Hi ha dècades en què no passa res de res. I després arriben els anys en què passen coses com si fossin dècades. L’any que ha passat d’ençà del 7 d’octubre del 2023 n’és un exemple. Va començar amb el pitjor atac terrorista en la història d’Israel i ha acabat, almenys fins ara, amb una nova guerra del Líban i una confrontació militar directa d’Israel amb l’Iran. El 7 d’octubre és per als israelians com un dia que no té fi. La massacre i les seves conseqüències ja han infligit al Pròxim Orient canvis fonamentals.
Durant aquest any, s’ha causat un dolor humà inimaginable, més de 1.700 morts al costat israelià, més de 41.000 morts a Gaza i més de 1.600 morts al Líban.
Queda per veure si de tot aquest horror al final en pot sorgir quelcom de nou i millor o tan sols una altra catàstrofe encara més gran.
D’ençà del sàbat negre, com els israelians anomenen el 7 d’octubre, regna a la regió la llei del més fort. Una lògica de la violència que alimenta l’espiral de violència.
La capacitat incendiària d’això en aquesta regió s’ha pogut comprovar de manera dràstica els darrers dies. Els esdeveniments s’han precipitat de forma accelerada. Primer, Israel va assassinar una sèrie d’oficials i comandaments de Hezbollah, i divendres 27 de setembre assassinava Hassan Nasrallah, el líder de la milícia terrorista durant dècades. La nit de dimarts, l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva terrestre al Líban. I al vespre del mateix dia dos palestins van cometre un atac terrorista al bell mig de Tel-Aviv en què van assassinar set persones i en van ferir setze més.
Minuts després, l’Iran va llançar uns 180 míssils balístics direcció a Israel. La major part van ser interceptats per Israel i els seus aliats, i una persona va perdre-hi la vida: precisament, un palestí a Cisjordània originari de Gaza. A diferència de l’abril, quan es produí la primera confrontació directa entre Israel i l’Iran, aquest cop molts més míssils van tocar terra israeliana.
El premier israelià Benjamin Netanyahu va llançar després aquesta amenaça: “Aquest vespre l’Iran ha comès un greu error i pagarà per això.” Per tot plegat, la regió es troba probablement al caire d’un gran conflicte bèl·lic en què els Estats Units també s’hi veurien implicats, ja que en cas de produir-se una escalada sortirien en defensa del seu aliat.
Ja fa un any que els experts i polítics mundials expressen la temença que els diferents conflictes que hi ha al Pròxim Orient convergeixin en un de sol, formant una àmplia guerra regional a la qual es podrien veure arrossegats els EUA i els seus aliats àrabs. En aquests moments, a banda d’Israel, ja hi tenen implicacions els palestins, el Líban i l’Iran, així com la milícia houthi del Iemen i milícies xiïtes de l’Iraq i Síria.
Es tracta d’una situació que comporta més perills per al Pròxim Orient que cap altra de les darreres dècades. Per entendre com aquesta zona ha pogut arribar a tal punt en el transcurs d’un any, pot ser d’ajuda donar un cop d’ull al començament.
El 7 d’octubre, combatents de Hamas, organització que rep el suport de l’Iran, i d’altres organitzacions terroristes van dur a terme un assalt a diversos punts de la tanca fronterera de la Franja de Gaza. Van atacar bases militars, el recinte d’un festival i, en total, 26 poblacions, i van torturar, violar, assassinar i segrestar. Famílies senceres van ser cremades a casa seva. Unes 1.200 persones foren assassinades i unes 250, segrestades i portades cap a Gaza.
Fou el pitjor atac terrorista de la història d’Israel; no hi havia tantes víctimes jueves en un sol dia d’ençà de l’holocaust. El 7 d’octubre va qüestionar el principi fundacional del projecte sionista: garantir a la població jueva un refugi segur a Israel. Des de la perspectiva d’Israel, la profunditat del xoc és la clau de tot el que ha passat des d’aleshores. Aquest cop ha acabat reforçant i accelerant moltes tendències i evolucions ja existents al país.
Ràpidament, arreu d’Israel van aparèixer dos eslògans: “Junts vencerem” i “Porteu-los a casa”.
