Ghaddar, de cinquanta anys, treballa d’investigadora al think tank estatunidenc The Washington Institute i estudia la milícia xiïta proiraniana de Hezbollah.
—Senyora Ghaddar, ara que Israel ha assassinat Hassan Nasrallah, el líder de Hezbollah durant dècades, ha quedat liquidada la milícia?
—Sí i no. Jo parlaria del principi del final de Hezbollah. De moment, Israel es concentra a destruir l’estructura militar de Hezbollah. Va començar fa dues setmanes amb les explosions dels buscapersones i els dispositius de ràdio...
—...de les quals es responsabilitza Israel.
—D’aquesta manera, s’ha fet col·lapsar la comunicació interna de Hezbollah. L’ofensiva terrestre que acaba de començar també té com a objectiu aquesta estructura militar i l’arsenal d’armes de Hezbollah. La destrucció d’aquest arsenal permet debilitar Hezbollah abans que l’Iran torni a equipar-la de nou. De fet, actualment Hezbollah ha deixat de ser una milícia autònoma i, a la pràctica, forma part de la unitat Quds...
—...de la unitat especial de la Guàrdia Revolucionària iraniana, que duu a terme operacions de Teheran en altres països del Pròxim Orient.
—Militarment, Hezbollah pot tornar a començar de zero sempre que no es tallin les rutes de tràfic d’armes. Ara bé, la força real de Hezbollah va més enllà del seu arsenal i de les seves capacitats militars. Per trencar el seu poder, Hezbollah s’ha de veure superada políticament. Per fer-ho, es necessita un moviment ampli que inclogui tots els grups del Líban, també tots els xiïtes que no estan vinculats a Hezbollah. Un moviment que torni a crear un estat libanès sobirà i independent, i que decideixi entre guerra i pau. En aquests moments, aquesta decisió segueix recaient en Hezbollah.
—Durant tota la seva trajectòria professional, ha centrat la seva tasca en Hezbollah, una organització que és considerada terrorista per la majoria dels països occidentals i alguns països àrabs. Com cal que ens imaginem l’ambient en aquests moments entre les seves files dirigents?
—De pànic, pur pànic. Ara mateix no saben què han de fer. La seva única esperança és que l’Iran surti al seu auxili. Segons la informació de què disposo, ja han sol·licitat, fins i tot suplicat, ajuda a Teheran com a mínim en sis ocasions des de l’atac que va acabar amb Nasrallah. Se senten abandonats. L’Iran, al seu torn, va informar la comunitat internacional del moment i l’abast abans del seu atac a Israel, renunciant així al factor sorpresa. La valoració que en faig és que Teheran mira més per conservar més la seva imatge i no tant per apostar per una escalada. No preveig que l’Iran enviï tropes al Líban per ajudar Hezbollah de forma directa.
—Els fets dels darrers dies apunten que Hezbollah ha estat sobrevalorada durant molt de temps. Podria ser que ara fos infravalorada?
—Sí, Hezbollah disposa d’armament pesant i intimidatori, sobretot míssils de precisió. Però el factor dissuasiu d’Israel sembla que va tenir més efecte del que havíem suposat. És també per això que Hezbollah no ha fet ús fins ara d’aquestes armes. Però encara hi ha una altra raó: els darrers divuit anys Israel s’ha concentrat pràcticament de manera exclusiva en la seva frontera nord i s’ha preparat per a un conflicte amb Hezbollah. Es podria gairebé afirmar que Israel només tenia el focus posat en Hezbollah. És precisament això el que va aprofitar Hamas el 7 d’octubre de 2023.
—Per cometre el seu atac terrorista sobre Israel i sorprendre els seus serveis secrets i les forces de seguretat.
—Al seu torn, Hezbollah ha estat distreta aquests anys en tot el que fa referència a Israel. Va enviar els seus combatents sobretot a la guerra civil de Síria i es va preocupar de formar milícies a l’Iraq i al Iemen. Fa temps que Hezbollah va deixar de centrar-se en la resistència contra Israel. S’ha convertit en una força local de la unitat especial iraniana Quds. Els seus combatents joves ja no són formats per combatre Israel.
—Quins objectius pot assolir una ofensiva terrestre israeliana al Líban?
—El més important és que aquesta ofensiva no es converteixi en una ocupació, ja que això revitalitzaria el relat de resistència de Hezbollah al Líban i a tota la regió. A més, Israel no ha tingut mai bones experiències amb les ocupacions al Líban. No crec que els israelians vulguin repetir el que va succeir el 1982 i el 2000. Afortunadament, ara per ara no queden molts civils al sud del Líban, la majoria n’han fugit. Per tant, el que poden aconseguir els israelians és destruir els túnels i les instal·lacions militars de Hezbollah a la zona i assegurar la zona de seguretat al sud del riu Litani, no gaire lluny de la frontera israeliana. Però aquest és l’escenari del millor dels casos.
—Quin és el pitjor escenari?
—Pot passar de tot si Hezbollah oposa una gran resistència i els israelians inicien una nova ocupació de llarga durada. O, encara pitjor, que l’Iran endureixi la seva política, activi les milícies a les quals dona suport i, en darrer terme, obligui Israel a gestionar un conflicte bèl·lic de diversos fronts.
Traducció d’Arnau Ferre Samon