El primer any de convivència d’una parella sempre és el millor. Encara que les dades reflecteixen un augment progressiu de les separacions en l’etapa prematura de la relació, en els primers dotze mesos tot acostuma a ser de color de rosa. O, si més no, a semblar-ho.
PP i Vox, en canvi, no van ser capaços de superar la fase dolça del matrimoni. Una nit de juliol, de sobte, els ultres van decidir marxar del Palau i deixar Carlos Mazón governant en solitari. I això que eren d’aquelles parelles a les quals tots pronostiquen llarga vida. La parella ideal. El Víctor Manuel i l’Ana Belén de la política valenciana. Aquell mateix matí, a l’hemicicle de Les Corts, Mazón i el seu vicepresident, Vicente Barrera, no havien estalviat gestos de complicitat.
El seu First Dates particular va denotar que tenien més punts en comú que no semblava. Sí, Carlos és bastant més loquaç i divertit. Runner pels matins, canta a cappella després del dinar o eixint en el tardeo; tant li fa “Mediterráneo”, de Serrat, com “Quijote”, de Julio Iglesias, o “Déjame”, de Los Secretos. No té complexos.
Vicente, sis anys més gran, és callat i seriot, no es prodiga amb el llenguatge ni destaca per la jovialitat. Tampoc no corre ni canta, però sí que practica el senderisme i l’equitació. Ha batejat les seues rutes campestres amb noms com General Moscardó i els seus animals amb apel·latius tan entranyables com Caudillo o Duce. Un home chapado a la antigua, com els d’abans. I que es posa com un bou, ai!, si algú gosa criticar la fiesta nacional o pronunciar l’expressió “País Valencià”.
La seua separació forçada d’ara fa 100 dies —les famílies no sempre s’entenen, cosa que repercuteix en la relació marital— no ha extingit la flama de l’amor. “Bravo. Tolerancia 0 con el Pancatalanismo colonialista que insulta nuestro Estatuto y nuestra dignidad. Ni Narnia existe ni existirá ni tampoco el País Valencia”, escrivia literalment Barrera a X, l’antic Twitter, enllaçant un missatge d’aquesta xarxa social en què Mazón es negava a contestar un periodista català que havia utilitzat la fórmula en qüestió.
No, no viuen separats per voluntat pròpia, sinó perquè no els han permès viure junts. I de tant en tant, com qui no vol la cosa, es retroben de manera furtiva. Barrera va aprofitar la reunió del Govern valencià a Ontinyent, el 2 d’agost, per a convidar a dinar els excompanys del Consell a la seua finca privada. I el 8 d’octubre, la vespra del dia gran dels valencians, va acompanyar el torero Enrique Ponce en la seua visita al Palau, on Mazón va rebre’l en audiència amb motiu de la seua retirada.
Expectació a Les Corts
A Les Corts passa igual. La sintonia entre les cúpules dels dos grups parlamentaris és notable. La majoria dels diputats de Vox van rebre amb pesar la notícia del trencament forçat, dictat per Madrid. Com un “tret al peu”, van qualificar-lo alguns.
De moment, amb un debat de política general plàcid per a Mazón i un sol ple addicional en aquests 100 dies, no s’han percebut diferències de pes. “No hi ha hagut temps material per saber què farà Vox a partir d’ara”, afirma un diputat popular especialment preocupat per tot el que està succeint a la direcció capitanejada per Santiago Abascal. “L’Opus se n’ha fet amb el control i tot resulta imprevisible”, diu.
Mazón, de rodríguez, està encara més a gust. Sap que ja no llegirà les declaracions extravagants que —incitades o no des de Madrid— esporàdicament ofrenaven Barrera i qui era titular de Justícia, Elisa Núñez. En qualsevol cas, la incertesa sobre el rumb que prendrà Vox a Les Corts inquieta el PPCV, i no sols per l’aprovació o no dels pressupostos, que es presentaran abans de Tots Sants i se sotmetran al veredicte parlamentari abans que els xiquets de San Ildefonso canten la grossa.
“Si Vox comença a fer com Podem i Compromís en temps del Botànic, patirem prou”, diuen al PP
Per als populars, la veritable grossa seria que el Vox valencià —si és que existeix— continue per la senda anterior. “Si comencen a fer com Podem i Compromís en temps del Botànic, patirem prou”, apunta una font del grup. De catifa roja, en realitat, no n’esperen cap. “Si abandonaren un govern que funcionava bé per una circumstància col·lateral com el repartiment dels menors no acompanyats, si estigueren disposats a renunciar al seu protagonisme i han preferit no prendre mesures des de dins del Consell... Com hem d’estar tranquils?”, es pregunta a continuació.