La voluntat d’eliminar Hamas per complet i el desig de recuperar tots els ostatges. Aviat va entendre que això encloïa una contradicció, diu Merav Svirsky (43 anys) des de casa a Tal Shahar, al sud de Tel-Aviv. És el diumenge previ a l’atac de l’Iran i cada pocs minuts se sent el terrabastall dels caces israelians que duen a terme operacions aèries al Líban.
El 7 d’octubre, Merav Svirsky va perdre els pares, que vivien al quibuts Beeri, proper a la frontera amb Gaza. El seu germà Itai va ser segrestat per Hamas. Poc després de la Shiv’ah, la setmana del dol jueu, un cosí li va predir que les opcions de salvar el seu germà eren baixes. Va ser assassinat a Gaza el mes de gener.
El president del govern Benjamin Netanyahu va lluitar pel seu futur polític els dies posteriors a l’atac terrorista; l’odi envers ell era una constant al país i semblava que tenia les setmanes comptades en el càrrec. Actualment, torna a ser el segon polític en índex de popularitat a Israel. Aquesta recuperació va estretament lligada amb l’escalada dels conflictes regionals.
“Netanyahu estava en una posició feble en aquells primers dies, de manera que va haver de consolidar la seva quota de poder i mantenir la coalició amb la ultradreta”, diu Svirsky, que afegeix que per això es va veure obligat a exhibir duresa i, alhora, va intentar perllongar una guerra que tapés la seva agenda radical. “Hamas va assassinar el meu germà”, diu, “però Netanyahu té les mans tacades de sang de l’Itai. Fa temps que podria haver tancat un acord per tornar els ostatges sans i estalvis a casa.”
Dahlia Scheindlin, del Centre d’Opinió Israelià, diu que després del 7 d’octubre Netanyahu semblava estar en xoc. No haver impedit la massacre també fou el seu error. Durant anys, va deixar passar fons provinents de Qatar per a Hamas. Un govern estable d’aquesta organització terrorista a Gaza era per a ell i els seus socis d’extrema dreta una possibilitat per debilitar l’Autoritat Nacional Palestina de Cisjordània, de caire més moderat. El març del 2019, en una trobada del seu partit, el Likud, es diu que va afirmar: “Tot aquell qui vulgui frustrar la creació d’un estat palestí ha de donar suport a Hamas i permetre la transferència de fons a Hamas.”
Tanmateix, en lloc d’admetre els errors i rectificar, diu Scheindlin, la coalició de Netanyahu aviat va veure una oportunitat en el trauma del 7 d’octubre. Just un any abans, s’havia constituït una aliança entre el partit de Netanyahu, el Likud, i ultraortodoxos i colons d’extrema dreta, que tenien com a projecte prioritari la reforma de la justícia. En resposta, centenars de milers d’israelians van sortir al carrer. Ara, a l’ombra de la guerra de Gaza, el moviment de protesta ha quedat paralitzat i els ultradretans han pogut tirar endavant la seva agenda, especialment l’annexió de facto de Cisjordània, cosa que contravé el dret internacional.
Orit Struck, ministra de Construcció d’Assentaments, ha denominat el període de temps des del 7 d’octubre com “l’era del miracle”. Per a la majoria d’israelians ha estat l’era de la preocupació i el patiment.
Israel va iniciar a Gaza una guerra contra Hamas que, des del principi, també va ser una guerra contra la població civil i que semblà que gairebé no tenia límits. Els membres del govern parlaven obertament de venjança i de l’objectiu de destruir la Franja de Gaza. D’aleshores ençà, una gran part de la població n’ha estat expulsada, la infraestructura ha estat destruïda i s’han bombardejat dones i infants. Els treballadors humanitaris han estat blanc dels atacs i no s’ha permès l’entrada del material d’ajuda, cosa que ha provocat una gran mortalitat infantil per manca d’aliments.
L’exèrcit israelià ha traslladat els palestins sospitosos a camps militars, on han patit tortures i han estat tancats en condicions inhumanes. Molts no han sobreviscut la captivitat. En diverses ocasions, Israel ha enviat a Gaza contenidors plens de cadàvers en descomposició.
