Les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort en les dones, i la segona en els homes. L’infart és més mortífer per a elles que per a ells, i, malgrat això, les dones són menys capaces de reconèixer-ne els símptomes. Això és perquè poden ser diferents dels que tenen ells. Elles poden sentir dolor al pit, com ells, però aquest pot ser menys característic i venir acompanyat de manca de respiració, molèsties a l’estómac, cansament extrem, suor, dolor a l’esquena…
El desconeixement d’aquests símptomes fa que sigui més difícil que les dones sàpiguen que estan patint un infart. Exactament, de mitjana, se n’adonen uns vint minuts més tard, segons el registre de l’infart a Catalunya. I aquesta dilació pot comportar conseqüències fatals.
“Als llibres posa que el dolor toràcic de l’infart és un dolor al pit opressiu que va cap al coll, excepte per als diabètics i per a les dones. És clar, “excepte les dones” és una excepció molt grossa”, reclama la doctora Blanca Coll-Vinent.
El dels infarts és només un exemple del biaix de gènere que existeix en la medicina. Des de la investigació fins als diagnòstics i els tractaments, tot es basa, sovint, en un patró antropocèntric únic, generalment masculí. Així ho explica Coll-Vinent, que amb la periodista Isabel Muntané han dirigit el llibre Ets una exagerada: Biaix de gènere i sexe en salut (Raig Verd, 2024), en el qual retraten la manca de perspectiva de gènere en la medicina i recullen històries que l’han patit.
“Com que no diferenciem entre un sexe i un altre ens perdem molta informació. El metabolisme, la capacitat d’eliminar fàrmacs, l’anatomia, els vasos sanguinis… Hi ha moltes coses que són diferents i que interfereixen en les malalties”, assegura Coll-Vinent. Quan no es té en compte la diferència, es pot caure en diagnòstics incorrectes, tractaments poc precisos, amb fàrmacs poc adequats o dosis equívoques.
Un perill mortal
En preguntar-los pels perills d’aquest biaix sanitari, tenen clara la resposta. “La mort”, diu Muntané. “Les dones poden morir”, repeteix, per emfatitzar. I il·lustra la contundència amb un cas d’intoxicació farmacològica que expliquen al llibre, en què una pacient va rebre una sobredosi d’un medicament que s’hauria pogut evitar o reduir si la pauta tingués en compte el sexe.
“Si un necessita 4,5 i l’altre 5,5, i diem que tots en necessiten 5, a uns se’ls dona menys dosi de la necessària i a altres més”, diu Coll-Vinent. I aprofita per explicar que el metabolisme i la capacitat d’eliminació dels fàrmacs de les dones és molt diferent de la dels homes. “Les dones acumulem més fàrmac i n’eliminem menys. I als estudis no es fa aquesta distinció. Això pot comportar intoxicacions, seqüeles, discapacitats funcionals i, fins i tot, la mort”.
Més enllà de les dosis farmacològiques, el biaix mèdic s’estén a la majoria dels procediments mèdics. Per exemple, no s’ha plantejat mai si la cirurgia bariàtrica —per perdre pes— pot tenir un efecte sobre la reserva ovàrica, perquè els models d’estudi eren masculins. Ara s’està començant a investigar si això pot ser així.
També hi és en la detecció de malalties psíquiques, com l’autisme. Detectar l’autisme en les nenes és molt més difícil que fer-ho en els nens, perquè “les noies sabem imitar, per socialització de gènere ens adaptem i sabem respondre al que s’espera de nosaltres”, diu Coll-Vinent. I, per tant, a primera vista, és menys probable que les nenes responguin al model de l’espectre autista que la societat entén.
Al llibre expliquen el cas de la Laia, que va tardar molts anys a ser diagnosticada per autisme. “Fer vida normal, entre cometes, li suposava un esforç enorme. I tampoc era una vida normal. Per exemple, les persones autistes no tenen capacitat de captar la ironia. Ella ens explica que riu quan tothom riu, però no sap per què riuen, perquè no entén el doble sentit.”, relata Muntané.
