Les joguines també foren nazis. A l’Alemanya de l’època del domini del Partit Nacionalsocialista Obrer (1933-1945), o Partit Nazi, tots els àmbits de la societat s’anaren imbuint de la ideologia dominant, fins i tot la infància a través de les joguines, la majoria dels fabricants de les quals foren entusiastes seguidors de la formació de la creu esvàstica des de molt abans de l’arribada al poder dels nazis. Crearen un enorme sortit de variants de jocs per a l’entreteniment dels més petits, que, a la vegada, van ser un poderós instrument de promoció de les idees del partit encapçalat per Adolf Hitler.
Un bon exemple dels jocs que tingueren un gran èxit social —en aquest cas, amb més d’un milió de còpies venudes— era el que representava una ciutat alemanya sobre un tauler, amb un mercat i botigues propietat de jueus. Els jugadors assumien el paper de policies i tiraven els daus que marcaven la progressió de cadascun a través de les caselles. Els premis parcials consistien a permetre entrar en algun dels establiments dels jueus, confiscar-lo i emportar-se el propietari —i sa família— a un Sammellager o camp de «recol·lecció» d’hebreus. Guanyava el primer que «recol·lectava» sis propietaris jueus. El nom del joc, Juden raus! (‘Fora, jueus!’) no era gens subtil. Es tractava del crit de guerra que les SA —les Sturmabteilung o Seccions d’Assalt del Partit Nazi— popularitzaren i que anys més tard feren tristament famós durant la Nit dels vidres trencats, la del 9 al 10 de novembre de 1938, quan van incendiar i destruir gairebé 6.000 sinagogues, profanaren cementiris hebreus, cremaren unes 7.000 botigues i apallissaren milers de jueus, n’assassinaren uns 90 i en varen detenir més de 30.000.
Juden raus! era un joc per a criatures petites, però no tenia res d’innocent. Es tractava d’una de les múltiples formes amb les quals el règim entrava dins de les ments dels més tendres alemanys. Una forma de crear bons nazis des de la més tendra edat. Tant aquest com molts altres jocs es publicitaven com «la diversió de les famílies alemanyes».
La BBC del 4 de maig de 2019, en un reportatge sobre les joguines nazis, recollia l’opinió d’un historiador, André Postert, que l’any anterior havia publicat un llibre —Kinderspiel, Glücksspiel, Kriegsspiel, Grosse Geschichte in kleinen Dingen 1900-1945 (‘Jocs infantils, jocs de sort, jocs de guerra: la gran història en petites coses, 1900-1945’)— en el qual recull la trista història de les joguines durant el nazisme: «N’hi havia moltes, igual que sovintejaven també els jocs per a nens i adults amb símbols nazis, com ara un que consistia a moure (creus) esvàstiques per un tauler dividit en caselles que representaven moments importants de la història del Partit Nazi. Quan s’arribava a la casella que donava la victòria, el jugador havia destruït la democràcia alemanya».
Les joguines amb aquest perfil es definien com a «educatives» perquè, es raonava, calia que les criatures coneguessin des de ben prest l’Estat nazi, les seves institucions i el partit únic. Els instruments de diversió i entreteniment dels més petits esdevingueren un poderós instrument ideològic del règim hitlerià.
Hi havia infinitat de joguines d’aquest estil: variants de nines i ninots vestits amb simbologia nazi, sempre representats com a exemplars membres de la raça ària: rossos, ulls blaus, pell blanquíssima...; d’altres es venien amb l’uniforme de les SS, de les Joventuts Hitlerianes, de militars —i amb tot el material bèl·lic nazi pertinent: caces, bombarders, tancs, transports, trens...; s’editaren jocs de cartes amb rostres dels principals polítics del règim —el Führer, per descomptat, era el més representat—; daus amb simbologia hitleriana... Una variació que va tenir un enorme èxit popular fou un Mercedes negre amb Hitler i el seu xofer, «que va ser una de les més venudes» durant els anys del poder nazi, recordava la BBC. També es podien adquirir cases amb tota la parafernàlia nacionalsocialista; cotxes, motes i camions igualment engalanats... La reproducció a escala d’una de les residències de Hitler —Berghof, el refugi de muntanya a Obersalzberg, als Alps bàvars— va ser un altre dels grans èxits de joguina per a criatures...
Per ventura, es podria pensar que tot responia a un pla dissenyat pels jerarques nazis. No fou així. Com s’ha fet menció abans, els empresaris de joguines no van ser obligats a fer res de tot això. Ho feren per convicció. De fet, en crearen moltes des d’abans d’arribar els nazis al poder. D’alguna manera, es podria dir que l’ajudaren a créixer. «Algunes de les productores principals (empreses fabricants) apostaren entre els anys 1920 i 1930 per productes polititzats», perquè el «mercat els consumia» i, al mateix temps, perquè aquests empresaris «donaven suport als nazis», explicava la BBC.
Una vegada en el poder, el Partit Nazi es preocupà d’alguns d’aquests jocs perquè incloïen aspectes inconvenients. Per exemple, el citat de les esvàstiques incorporava una sanció per al jugador que queia a la casella del cop d’estat nazi frustrat de 1923: havia de retrocedir un grapat de caselles. Es va considerar inacceptable, perquè un bon nazi mai retrocedia i el joc es va adaptar a l’exigència.
El 1933 es va aprovar la Llei de protecció dels símbols nacionals, que definia exactament com s'havien d'usar els emblemes nazis per tot arreu, incloent-hi les joguines, i que, no cal dir-ho, en proscrivia qualsevol que no fos digne.
Les autoritats no dissenyaven els jocs ni les joguines, però se’n preocuparen perquè esdevingueren una part de tot l’engranatge de nazificació, un instrument de propaganda molt estimat pel règim. Així, tots els jerarques del partit procuraven assistir a les fires de Nadal per mostrar-se comprant-ne o regalant-ne. Per un altre costat, a finals de la dècada dels anys trenta el Govern creà l’Institut del Reich de Titelles, amb l’objectiu de fabricar massivament els ninots i nines, que van servir per organitzar el teatre de titelles i representar arreu del país escenografies ideològiques per a infants. Adaptaren un dels més famosos ninots dels anys anteriors, l’anomenat Kasper, una joguina per a al·lots, perfectament uniformat de nazi, el qual, entre d’altres, representava la puresa del règim que s’enfrontava als perversos, conspiradors i malignes jueus, representats per figures horroroses que sumaven tots els clixés antisemites.
En uns moments —anys vint i trenta del segle XX— en què les joguines eren l’instrument gairebé únic per al joc, divertiment i entreteniment dels més petits, l’impacte que tingueren aquestes representacions de la simbologia nazi va ser per força molt intens. Al capdavall, es tractava d’oferir els objectes que permetrien als bons nens germànics jugar correctament, a la forma genuïnament alemanya. Perquè resulta que també hi havia una forma de jugar a l’estil nazi. Al respecte, entusiastes investigadors d’aquesta ideologia i amb pretensions pedagògiques viatjaren per zones rurals d’Escandinàvia, Alemanya, Àustria... buscant les essències de «l’estil de joc ari», recordava la BBC.
Les joguines nazis foren instruments per a jugar, però també van ser molt més —i molt més sinistres— que un simple joc.