Noruega és un dels països més rics del món. I dels més feliços. El 2017 ocupava el primer lloc de l’Índex global de felicitat, la publicació de l’ONU que pretén mesurar la felicitat dels residents als diferents països del món d’acord amb una sèrie de paràmetres com el PIB per habitant, el suport social, l’esperança de vida saludable, les llibertats, la percepció de corrupció... Els últims anys, però, el país nòrdic ha baixat fins a la setena posició.
Què està passant perquè els 5,5 milions de noruecs, que tenen tot el que necessiten i gairebé el que volen, comencin a pensar que, en realitat, no són tan feliços com fa pocs anys pensaven que eren?
Culpa per la riquesa poc ètica
La capacitat de cobertura social de la qual disposa Noruega és enorme gràcies a la gran riquesa que extreu del seu subsol: petroli, gas i minerals. Amb un producte interior brut (PIB) de prop de 600.000 milions de dòlars, els seus escassos ciutadans tenen un PIB per capita que el 2022 era l’extraordinària quantitat de 105.825 dòlars, mentre que —per comparar amb la primera economia del món— als Estats Units el mateix índex era aquell any de 76.329. El de l’Estat espanyol quedava en 29.674.
Un cop passat el drama de la Segona Guerra Mundial —durant la qual va sofrir la invasió nazi entre 1940 i 1945—, el país va començar a experimentar un progressiu creixement econòmic que s’enlairà sobretot a partir dels anys seixanta amb el descobriment d’importants bosses de petroli i gas natural que li han permès desenvolupar un dels estats del benestar més intensos del món.
El Govern noruec controla els sectors clau de l’economia, com el petroli, el gas, els minerals, la fusta, l’aigua dolça, la pesca... La gran estrella de la vitalitat productiva del país és el petroli, el qual aporta més d’una quarta part del total de la riquesa.
El benestar econòmic s’ha anat traduint en benestar social i felicitat humana. Una educació basada en valors socials durant dècades ha portat decisivament que la corrupció sigui una anècdota. La gran disponibilitat pressupostària ha atorgat als successius governs del país una alta capacitat per dotar i mantenir els serveis públics, no només sanitat i educació, sinó també tota mena d’ajudes socials i en especial una seguretat ciutadana que converteix el país en un dels més segurs del món. Malgrat la gran inversió social pública, els ingressos de l’Estat són superiors a les seves despeses totals, un fenomen pressupostari a l’abast de molt pocs països.
Tot plegat dibuixa el retrat d’una societat que no pot estranyar que fos la més feliç del món. Però els últims anys, com s’ha dit, els noruecs han començat a pensar que ho són tant, feliços, i que per ventura no tot ho fan tan bé com pensaven.
El 30 de juliol passat, la BBC dedicava un reportatge al fenomen que una professora de literatura escandinava de la Universitat d’Oslo, Elisabeth Oxfeldt, ha batejat com “l’escandiculpa” —Scan guilt— o sentiment de culpa escandinau.
Oxfeldt és una investigadora especialitzada en l’anàlisi sobre com els llibres, les pel·lícules i les sèries de televisió reflecteixen la societat del moment. I assegura que ara per ara és perceptible en aquests productes culturals el sentit de culpabilitat dels noruecs per gaudir d’una riquesa que en moltes bandes de fora del país és inexistent i en molts llocs ni tan sols és possible imaginar-se-la. Encara més rellevant: detectà que creix el sentiment de culpa per suportar el benestar social sovint sobre treballadors estrangers immigrats que ho passen malament. “Hem vist el sorgiment d’una narrativa de culpabilitat sobre les vides privilegiades en un món on altres sofreixen”, comentava a la BBC.
Aquest sentiment, explicava el mitjà britànic, s’avé amb el creixement els últims anys d’un corrent social i polític que critica fort ferm el fet que la riquesa de Noruega es basi, en molts aspectes, en pràctiques que no es poden considerar ètiques de cap de les maneres.
És el cas que aportava un reportatge del Financial Times el gener d’enguany, en el qual s’explicava que l’oli que la gran quantitat de piscifactories del país usen com a aliment del salmó —una de les importants exportacions— prové de Mauritània, on es fabrica a partir del peix molt, cosa que “danya la seguretat alimentària de l’Àfrica occidental”, assegurava el rotatiu. Una informació que va tenir un gran impacte en el país, on s’aixecaren veus demanant que s’acabi aquesta importació.
Aquest tipus de sensibilitat ètica creix força, ja no és anecdòtica i també afecta de ple la indústria de l’extracció de petroli. Els governs successius s’han pres seriosament la transició energètica i asseguren que fan tot el possible per arribar al “canvi verd” i perquè el sector petrolier es vagi reduint. Tanmateix, els forts moviments ecologistes no ho veuen igual. Les protestes per l’impacte natural de l’extracció de petroli i els usos gens ètics d’aquesta indústria es multipliquen. L’última de les grans polèmiques va esclatar arran de la guerra d’Ucraïna, quan es publicà que Noruega havia incrementat l’exportació de cru i, per tant, els beneficis econòmics, gràcies al conflicte armat. El primer ministre, Jonas Gahr Støre, del Partit Laborista, rebutjà les acusacions d’haver especulat per obtenir més diners amb la guerra, però la polèmica encara és viva i és un altre dels exemples de com el sentit de culpa per la riquesa sense ètica és cada cop més perceptible en diferents àmbits de la població.
I no és només per mor del petroli, ni de la indústria del salmó... Passa igual a altres racons de la societat. Com amb les mainaderes estrangeres mal pagades que han arribat de països pobres sobre les quals —deia la BBC— se suporta el sistema d’escoletes públiques que, a la vegada, és bàsic perquè els homes i dones del país puguin treballar en igualtat de condicions; un sistema de treball, el d’aquestes mainaderes, que fou qualificat per alguna premsa, com el diari sensacionalista Verdens Gang (VG), com a propi de l’“esclavitud”. I també ocorre dos quarts del mateix amb els immigrats que s’ocupen dels més vells, o amb els que fan assistència domèstica...
No tot llueix en el paradís noruec.