa de la identitat catalana, des d'una concepció personalista d'arrel catòlica; b) «un sentit constructiu, convivencial i afirmatiu» d'un catalanisme que ha d'impregnar tot Catalunya; c) la fidelitat a unes virtuts i uns valors bàsics, compatible amb un missatge de modernització i progrés; d) aquesta obertura Catalunya endins ha de ser complementada per una obertura de Catalunya enfora, una projecció cap a Espanya i Europa...
Tot i mantenir aquest canemàs central de la ideologia pujolista, absolutament hegemònica dins de CDC, la ponència aporta algunes novetats remarcables pel que fa a la concreció, el desenrotllament, o el canvi de les tradicionals formulacions del partit. Així, i de bon tros, el punt que ha provocat major interès, inquietuds, expectatives entre la pròpia militància, i entre la resta del ventall de forces polítiques, tant d'àmbit estatal com nacional, ha estat aquell on s'aborda com ha de ser «l'obertura a tota la realitat espanyola i la voluntat, com a catalans, d'intervenir-hi a fons».
Un catalanisme amb vocació espanyola
La inexorabilitat d'intervenció a Espanya per part del nacionalisme català que representa CDC ha estat succintament explicada en una recent entrevista de Miquel Roca amb Vàzquez Montalbàn: «Un nacionalisme català tancat a la realitat espanyola faria molt de mal a Catalunya. Seria un nacionalisme autodestructiu. Es tracta de solucionar problemes d'identitat i posar en marxa projectes de futur que facen possible una nació catalana sense traumatis mes espanyols que puguen destruir-la una altra volta, quasi d'arrel, com va ocórrer el 1939». Tot plegat, conclou Roca, «hi ha realitats que s'imposen. L'Estat espanyol és un fet real».
Tan real com propici a tota mena d'excessos dictatorials com, prudentment, ens recorda el dirigent reformista. D'aquesta tirada fatídica a les solucions de força naix, en gran part, la ja prompte secular pretensió del nacionalisme majoritari català d'endegar pel bon camí democràtic i europeu artefacte tan rebec i insurgent. Històricament, sense massa èxit, tot s'ha de dir. Ni el nacionalisme conservador de la Lliga, ni el nacionalisme dels republicans d'esquerra, a pesar de la seua voluntat d'intervenció a Madrid, no van saber o no van poder evitar el daltabaix del 36-39, com és notori. Ni el més modest del 24, és clar.
D'aquestes constatacions, no s'hi val deduir-ne mecànicament que una e s t r a t è g i a de no intervenció a Espanya, una política (para) independentista, fóra més adequada per evitar la ira estatalista, o per avançar més diligentment cap a la sobirania nacional. Potser sí, potser no.
De partit de pressió a partit de govern estatal
Siga com siga, el president Pujol, des de l'any 77, si més no, també abonava aquesta política d'intervenció i pactisme a Espanya: «És a dir, que la nostra política en aquesta cambra i en el país es basarà en un doble joc d'afirmació catalana i de projecció, positiva i constructiva, sobre la resta de l'estat», assegurava davant el parlament espanyol. Això sí, exigia el manteniment d'una profunda independència orgànica del seu partit respecte a les diverses forces polítiques que protagonitzaven l'acció del govern a Espanya. Aquest criteri va trobar el suport del VI Congrés de CDC. D'ací, la radical novetat de la ponència-marc d'aquest VII Congrés: «En aquest sentit, CDC es proposa actuar en la política espanyola, impulsant i ajudant a construir una opció que, des d'un plantejament de llibertat , modernitat, progrés i respecte al fet autonòmic, puga obrir noves possibilitats i noves perspectives al desenvolupament polític, social i autonòmic d'Espanya».
En altres paraules, CDC travessa la frontera, deixant de ser un partit-pressió sobre el govern espanyol, i esdevé un partit que pretén governar (directament o indirecta, sempre en coalició) també a l'estat. Així, Convergència s'embarca oficialment en l'aventura política de crear un partit espanyol de característiques centristes com les seues, que limita l'actuació a allò que no siga Esukadi ni Catalunya, que manté un nexe, un pacte amb ell, però que són dos organitzacions distintes, tot i compartir un líder comú. Al capdavall, doncs, el VII Congrés donarà el vist-i-plau definitiu a Miquel Roca per tal d'encapçalar, sense ser-ne membre, el Partido Reformista.
