La xifra més sorprenent és la de Polònia: cap altre país industrialitzat deixa entrar tants immigrants amb un permís de treball temporal. Segons càlculs de l’OCDE, el 2016 n’hi van arribar 670.000, 10.000 més que als EUA. Precisament a Polònia, amb un Govern conservador que el 2015 es va negar a salvar uns quants milers de refugiats sirians dels bombardejos, la repressió i la pobresa. La majoria dels treballadors immigrants provenen d’Ucraïna i de Bielorússia. Treballen de temporers en tasques agrícoles, de paletes, de cuidadors, de cuiners, de personal de neteja o a les cadenes de muntatge de l’economia polonesa.
La xifra posa de manifest una contradicció que no únicament a Polònia sinó també a Hongria, Eslovàquia i la República Txeca podria convertir-se en un problema polític per als governants. Tots quatre països, amb governs de dreta, s’han negat a acceptar el mecanisme europeu de repartiment de refugiats. Perquè als anomenats Estats del grup de Visegrád els governs van prometre una cosa: que no deixarien entrar estrangers als seus països. A aquests Estats els uneix que tenen una economia que creix però els falta mà d’obra, i els immigrants podrien omplir aquest buit.
Des de la seva entrada a la UE —el 2004— Polònia, Eslovàquia, la República Txeca i Hongria han tingut un creixement pràcticament ininterromput. En aquests països, fins i tot la crisi econòmica mundial, després de l’ensulsiada financera del 2008, va ser un episodi curt. El 2018 els índexs de creixement d’aquests països van ser de gairebé un 4% de mitjana, i l’atur es troba clarament per sota del nivell europeu: segons les dades més recents, és d’un 1,9% a la República Txeca i d’un 3,8% a Polònia. Gairebé la meitat dels empresaris polonesos es queixen que no troben prou personal.
En conseqüència, en molts sectors estan pujant els salaris fins a un 10% per any. Però al mateix temps els països postcomunistes perden un avantatge important. Els inversors amenacen d’anar-se’n i el boom podria acabar-se, sobretot perquè la situació econòmica mundial va empitjorant.
Fins ara els ucraïnesos i els bielorussos han estat els contribuïdors més importants a aquest llarg impuls. Fins a dos milions d’ucraïnesos i bielorussos treballen en empreses poloneses, mentre que centenars de milers ho fan en altres països del grup de Visegrád. Per dir-ho d’alguna manera, són els polonesos dels polonesos: igual que feien molts polonesos quan van emigrar a Alemanya, ara a Polònia aquests immigrants fan feines que els autòctons troben massa carregoses i que estan mal pagades. Però també hi ha una demanda creixent de treballadors qualificats. Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia han començat, doncs, una estranya competició. Faciliten la normativa per obtenir el visat i expedeixen permisos de residència cada cop més generosos.
A la llarga amb això no n’hi haurà prou. La majoria de persones que volen emigrar d’Ucraïna ja fa temps que van deixar enrere el país. A més a més, a partir del 2020 Alemanya podria atreure més gent amb permisos laborals per a personal especialitzat d’Estats de fora de la UE; per tant, els ucraïnesos podrien emigrar una mica més lluny, ja que Occident encara és una destinació més atractiva. Per això mateix molts polonesos, hongaresos, txecs i eslovacs encara treballen fora del país. Des del 2004 més de tres milions van emigrar a l’antiga UE, i d’aquests no en tornen gaires.
Ara els europeus de l’est no haurien de repetir l’error que va cometre la República Federal Alemanya als anys seixanta i setanta, reclama Paweł Kaczmarczyk, un expert en migracions de Varsòvia. En aquell moment es necessitaven urgentment treballadors immigrants, però es va actuar com si haguessin de marxar poc després. Polònia necessita una política d’immigració activa, amb incentius, places de formació i ajuts perquè els immigrants iniciïn una vida al país.
Tanmateix, això suposa un problema per als governs nacionalistes, ja que es contradiu amb el seu discurs polític. Quan no fa gaire un secretari d’Estat polonès va admetre públicament que el benestar del país depenia dels immigrants, va ser acomiadat immediatament. L’home havia “ficat la pota”, va dir el primer ministre, Mateusz Morawiecki. Però, al mateix temps, el seu Govern està comprovant discretament com podria contractar mà d’obra de les Filipines, l’Índia o el Nepal. Això a la població podria no agradar-li gaire. Segones les enquestes, els polonesos rebutgen els immigrants més marcadament que abans del 2015.
A Budapest el primer ministre, Viktor Orbán, ha decretat que la població faci hores extres. Per contrarestar la falta de personal, els hongaresos haurien de treballar fins a 400 hores extres a l’any. D’aquesta normativa molts en diuen “llei d’esclavitud”, i cada cap de setmana surten al carrer a milers per manifestar-s’hi en contra. És probablement el moviment de protesta més potent i furibund des de l’arribada al poder d’Orbán, el 2010. La normativa d’hores extres podria perjudicar notablement el primer ministre, però ell es presenta com el protector dels “hongaresos corrents”. Un paper en què ara ja ningú no se’l creu.
La falta de treballadors planteja un problema argumentatiu als polítics nacionalpopulistes. Durant molt de temps els governs de dreta han fet creure als votants que els seus països es podien protegir de les migracions mundials. Però han oblidat una cosa: no es poden conquerir els mercats mundials amb milers de milions d’euros de la UE i generar índexs de creixement alts, i al mateix temps ser un país tancat en si mateix. La globalització sense immigrants no funciona.
Traducció d’Arnau Figueras