—Què és una fanecada?
—Núria Lozano: Una fanecada és el tros de terra que pots sembrar amb una faneca de gra. Una faneca de gra és un recipient. El que pots sembrar amb el recipient és una fanecada. Es calcula que una fanecada són uns 833 metres quadrats, però a cada poble el recipient canviava una mica. No és el mateix en un lloc o en un altre.
—Per què comenceu l’espectacle explicant aquesta mesura?
—Joan Alfred Mengual: L’espectacle parla molt sobre el llegat, tant a escala personal com de paisatge. Al País Valencià la mesura de les superfícies del camp es fa per fanecades. És molt popular, ningú parla en hectàrees, tothom ho fa en fanecades. Fins i tot quan són camps molt petits diuen “tinc un quartó”, que és la quarta part d’una fanecada. L’espectacle comença explicant aquest concepte mètric, de mesura del terreny, perquè després tot l’espectacle anirà d’això, de com ens situem al mapa, tant sentimental com territorial, i de què fem amb aquesta herència.
—N. Lozano: El terme fanecada, aquí (a Catalunya), es desconeix molt. Començar parlant d’això ens semblava cuidar la llengua i el llegat. Com cuidar els horts de tarongers i les persones, volíem reivindicar els mots que cauran en desús amb la industrialització del camp.
—Joan Alfred, el teu pare cuidava tarongers? Només les flors és una obra basada en una història real?
—J. A. Mengual: És una obra basada en una història real, tot i que hem ficcionat detalls per acabar d’ajustar la dramatúrgia. El meu pare tenia tarongers, perquè a Cullera, fins fa dues generacions, tothom era de camp o pescadors. La generació del meu pare va ser la primera que ja no podia viure dels tarongers, i per això també era mecànic. I la meva mare era funcionària perquè no podia ser dona de casa d’un llaurador.
Tot això és veritat. Després hi ha detalls, com el clarinet, que són autoficció. El meu pare era secretari de la banda i li encantava la música, però no havia tocat mai un instrument. Però pensàvem que fer-lo músic era important. Jo fa poc que toco el clarinet, i això ens ha vingut molt bé per a l’obra, perquè un cop més parlem de la transmissió, de l’herència.
—Els vostres avis, sí que vivien de la taronja?
—N. Lozano: A principis del segle XX, que hi va haver el boom de la taronja, la zona es va enriquir molt. Però a partir dels anys seixanta va començar a caure i ara ja no trobes a ningú que es dediqui només a cuidar el camp.
—J. A. Mengual: Dels meus companys de classe, no n’hi ha cap que es dediqui a cuidar taronges.
—N. Lozano: Per la part d’investigació de l’obra vam visitar gent que treballava al camp i ens deien que les terres que havien heretat no les poden mantenir. Perquè et surt més car del que en pots treure. Ara la taronja ve de fora. Ens explicaven que sembla una reforma agrària encoberta, perquè els grans productors estan comprant les terres…
—J. A. Mengual: … Les grans fortunes estan comprant moltes terres de manera encoberta. Hi ha corredors que passen pels pobles i van comprant terres. Les grans empreses van acumulant camps perquè fan negoci.
—N. Lozano: Les compren als petits productors a preus molt baixos i després els ofereixen comprar les terres per explotar-les ells a l’engròs.
—A l’obra feu un paral·lelisme entre el deteriorament d’aquest sector de la pagesia i el procés de la malaltia d’un pare. D’on sorgeix?
—J. A. Mengual: De la comunicació. Nosaltres treballem molt amb la botànica als nostres espectacles, i les plantes no parlen com nosaltres; la comunicació és molt difícil, perquè és com un altre món, són éssers vius que no acabem d’entendre. I en el procés de la malaltia del meu pare em trobava amb això, que no sabia el que ell pensava; ni tan sols si havia perdut la capacitat cognitiva. A vegades, però, quan es posava nerviós i li donava la mà, es tranquil·litzava. Això era un element de comunicació.