La Laia assegura que, quan va tenir el diagnòstic, va quedar descansada. Trobar un nom per tot allò, poder deixar de dissimular davant d’amics i coneguts, li va permetre entendre el que li passava i poder-se ajustar a les seves necessitats.
Ignorar patologies femenines
Sembla que ens hem quedat amb la idea que el metge salva la vida, expliquen les coordinadores del projecte. Però recorden que la sanitat hauria de servir per a molt més que evitar la mort, per permetre una vida digna i saludable. “El menysteniment femení que hi ha hagut al llarg de la història, que és també al centre de la medicina, ho dificulta”, assegura Muntané.
La periodista recorda la poca importància que es dona als avortaments recurrents. “Encara que no et moris d’un avortament o que puguis tenir un altre fill, un avortament és la mort d’un fill i això no es pot passar per alt. Has de viure amb això tota la vida”, diu.
I dels avortaments passen a parlar de la violència de gènere, que asseguren que no té prou espai al nostre sistema sanitari. “Hi ha molts estudis que demostren que conviure amb una agressió masclista o haver patit abusos sexuals en la infància augmenta la possibilitat d’empitjorar malalties existents o provocar-ne de noves”, diu Muntané.
Coll-Vinent li dona la raó: “Sí, la violència de gènere té un efecte en les malalties psicosomàtiques, ansietat, depressió, fibromiàlgies, per descomptat, però també les físiques i orgàniques”. Això, denuncien, no s’ensenya gens a les facultats de medicina. És un problema que es menysté moltíssim, tot i que afecti moltíssimes dones.
Per identificar la violència de gènere, però, s’haurien de millorar els procediments i el temps disponible dels professionals de la salut per a cada pacient. “Una dona que hagi patit violència masclista no t’ho dirà en arribar a la consulta, cal temps, crear un clima de confiança, fer les preguntes correctes… Tens por del teu home? T’ha pegat mai? Et controla? Li has de demanar permís per posar-te un vestit?”, expliquen.
El masclisme des dels llibres
El problema comença des de la investigació. “En els estudis sempre hi ha més homes que dones, tot i que afortunadament cada vegada hi ha més dones”, diu Coll-Vinent. Explica que una de les condicions per incloure dones als estudis és que no estiguin embarassades, perquè hi ha risc que hi hagi una malformació en el fetus. “De les embarassades, no en sabem res perquè ningú s’atreveix a estudiar-les”, explica. I diu que quan les dones participen en els estudis, per tal que no es quedin embarassades, l’estudi ha de proporcionar una sèrie d’anticonceptius, “i això val diners i és molt més difícil”.
“Només hi ha dones a partir de la menopausa. Hi ha molts estudis que exclouen les dones dels 17 als 50 anys. I així ens perdem una informació molt important.”, assegura.
En preguntar-los per la representació del col·lectiu LGBT a la sanitat, la doctora i la periodista riuen irònicament. “Si nosaltres estem parlant del biaix que hi ha sent dones cis, el col·lectiu LGBT pateix una invisibilització molt més gran”, explica Muntané. De fet, elles volien incloure dades i històries sobre aquest col·lectiu al llibre, com el risc de càncer de pit en persones trans, però no hi ha pràcticament estudis disponibles sobre les seves particularitats.
A poc a poc, la consciència de gènere comença a entrar al sector sanitari, però Coll-Vinent assegura que “anem molt més enrere que altres aspectes de la societat”. “La medicina s’ensenya amb un model únic, quan clarament som diferents. Ara comencem a avançar cap a una medicina més individualitzada. Fins ara, es tenia en compte si el malalt era vell, si tenia altres patologies, però no el seu sexe, quan clarament som diferents. I ja no parlem del gènere”, diu.
Amb el llibre, pretenen conscienciar la societat i el sector sanitari que aquest biaix afecta les dones i les persones que no s’identifiquen amb l’home universal. “Hem de reescriure la medicina tenint en compte els sexes, i també la resta de condicions socials: sexe, edat, situació social…”, reclamen.