Si bé els Estats Units van transportar avió rere avió munició i equipament militar a Israel després del 7 d’octubre, l’aliat més proper no va poder dissuadir Netanyahu de prendre mesures dures a Gaza. Si els nord-americans no aconseguien aturar l’escalada dels israelians, llavors havien de justificar les seves accions per no semblar completament ofesos. És el que va passar amb l’ofensiva terrestre a la Franja de Gaza i, més tard, amb la invasió de Rafah al sud de la mateixa Franja.
Un moll que els nord-americans van construir per uns 320 milions de dòlars per portar aliments i altres ajuts directament a Gaza es va convertir en un símbol del fracàs del president nord-americà Joe Biden. Va demostrar que no n’era capaç.
En any electoral, el govern nord-americà va tornar a no estar preparat per exercir una pressió seriosa sobre Israel i, per tant, distanciar-se de l’electorat. Les negociacions per a un alto el foc i un acord pel tema dels ostatges van ser infructuoses. “Els nord-americans fins i tot van afirmar recentment que la pilota estava a la teulada de Hamas”, diu l’analista de seguretat israelià Nimrod Novik. “Va ser Netanyahu en particular qui va fer impossible un acord introduint contínuament noves condicions.”
Mentre Netanyahu predica una “victòria total” sobre Hamas, l’objectiu és clarament un altre: una guerra que duri el màxim possible. Amb això espera quedar-se amb els seus socis de coalició, que somien obertament amb una “neteja ètnica” i un “reassentament jueu de Gaza”, i guanyar temps fins que al novembre Donald Trump probablement tornarà a ser l’inquilí de la Casa Blanca. En tal cas, la pressió sobre ell encara disminuiria més.
I així continua la guerra, sense un pla reconeixible. A Gaza, després d’un any de conflicte el 80% dels edificis estan danyats o destruïts. Més de 17.000 infants han estat assassinats, segons dades del Ministeri de Sanitat controlat per Hamas. Una gran part del centenar d’ostatges que hi van quedar atrapats fa temps que són morts. Que “sols la pressió militar” podria comportar-ne l’alliberament, tal com Netanyahu s’encarrega de ressaltar un cop rere l’altre, s’ha evidenciat que és fals.
Fa mesos que l’exèrcit d’Israel ha de tornar a poblacions de la Franja de Gaza on havia vençut perquè Hamas hi torna i en recupera el control. Els islamistes estan debilitats, però ni de bon tros derrotats.
El líder de Hamas, Yahya Sinwar, és, doncs, l’adversari de Netanyahu i, alhora, el seu ajudant: ambdós aposten per l’escalada i no estan disposats a adquirir compromisos i tenir en compte la població civil. El patiment de la societat civil és per a Hamas “fins i tot un avantatge, ja que això desacredita Israel als ulls del món”, diu Khalil Shikaki, director del Centre Palestí d’Investigació sobre Polítiques i Enquestes de Ramal·lah.
De fet, a ulls de moltes persones d’arreu del món, en els darrers dotze mesos l’estat jueu ha passat de ser víctima d’un atac terrorista a culpable d’una guerra brutal. En nombrosos països, s’han fet i es fan manifestacions. I al Tribunal Penal Internacional hi ha un procés obert per possibles crims de genocidi.
El fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional ha ordenat ordres d’arrest contra Benjamin Netanyahu i el seu ministre de Defensa Yoav Gallant, així com contra Sinwar i Ismail Haniyeh, el líder de Hamas assassinat recentment, per crims contra la humanitat.
Les crítiques que arriben d’altres països causa que molts israelians es posin a la defensiva. D’ençà de l’atac terrorista de Hamas, se senten incompresos, senten que són posats injustament a la picota. La majoria dels mitjans israelians rarament mostren imatges del patiment dels palestins. Sembla que els mitjans s’apliquen una autocensura, assegura l’analista Novik, i per això moltes persones se senten encara com “si fos el 8 d’octubre”, com si l’atac terrorista acabés de passar, afegeix. “Netanyahu sap utilitzar molt bé aquests sentiments per aprofitar-los i aplicar la seva agenda.”