En el PPCV, però, també pensen que la ubicació ideològica de Vox és un punt a favor: “No són com Ciutadans, que podia pactar amb els socialistes o fins i tot amb Compromís, com veiérem ací”. I no només això. Subratllen el “tarannà negociador” de Mazón com una “garantia”.
“La política té un component important de negociació i acord, i aquest president, a diferència d’uns altres, sap negociar i que la gent s’hi senta a gust”, opina un company de partit que el coneix de fa anys i que recorda l’abstenció de Compromís, amb Gerard Fullana al capdavant, a diversos pressupostos de la Diputació d’Alacant durant l’etapa de Mazón a la presidència de la institució provincial. “El mateix Fullana que ara es passa el dia afirmant, a Les Corts i fora de Les Corts, que Mazón és l’hereu de Zaplana!”, exclama.
“La retirada de la nostra esmena a la totalitat de la llei de tracte just promoguda per Compromís és un bon exemple del desig de parlar amb tots”, explica la mateixa veu. En aquest sentit, el paper que juga el síndic parlamentari dels populars, Juanfran Pérez Llorca, és substantiu. Res a veure amb el seu antecessor, Miguel Barrachina, de postulats més durs i menys obert al diàleg amb l’esquerra. Potser aquesta siga la principal novetat de l’etapa de govern iniciada a l’estiu.
El ben cert és que, amb el suport de 40 diputats de 99, a una desena de la majoria absoluta, el Govern valencià no mostra signes de feblesa. “Tret de quatre o cinc coses, si governara la Generalitat en solitari, Vox faria el mateix que nosaltres”, sosté aquest parlamentari, “la política no et dona un marge de maniobra excessiu”. A la bancada de davant observa Joan Baldoví “desorientat”, tractant de transmetre, “en va”, una “imatge de moderació” que amplie les fronteres de vot de Compromís.
Del síndic socialista, José Muñoz, li crida l’atenció “l’autonomia nul·la que li concedeix Diana Morant a l’hora d’arribar a acords amb nosaltres”. “Muñoz es passa les sessions controls dient ‘Franco, Franco, Franco, Franco, Franco’… I es queda sense temps per als temes realment importants”, considera, “haurien de saber que no ens afecta que ens diguen fatxes, ho han fet tantes vegades que ja resulta estèril”.
100 dies i algun gest
En el discurs institucional del Nou d’Octubre, el president Mazón va insistir en la defensa de l’autogovern i, en especial, en la necessitat de recuperar el dret civil propi, “li pese a qui li pese”. En primer lloc, al seu partit, el PP, que com el PSOE, sempre se n’oposa a l’aprovació al Congrés i el Senat. Només Compromís manté aquesta petició ben viva en travessar el pantà de Contreras.
A l’eixida del Palau, el síndic de Vox, José María Llanos, precisament va efectuar aquest retret a Mazón en les seues declaracions davant la premsa: “Ha parlat massa d’autogovern”. Siga com siga, els populars no tindran problemes per a treure endavant la nova llei de senyes d’identitat que promouen. L’anterior, aprovada en el temps de descompte per Alberto Fabra, fou derogada pel Govern del Botànic. Ens espera, per tant, una bona dosi de discursos postissos de la titular de Justícia, Salomé Pradas, una oradora mediocre que resulta encara més grisa quan parla emfàticament de banderes, història, llengües i territoris. En les seues raves regulars amb les entitats secessionistes, això sí, contribueix a reduir alguns anys l’edat mitjana dels assistents.
Mazón tracta d’imitar-la en valencianía, però fins i tot de forma més impostada. Sovint descarrila i arriba a dir que el valencià ha estat “imposat” durant “massa temps”. Per a alliberar els ciutadans d’aquest jou, fa unes setmanes que expedeix certificats del C1 —a tots els qui, des de l’any 2008, han aprovat l’assignatura amb un 7 o més en el batxillerat— a la mateixa velocitat que les màquines de Coca-Cola instal·len els taps que a Mariano Rajoy li desagraden tant.
D’assignatures pendents, Mazón en té diverses. La primera, la renovació dels òrgans estatutaris, per a la qual requerirà de la col·laboració de PSPV i Compromís. També ha de designar els membres del consell d’administració que substituirà el consell rector d’À Punt, i a continuació, decidir què fa amb la direcció general de l’ens.
