Les grans obres d’art acostumen a ser atribuïdes als genis, homes i dones dotats d’un esperit creador i unes capacitats fora mesura. La genialitat artística va lligada a la gosadia de transgredir els límits, explorar àmbits inconeguts, experimentar amb llenguatges inèdits, alliberar-se de les imposicions morals i polítiques. Per la seva excepcionalitat, els genis pateixen incomprensions i atacs dels seus contemporanis o generen polèmiques i enveges en el temps que els toca de viure. Moltes vegades també mantenen enfrontaments amb els poders establerts, que dicten per al seu benefici exclusiu estètiques i ideologies.
Al sostre
Autor: Nigel Planer
Direcció: Israel Solà
Escenari Joan Brossa, 9 de gener
Al sostre de Nigel Planer, dirigit per Israel Solà, és una comèdia inspirada en Michelangelo Buonarroti, l’artista més cotitzat del Renaixement italià. Dalt de la bastida plantada per poder pintar la volta de la Capella Sixtina del palau vaticà, dos dels seus artesans avantatjats, Lapo i Loti, comenten —de manera lúdica i desinhibida— les febleses del geni i la seva tensa relació amb el poder. Miquel Àngel s’ha convertit en un dels artistes més reputats a Roma i a Florència, sobretot com a escultor. Quan el papa Juli II li fa l’encàrrec més important de la seva vida, es veu obligat a superar nombrosos obstacles de tota mena.
Lapo i Loti, que no li tenen gaire simpatia, al·ludeixen indirectament a les dificultats que Miquel Àngel va haver d’esquivar per enllestir el conjunt pictòric de la Capella Sixtina. A boca plena, es mofen del clima de competència i rivalitats que s’estableix amb altres artistes, com ara Raffaello o Leonardo. En tant que auxiliars del geni, critiquen a tort i a dret Miquel Àngel per endur-se tota la fama, mentre ells carden la llana, i, amb esperit de gremi, reivindiquen els mèrits que els pertoquen com a artesans que dominen la tècnica del fresc. Quan d’estranquis contemplen la volta enllestida, tanmateix, no tenen altre remei que admetre l’evidència: la genialitat de Miquel Àngel.
La conversa de col·legues d’ofici que mantenen Lapo i Loti dona voltes, des de la presumpta mirada de dos artesans del cinquecento, als llocs comuns del món de l’art: la definició de l’art, el concepte d’autoria, la funció de l’artista, la seva relació amb el poder, els límits de la transgressió i la llibertat creativa, el repartiment de la glòria entre els que han participat en l’obra d’art. Molt més jove, Loti viu la feina amb alegria i despreocupació, content de fer d’artesà i de gaudir dels plaers de la vida. Lapo, en canvi, s’ho pren més a la valenta, amb orgull de mestre de l’art del fresc i un cert ressentiment cap a Miquel Àngel, perquè sap que ha perdut l’oportunitat d’esdevenir un artista.
Oriol Grau (Lapo) i Pau Ferran (Loti), vestits d’artesans de l’època, es mouen amb molta naturalitat dalt de la bastida i, en l’escena del cafè, a tocar del públic. Fan un treball d’interpretació directe, fresc, mediterrani, amb estones de comicitat ben resoltes, sobretot quan Lapo i Loti desmitifiquen i satiritzen la presumpció de Miquel Àngel, tracten jocosament de temes de sexe o expliquen les tècniques pictòriques del seu art. Molt ben avinguts, tots dos actors desperten de seguida la simpatia del públic i fan treure espurnes a una comèdia més aviat prima que, en el millor dels casos, fa recordar El Decameró de Pier Paolo Pasolini, sense que, ni de bon tros, arribi a atènyer la càrrega crítica ni la potència estètica del bolonyès.