Mentre tothom mirava a Gaza, l’extrema dreta al govern ha tirat endavant una política que pretén fer impossible la solució dels dos estats. Els colons israelians segueixen creant nous punts avançats a Cisjordània i camps informals són declarats assentaments oficials i connectats al sistema de carrers i a la xarxa d’electricitat i aigua. Els ciutadans palestins pateixen continus atacs per part de colons violents, que sovint reben la protecció dels soldats israelians.
Al mateix temps, després de l’atac de Hamas, Israel va anul·lar el permís de treball de més de 100.000 palestins que es guanyen la vida a Israel i ha limitat la llibertat de moviments. El govern reté els ingressos fiscals destinats a l’Autoritat Nacional Palestina, de manera que la situació econòmica de Cisjordània ha empitjorat ràpidament. La frustració de la gent és gran i és la llavor d’encara més violència.
El govern israelià també aposta per l’escalada a Cisjordània per després poder-hi intervenir encara amb més duresa. Com va passar recentment, quan l’exèrcit va destruir trams sencers de carrers de Nablús i Jenín. Que Cisjordània sigui la pròxima Gaza sembla ser el somni d’alguns extremistes d’ultradreta.
El seu objectiu: destruir qualsevol terreny per a un compromís que pugui conduir a l’evacuació dels assentaments israelians. Han recorregut un llarg camí des del 7 d’octubre.
“Els israelians i els palestins viuen l’ocupació i aquesta guerra de forma totalment oposada. Tanmateix, el sentiment de ser víctimes i les seves justificacions de l’hostilitat són tan semblants que gairebé es reprodueixen com una imatge emmirallada”, diu la investigadora Dahlia Scheindlin.
A conseqüència d’això, a Cisjordània creix el suport a Hamas. I a Israel puja el suport a Netanyahu. La confrontació amb Hezbollah i l’Iran ha provocat que les seves xifres millorin en les enquestes d’opinió.
L’amenaça iraniana és, des de sempre, al centre de la seva política. Ja el 2010 i el 2011 sembla que Netanyahu tenia plans d’ordenar un atac a les plantes nuclears de l’Iran, tal com informà un dels seus predecessors, el llavors ministre de Defensa Ehud Barak.
Als anys següents, quan els EUA, la Xina, Rússia, França, el Regne Unit, Alemanya i la UE —en una unitat inimaginable avui dia— estaven en negociacions amb la República Islàmica per a un acord nuclear, Netanyahu ho va intentar tot per torpedinar les converses. El 2018 va animar el president dels EUA Donald Trump a abandonar l’acord.
Però no hi va haver cap política de substitució de l’acord nuclear, que va perdre l’eficàcia per la retirada dels EUA. Ningú, incloent-hi l’aleshores president Trump, volia una guerra per destruir les instal·lacions nuclears de l’Iran. Mentrestant, el règim de Teheran va poder eludir les sancions gràcies a Rússia i la Xina. L’Iran va donar encara més suport als seus exèrcits a l’ombra al Pròxim Orient: Hezbollah es va fer més poderós al Líban i va construir un arsenal de més de 100.000 coets, una part dels quals de llarg abast. A Síria, l’Iran dona suport al règim amb les seves milícies; a l’Iraq les milícies són un factor de poder important, i al Iemen les milícies houthis tenen ara míssils que poden arribar a Tel-Aviv.
L’amenaça a Israel per part de l’Iran i el seu “eix de resistència” és real. I, tanmateix, molta gent a Israel també critica que Netanyahu estigui utilitzant això per distreure del problema real d’Israel: l’ocupació de Cisjordània i el conflicte amb els palestins. És en aquest conflicte on moren moltes més persones que en el de l’Iran i els seus diversos representants. Netanyahu sempre ha volgut “gestionar-lo”, és a dir, que se solucionés per si sol, no resoldre’l. Aquest concepte va fallar, com a molt tard, el 7 d’octubre de 2023.