Poc després del trencament amb Vox, encara va poder obtenir la confiança de l’extrema dreta per a pactar el nou director de l’Agència Antifrau —un organisme creat sota el Botànic— en la persona d’Eduardo Beut, un home de passat zaplanista que ha iniciat el mandat amb decisions tan polèmiques com els comiats dels alts directius Gonzalo Segura i Teresa Clemente o la derogació del codi ètic de l’òrgan.
L’oposició hi veu un intent d’encobrir les possibles irregularitats del Consell. “No esperen una agència que siga l’estrella de res, ni que genere notícies impactants”, va advertir curiosament Beut en la seua presa de possessió.
De fet, Compromís ja ha presentat una denúncia davant la Fiscalia Anticorrupció pel patrocini —3,3 milions d’euros— del festival Som de la Terreta, celebrat el 5 d’octubre a Alacant, València i Vila-real. “Fa olor de podrit”, ha assenyalat Baldoví en referència al procés administratiu dels tres concerts. Entre les dues desenes de grups del cartell, gairebé tots en castellà, destacava Taburete, on canta el fill de l’extresorer popular Luis Bárcenas. Tant Compromís com el PSPV consideren desmesurada la despesa del festival i recorden que Mazón va anunciar-ne els grups abans que se signara cap contracte amb l’empresa organitzadora, creada poc abans de l’esdeveniment.
L’adeu de Barrera no ha dut un altre conseller de Cultura —se n’ha fet càrrec José Antonio Rovira— però sí una secretària autonòmica i un director general —Pilar Tébar i Miquel Nadal, respectivament— amb una sensibilitat diferent. La concessió del Premi de les Lletres d’enguany a l’excriptor Ferran Torrent n’és la prova.
La posició vacil·lant del PSPV respecte el fons d’anivellament que Mazón proposa amb l’aquiescència del PP l’ha empoderat en un debat complex per a populars i socialistes
Ara bé, el més significatiu d’aquests 100 dies —o així tracta de transmetre-ho Mazón— és la posició comuna del PP en defensa d’un fons d’anivellament que millore les aportacions econòmiques de l’Estat a la Generalitat Valenciana fins que s’aprove el nou sistema de finançament. El cap del Consell assegura que li va costar molt de persuadir els seus companys de partit, i els socialistes, que en el passat també reclamaven aquest fons, ara no el veuen gens clar, fins al punt que van quedar-se sols en la reunió recent de la Plataforma pel Finançament Just, que aplega els partits, els sindicats i les entitats empresarials. Entrevistat recentment a Les Notícies del Matí, en À Punt, el secretari d’organització del PSPV-PSOE, Vicent Mascarell, afirmava que “les coses canvien quan la teua secretària general és ministra en lloc de Ximo Puig”.
En la seua primera trobada amb Pedro Sánchez, el 5 d’octubre, Mazón va posar damunt la taula el fons transitori, que també beneficiaria Múrcia, Castella-la Manxa i Andalusia. Veure patir els socialistes per aquesta mesura —en ple debat sobre el “finançament singular” català— encisa un Mazón que va iniciar el curs polític retent una visita al vicesecretari general del PSPV, alcalde de Mislata (Horta) i enemic íntim de Morant, Carlos Fernández Bielsa.
Res no li agrada més que furgar en la ferida. En les ferides. Com cada vegada que, des de la trona de l’hemicicle, recorda a Compromís que Maria Josep Amigó és secretària segona de Les Corts gràcies als vots del PP.
Per contra, res no li genera més neguit que el periple judicial de l’expresident Zaplana, a la vora del qual va créixer políticament. Aquesta setmana, en referir-se a la sentència de l’Audiència Provincial de València que l’ha condemnat a 10 anys i set mesos de presó, Mazón mostrava, “més enllà dels sentiments de cadascú”, el seu “respecte màxim” a les decisions judicials mentre matisava que no es tractava d’una resolució “ferma”, atès que el també exministre la recorrerà davant el Tribunal Suprem.
En “Ni te tengo, ni te olvido”, un altre tema del seu estimat Julio Iglesias, a qui Zaplana convertí en ambaixador valencià pagant-li en B a través de paradisos fiscals, el cantant madrileny entona allò de “no acierto a ver el camino que me separe de ti, no puedo seguir contigo ni puedo vivir sin ti”. Com els capítols d’Els Simpson i la vida real, hi ha una cançó de Julito per a cada moment de la política valenciana.