Ens semblava el mateix. Un món en què no pots entrar perquè no t’entens, però que si poses prou atenció al detall sí que hi entres. Amb les plantes, són els llauradors, i amb les persones, els cuidadors. La meva mare va passar vint-i-cinc anys cuidant mon pare, i era capaç de percebre coses que ningú més percebia.
—N. Lozano: És una feina d’observació, de paciència, tant amb les persones com amb els tarongers. Avui en dia, amb la velocitat que anem, és molt difícil. Cuidem persones en residències, a l’engròs, igual que els tarongers.
—També feu una crítica a la necessitat de producció. Us pregunteu si val la pena cuidar un taronger que no fa taronges o un malalt que no millora, i concloeu que sí.
—J. A. Mengual: Sí. Sembla que cuidar un xic tingui molt sentit, perquè es farà gran, té un futur… En canvi, en cuidar un malalt terminal, ens surt el punt capitalista a l’hora d’entendre el sentit. La reflexió que volem fer a l’obra és que potser podem canviar la perspectiva i veure la vellesa des del punt de vista de cuidar el llegat, allò que queda.
—L’arbre que no fa fruits, però fa flors.
—J. A. Mengual: Exacte. Els llauradors ens explicaven que els arbres, abans de morir, fan una última florida. Un últim esforç. I aquella florida no fa fruit, però és com l’últim alè.
—Núria, Només les flors és alhora una obra de teatre i una proposta musical que es converteix en disc, que llançareu a finals de setembre. Com es planteja, el vessant musical del projecte?
—N. Lozano: Nosaltres treballem en paral·lel perquè realment jo soc músic; per tant, penso a fer un concert. Ens agrada poder explicar la història a través de la part visual, la dramatúrgica i la musical. De les cançons, n’hi ha que són d’autoria pròpia i n’hi ha que són adaptacions de cançons tradicionals. Unes d’aquestes les vam treure d’unes gravacions que va fer la canalla del País Valencià als anys vuitanta als seus avis, en un projecte de les escoles, d’entre les quals hi ha les que va fer en Joan Alfred.
—J. A. Mengual: Jo recordava que havia gravat al meu avi i vam trobar els enregistraments. Feia vint-i-cinc anys que no sentia la veu del meu avi i va ser molt emocionant.
—N. Lozano: La construcció del disc, l’obra i els elements visuals del projecte la fem en paral·lel. Que és un procés més lent i caòtic, que ens obliga a refer el que ja està fet moltes vegades, però alhora permet que tot sigui molt cohesionat, impregnat de tota la resta.
—En la música, barregeu la cançó tradicional amb sons moderns i electrònics. Per què?
—N. Lozano: Fa anys que treballo amb projectes que inclouen música electrònica. Amb Miranius (una altra obra seva) ho vam començar a incorporar de manera més notable, i ens hi hem quedat. Perquè crec que li va bé a la part escènica, l’electrònica, perquè dona colors, textures…, que em semblen molt interessants i que acompanyen la part visual.
—Parlem dels elements visuals. D’on neixen les escultures de fusta, el joc d’equilibris i ombres?
—J. A. Mengual: Quan vaig començar a pensar en l’espectacle, vaig començar a plantejar escultures, instal·lacions que representessin la idea que teníem. Volia fer alguna cosa que es pogués anar transformant. Són elements abstractes que, depèn de com estiguin col·locats, no representen res, però, segons com anem conjugant-los, poden recordar parts d’anatomia o de l’arbre.
Volíem treballar molt amb l’equilibri i els encaixos, perquè parlem molt del dèbil equilibri entre cuidar algú altre i cuidar-se a un mateix. I també volíem jugar a escena, desenfadar el concepte i que tingués una visió positiva, més enllà del tabú, acostar-lo a tots els públics. Les pilotes que cauen, els circuits, ens donaven aquest punt lúdic.
Sempre tenim aquest punt multidisciplinari, de barrejar el concert amb el teatre i les arts visuals. També hem fet unes il·lustracions de flors que sortiran en format llibre o print.
