Els arxius han permès descobrir la tasca que Ramon Fontanet i Serralta (1910-1967) va fer des de l’exili mexicà. Aquest mestre alacantí, activista cultural i foguerer, representa part de la història d’un país vençut que va sobreviure a l’exili a través de la promoció cultural i de la defensa de la llengua en un context ben difícil i en què les relacions entre catalans i valencians van ser clau.
Ramon Fontanet va nàixer l’any 1910 a Alacant. La ciutat, en aquell període de la Restauració borbònica, apostava pel republicanisme liberal, mentre les elits polítiques tradicionals miraven de conservar el poder amb dificultats. Cal pensar que Fontanet es va contagiar d’aquell ambient polític que també va coincidir amb un moment de recuperació identitària a través de la instauració de les Fogueres de Sant Joan l’any 1928. Aquesta festa, encara celebrada anualment, calcava les Falles valencianes i va implicar bona part del teixit cultural local. Protagonistes del moment com Gastón Castelló, Heliodoro Guillén o Lorenzo Aguirre no van ser aliens a aquell context en el qual també participaria Fontanet, fins i tot des de l’exili posterior.
Segons ha pogut recuperar Lluís-Xavier Flores Abat, membre del Grup Alacant, l’associació de recerca etnogràfica que ha acumulat informació per a divulgar la figura de Fontanet, aquest alacantí va plantar una foguera al seu barri, al de Sant Anton, erigit a tocar del castell de Santa Bàrbara, on va dedicar un monument als màrtirs del treball que va patir la censura. En aquesta època, Fontanet també va coincidir amb el dramaturg Alí-Andreu Cremades, un dels grans prohoms culturals del segle XX alacantí.
Fontanet era mestre de professió i va exercir a Alacant. També a Vic, on es va traslladar a mitjan anys trenta. Se sap del seu origen principatí per part materna i els investigadors sospiten que potser la capital d’Osona era el lloc de les seues arrels. El cas és que va ser allà on es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya, militància que va mantindre en les seues tornades a Alacant i també a Mèxic fins al dia de la seua mort.
Exili mexicà
Tanmateix, va ser l’estada i l’activitat de Fontanet a Mèxic el que ha fet descobrir la seua biografia i les seues aportacions. El mestre va arribar a aquest país a través del vaixell Sinaia, que va partir des de la localitat occitana de Seta i va arribar a Veracruz amb 1.600 exiliats a bord. Abans d’haver de marxar es va enrolar en l’Exèrcit Republicà al cos d’infanteria, i va passar per dos camps de concentració de la Catalunya del Nord.
A Mèxic va poder exercir com a mestre a la localitat de Texcoco i a Ciutat de Mèxic ho va fer al Colegio Madrid, on estudiaven els fills de molts exiliats republicans. Allà també va haver de treballar com a comptable, com a venedor, com a pintor i com a electricista, i allà va deixar els seus fills, que encara conserven el català amb accent alacantí.
La seua inquietud per la cultura el va fer implicar-se en la Casa Regional Valenciana de Mèxic, creada el 1942 —va desaparèixer el 1994—, de la qual va ser vicepresident segon i també president. Lluís Flores el va començar a investigar quan va veure un seguit d’articles signats a la revista Senyera, publicada per exiliats valencians a Mèxic, amb el pseudònim Benacantil. Aquest és el nom del mont d’Alacant que enlaira el castell de Santa Bàrbara i el que, al seu torn, ocupa bona part de les vistes del citat barri de Sant Anton. Amb el pseudònim de Benacantil, Fontanet va signar articles i poesies sobre Alacant en català, així com cròniques i entrevistes que tractaven sobre la comunitat de valencians a Mèxic.
L’homenatge
Segons Lluís Flores, el seu perfil d’activista cultural ha sigut la raó per fer-li un homenatge a la Ciutat de Mèxic aquest 27 d’octubre amb el suport d’Acció Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans, Escola Valenciana, el Casal Popular Tio Cuc, Esquerra Republicana del País Valencià, la Foguera Sant Anton Baix i la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià. A més de promoure les Falles i les Fogueres durant els anys d’exili, el 1957 Fontanet va ser membre de la comissió organitzadora dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar també a Mèxic i en els quals Manuel de Pedrolo i Manuel Sanchis Guarner es trobaven entre els guardonats. El 1962 va ser impulsor del Premi País Valencià, que oferia la Casa Regional Valenciana de Mèxic en els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a Xile l’agost de 1962. Aquell any, el Premi País Valencià l’obtindria el suecà Josep Palàcios.
La tasca de Fontanet, segons Lluís Flores Abat, resulta fonamental en un moment en què els casals valencians podien tendir cap a la nostàlgia envers el passat. “Fontanet va més enllà i fa coses transcendents. Per això potencia la llengua catalana, cosa que diu molt”. El casal valencià, amb l’impuls de l’alacantí, esdevenia nucli de reunió d’intel·lectuals valencians com el pintor Josep Renau o l’exdiputat republicà Carlos Esplá; i donava espai a personalitats com Joan Fuster, Carles Salvador o l’esmentat Sanchis Guarner perquè col·laboraren en les seues publicacions.
L’etnografia, les tradicions del sud valencià i la cultura en general també eren tractades per Fontanet, encarregat de fer poesies o de coordinar la celebració de les Fogueres de Sant Joan amb la comunitat alacantina. A la revista Senyera, de la qual Fontanet va ser redactor en cap, es llegien també anuncis propagandístics a favor de la llengua i de la cultura pròpies.
Una funció ben diferent de la de l’actual Casal de València José Iturbi, on la valencianitat es manté des de la gastronomia després que la Casa Regional Valenciana fora dissolta el 1994, fruit de l’abandonament institucional. Abans, als anys cinquanta i seixanta, Fontanet va contribuir a consolidar els contactes entre els casals català i valencià de Mèxic. Aquestes relacions es van anar esvaint amb l’arribada de les autonomies i, actualment, 85 anys després del final de la guerra, l’assimilació dels descendents dels exiliats dificulta encara més la normalitat nacional que Fontanet va propiciar des de l’exili.