Una alternativa a una guerra potencialment interminable a Gaza hauria estat el pla d’associació afavorit pels EUA entre Israel i els estats àrabs de la regió. Però, a canvi d’això, Netanyahu hauria hagut d’acceptar la perspectiva d’una solució dels dos estats. I, això, ell no ho volia.
En lloc d’això, el premier israelià segueix des del 7 d’octubre un principi que els experts en seguretat d’Israel anomenen desescalada a través de l’escalada, és a dir, la idea que una escalada més gran es pot evitar destruint l’adversari amb una violència desproporcionada. D’entrada, això només es considerà per a la guerra de Gaza, però després també per al conflicte amb Hezbollah i la confrontació amb l’Iran.
Tot just l’endemà de l’assalt de Hamas, “per solidaritat” la milícia xiïta va començar a bombardejar el nord d’Israel amb míssils i drons. Gairebé 70.000 persones van haver de fugir de la zona. Aleshores, moltes persones pertanyents a l’establishment de seguretat israelià advocaven per eliminar l’enemic per al qual s’havien estat preparant durant anys: Hezbollah. Però van passar mesos d’intercanvis rutinaris de cops i combats puntuals.
Aquesta nova fase començà el 8 de setembre amb un atac de les forces especials d’Israel sobre una fàbrica d’armes secreta de Hezbollah i l’Iran a l’oest de Síria. Tot just en aquest moment el gabinet va declarar que el retorn segur dels seus ciutadans al nord era l’objectiu oficial de la guerra. Van seguir atacs amb buscapersones i walkie-talkies explosius. Els dies següents hi va haver assassinats selectius, el més recentment el del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah. Aquest va ser un èxit espectacular per a Israel. I alhora un risc elevat.
Des d’aleshores, l’Iran semblava enfrontar-se a la tria entre perdre completament l’exèrcit a l’ombra que havia trigat durant dècades a construir o contraatacar a Israel. Al principi, semblava que la idea de la desescalada mitjançant l’escalada podria funcionar i el règim renunciaria a una resposta.
Tanmateix, dimarts Teheran es decidí per un atac amb míssils sobre Israel. Dimecres al vespre, la venjança per part d’Israel encara no havia tingut lloc. No foren pocs els qui a Israel van retreure a Netanyahu després del 7 d’octubre que la seva obsessió amb l’Iran havia encegat l’aparell de seguretat respecte del perill de Hamas a Gaza. Un any després de l’error dels serveis de seguretat, el primer ministre ha portat el país al caire d’una guerra a escala regional contra Teheran.
Dilluns 1 d’octubre, dia de l’atac iranià amb míssils, l’exprimer ministre israelià Ehud Olmert fa una recepció al seu despatx de Tel-Aviv. És el seu 79 aniversari i les seves amistats han portat cava, flors i confeti. Tot i això, l’excap de govern fa mal semblant, de preocupació. Sota el seu govern, l’exèrcit israelià va penetrar al Líban, però va haver de retirar-se’n al cap d’un mes per les moltes baixes patides.
No és cap sorpresa que des de llavors Israel s’hagi preparat per a una nova confrontació amb Hezbollah i que ara pugui dur a terme “operacions extraordinàries i impressionants”, afirma. “Ara bé, encara no és un factor que pugui decantar la balança.” Segons ell, s’ha de seguir apostant per unes negociacions de pau amb els palestins. Precisament ara que tenen Hezbollah tocada, seria una bona oportunitat per negociar amb una posició de força, afirma Olmert. Una ofensiva terrestre comportaria molts riscos, podria allargar-se molt i provocar molta destrucció en ambdós bàndols i, en particular, moltes víctimes al bàndol israelià.
I encara hi ha el perill d’una gran guerra amb l’Iran. Tothom ho ha de tenir clar: “No hi ha res que Benjamin Netanyahu desitgi amb més ganes que una confrontació entre l’Iran i els Estats Units.”
Què en queda, d’aquest any? Israel va viure el 7 d’octubre “l’error militar i el fracàs moral més gran de la nostra història”, diu l’exprimer ministre. I afegeix que les victòries de les darreres setmanes no han canviat que el gran problema d’Israel és l’ocupació.
Traducció d’Arnau Ferre Samon