Riscs i dificultats
Tot amb tot. Pujol no s'ha estat d'assenyalar davant les bases convergents els innegables riscs que comporta un projecte polític necessari però vidriós, dificultós. Ni pujol, ni la militància de CDC, àmpliament pujolista, no semblen ser uns entusiastes de la maniobra, però ballaran sense reserves la dansa presentada com d'interès nacional. I, l'abast del qualificatiu, que el pose cadascú.
El projecte reformista és necessari, com ja hem escrit, per tractar de seguir tranquil·litzant aparells de l'estat fàcilment intranquil·litzables. Convençut com està. Pujol, del fet que continua sent certa la màxima de la transició que deia: «No és possible la democràcia sense l'autonomia (de Catalunya). No és possible l'autonomia (de Catalunya) sense democràcia». També és necessari, perquè cal rompre la dialèctica bipartidista que amenaça els continguts de l'autonomia catalana, atesos el caràcter i la vocació estatalista i centralista, tant de Coalició Popular com del PSOE. L'escanyament financer al qual sotmet el govern espanyol al govern de la Generalitat els darrers temps n'és l'indicador a bastament. La revisió de l'Estatut en aquest aspecte és el punt principal de la ponència econòmica. No és descartable que l'afer Banca Catalana siga un element coadjudant de la necessitat de l'operació reformista.
Les dificultats que Roca hi trobarà, així mateix, seran múltiples i variades. Començant per un espai polític de centre envaït per un PSOE tan escorat a la dreta que ja afirma que el centre és ell. I per una Coalició Popular, que, a través del PDP d'Alzaga, intenta fer peu en aquest terreny màgic que permet governar a qui el conquista. Amb tot, serà més fàcil que el PDP abandone Fraga abans de les eleccions i es presente unit amb el PRD, reproduint l'esquema de Catalunya entre CiU, que el PRD pacte abans de les eleccions amb els populars.
La previsible, tot i que minvada, majoria absoluta que les enquestes anuncien per al PSOE l'any 86 fa impensable la participació de les minories nacionalistaes i centristes en cap combinació de govern. El PRD, encara que sure electoralment en els pròxims comicis, que no és clar, és un projecte, com a molt prompte, de l'any 1990. Reïxca, o no, l'operació reformista, ja des d'ara, Convergència veurà hipotecada la seua imatge nacionalista per aquesta intensificació del seu pactisme amb les forces polítiques espanyoles. Si damunt fracassa...
Opinions al voltant del Congrés
Albert Alay, parlamentari i portaveu a les Corts Catalanes d'Esquerra Republicana de Catalunya.
«El projecte reformista engegat des de Catalunya no pot donar cap resultat positiu i rebaixa el nacionalisme de Convergència. És difícil que un català tinga èxit en aquesta mena de projecte polític, si no renuncia a la seua catalanitat. Com que Roca no ho farà. no crec que siga massa viable. Certament, aquesta maniobra política pot hipotecar la imatge nacionalista de Convergència. Amb lot, no crec que aquest partit es deixe arrossegar per Ics exigències tan peremptòries de l'estat i perda els continguts nacionalistes, que en són la raó de ser. És veritat que la Generaiitat està passant per un cert trencacoll financer, i això perquè quan vam negociar el nostre estatut no vam imposar el sistema de finançament per concert econòmic que tenen el País Basc i Navarra. Amb aquest model, són les mateixes comunitats Ics que cobren el impostos i cedeixen la part conviguda a Madrid. Amb el nostre, és el govern central qui els cobrà i ens en dóna la part que vol. sempre valorant a la baixa els acords. I així ens va. Cal canviar el sistema de finançament, és a dir, l'estatut. Segueixo sent fortament reticent a la participació del meu partit en el govern de la Generalitat».
Antoni Comas, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, president del comitè organitzador d'aquest VII Congrés de CDC.
«Allò que a tot l'estat s'ha conegut com a operació Roca ha estat una iniciativa assumida per tot el Consell Nacional dc CDC. Enfortir l'espai reformista i progressista, centrista, a tot l'estat és una necessitat política de Convergència, per tal de trobar interlocutors sensibles, de cara als nostres arguments. També, és, però, un reforçament de l'autonomia catalana i de la democràcia espanyola, que són indestriables. Cal trencar el bipartidisme.
Un company meu de direcció ho ha dit: Som el partit progressista dc Catalunya i som el partit que arrossega més societat civil darrere seu. Això són dades. la resta opinions.
Dir que la nostra imatge nacionalista pot quedar hipotecada o aigualida per haver impulsat l'aparició dei PRD és tenir palla als ulls, o fer demagògia. Voler equiparar el que és un pacte entre dos partits sobirans, que abasten territoris distints, amb una situació on només hi ha un sol partit, el PSOE. Són ganes de voler enganyar-se.
La participació de membres de l'executiva del PSC-PSOE en cl Comitè Federal del PSOE demostra la seua tota dependència orgànica. No és aquest el nostre cas: ni nosaltres participem en els òrgans de direcció del PRD ni ells ho fan en els nostres. Nosaltres tenim grup parlamentari a les Corts espanyoles, i el PSCPSOE, no. Més que dir que nosaltres estem hipotecats pel PRD, a Espanya, per desqualificar el PRD, és presentat com un producte català. Si del debat del Congrés es desprengués la necessitat d'eliminar algun càrrec o crear-ne un de nou, s'ampliaria la possibilitat de presentar candidatures. Aquest és un punt dirigit a aclarir el càrrec que ocuparà Roca Junyent».
Miquel Sellarès, excap de governació de la Generalitat de Catalunya, ex-militant. de CDC.
«L'únic capital politic de Convergència és Pujol. CDC ès Pujol. Sense el carisma'del president, CDC es faria miques en molt poc temps. Pujol, que és un gran nacionalista, té tot el meu respecte, la meua admiració, però el seu partit és poc més que un bluf, guanye les eleccions que guanye: no és un partit arrelat en la societat catalana com ho està el PNB a Euskadi, i en una hipotètica, tol í que gens desitjable, desaparició de Pujol, qui el podria substituir? Un Roca cremadíssim, per a fer política a Catalunya després de la seua imatge tan estatalista? Un Macià Alavedra desqualificat davant de la vella guàrdia pujolista per la seua excessiva pressa? Un Trias Fargas perdedor de les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona? Cullell, el conseller Cullell, podria ser l'únic delfí amb possibilitats, però la seua limitació tecnicista a la Conselleria li ho impedeix per ara. I, sempre, un partit fet a corre-cuita i dèbil.
En el Congrés tot és decidit, sense debat. I en un estat de desenvolupament nacional català se'n van. com a tasca política prioritària, a conquistar Espanya i Déu n'hi do!
Mentre, s'han acceptat transferències sense diners, i ara la Generalitat està endeutada fins al coll. Per haver fet coses vàlides com TV3, o té greus problemes per a pagar els seus funcionaris o les obres encomanades. La política del «peix al cove», que tan famosa s'ha fet per a definir l'actitud de Convergència enfront de Madrid, ha anat a parar al punt que em va anunciar l'exlehendakariGaraikoetxea: «Més que de peix al cove, aquesta política esdevindrà una política de peix a l'aigua. Com està passant».
Jaume Sobrequès, senador del P9C (PSCPSOE).
L'operació reformista que impulsa Convergència és bona, saludable i necessària per a l'estabilitat democràtica. Ara. Vaticine que aquest instrument polític, fàcilment controlable des de Catalunya, està condemnat a un fracàs estrepitós. I això perquè els recels contra els catalans a tot l'estat és considerable. I Roca és massa català, encara. A més, el centre polític és exigu, ocupat com en gran part ho està pel meu partit. Reformista i modernitzador, ja ho és el PSOE!
D'altra banda, l'impuls d'aquesta alternativa deixarà fora de joc aquells qui fins ara s'han dedicat a passar la vida fent doble joc, jugant al fariseisme polític. Mai no ha estat lícita l'acusació de sucursalisme contra el meu partit. que ha tingut costos enormes i concessions de vegades excessives per ta! d'avortar qualsevol brot de lerrouxisme a Catalunya, però, des d'ara, aquesta acusació pecarà d'insensatesa política. Ara veurem quin convergent té la santa barra d'acusar-nos de sucursalistes. Un partit que en satel·litza un altre que té com a afiliat l'àrbitre Guruceta, de negra memòria per a tot culé o català».