Corca del Nord is different. Aquesta és la cantarella que l'administració americana ha estat lent servir, especialment abans d'entrar en guerra amb l'Iraq, per diferenciar el tracte que dispensava a dos dictadors díscols amb la manera bushiana d'entendre el món. Les acusacions, en principi, eren les mateixes: un dictador, una dictadura, armes de destrucció massiva i membre del primer torn del club de l'"eix del mal". Les diferències estaven en la tecnologia per fer armes nuclears i en el fet d'haver fet fora recentment els inspectors de l'ONU. I no, no és l'Iraq, sinó Corea del Nord la que s'ha portat més malament. Malgrat tot (o justament per això), per a Saddam Hussein es va preferir la guerra, i per a Kim Jong-il, la diplomàcia. Però ara, un cop "solucionada" la qüestió iraquiana, potser sí que arribarà el torn de Corea del Nord. De fet, des d'abans que els marines entressin a Bagdad, circulava per les taules del Pentàgon un informe que preveia que si la guerra era curta es podria plantejar una intervenció militar al setembre contra les instal·lacions nuclears nord-coreanes.
La confrontació ve d'antic, però el darrer incendi verbal entre Washington i Pyongyang va agafar virulència a mitjan octubre, després d'una visita a Corea del Nord del subsecretari d'estat dels EUA, James Kelly, el qual va dir que les autoritats nord-coreanes li havien confirmat que havien reprès el programa nuclear amb urani enriquit. Poc després, el Govern nord-coreà va dir oficialment que havia reprès el programa, en un controvertit comunicat que segons diversos mitjans deia que ja tenien l'arma nuclear, en canvi, segons el Govern nord-coreà, simplement deien que "tenien el dret" a tenir l'arma nuclear. Es igual. La por ja s'havia internacionalitzat. Corea del Nord, però, no només juga amb l'amenaça nuclear, també ofereix la possibilitat d'aturar el programa d'armes si torna l'ajuda internacional i els EUA signen un tractat de no-agressió. La fórmula, ja l'havien utilitzat abans i els havia donat els resultats desitjats. Ara, però, les coses havien canviat i va ser el mateix Kelly el que s'encarregà de deixar clara la diferència el mateix octubre: "Si Corea del Nord es pensa que els EUA acceptaran un nou marc de relacions perquè ha trencat l'acord del 1994 [que van signar en època de Clinton], aleshores estan del tot equivocats."
Kelly estava dient que ara tocava la política de YABC de Bush, sigles de Anything But Clinton ("qualsevol cosa menys el que ha fet Clinton"). L'aleshores president dels EUA va començar el seu mandat amb el consell del seu predecessor, Bush pare, segons el qual el problema pendent més important dels EUA era la nuclearització nord-coreana. Clinton, al principi, va adoptar una actitud bel·ligerant, reforçant l'exèrcit dels EUA a Corea del Sud. Davant d'això, Pyongyang va respondre amb l'acceleració del programa nuclear a força de plutoni. El camí emprès assegurava la confrontació, i segons diversos analistes es va estar a un pèl de la guerra. Però els bons oficis del mediador Jimmy Carter i el realisme de Clinton i l'aleshores president de Corea del Nord, Kim Il-sung, van evitar la guerra. Així, l'octubre del 1994 van abaixar les espases i es va signar l'acord marc, que preveia l'aturada del programa nuclear a canvi que els EUA enviessin 500.000 tones de fuel, reduïssin les sancions econòmiques, milloressin les relacions entre els dos països i ajudessin a construir dos reactors nuclears de petita potència amb vista al 2003.
El que va venir després, però, no van ser flors i violes. Clinton va perdre la majoria demòcrata al Congrés i va haver de frenar la política conciliadora amb Pyongyang. Al 1998 Corea del Nord va tornar al seu joc preferit i va treure l'amenaça dels míssils de llarg abast, és a dir, per arribar al Japó i fins a Alaska. En aquesta ocasió els bons oficis que van reconduir la crisi van ser del president sud-coreà, Kim Dae-jung (que per això obtingué el Premi Nobel). Eren els primers fruits de l'anomenada sunshine policy sud-coreana, traduïda com "política de la mà estesa". Al juny del 2000 hi va haver una trobada històrica entre els presidents de les dues Corees i fins la secretaria d'Estat dels EUA, Madeleine Albright, va ser la primera persona que va visitar oficialment Pyongyang en nom de la Casa Blanca. Aquesta era la visita prèvia a la de Clinton. Però aquesta segona no va poder ser, ja que les eleccions van desbancar els demòcrates de la dència del país, i la política exterior va fer un canvi radical.
L'eix del mal en acció
L'arribada de George Bush a la presidència dels EUA va acabar amb les expectatives de reconciliació amb Corea del Nord. No va valdré per a res que Pyongyang se solidaritzés amb els EUA pels fets de 1' 11 de setembre del 2001 i que signés dos convenis internacionals contra el terrorisme. Al gener del 2002 Bush va fer el famós discurs de "l'eix del mal" i va assenyalar els tres diables: l'Iraq, Corea del Nord i l'Iran. També de Corea del Nord va dir que donava suport al terrorisme i que la "política de mà estesa" de Corea del Sud no acabava de funcionar. Així arribem a la visita de Kelly a l'octubre, moment en què la tensió va pujar de cop. Bush es tanca i Kim Jong-il també. Val a dir en favor del dictador nordcoreà que les promeses de l'acord del 1994 no s'havien complert del tot i, per exemple, dels dos minireactors pactats només n'havien posat la primera pedra i, a més, va ser al 2002.
Al final d'any el Govern nord-coreà va fer fora els inspectors de l'ONU, i va anunciar que sortiria del tractat de noproliferació nuclear. Al gener següent, el secretari de defensa dels EUA, Donald Rumsfeld, va titllar Corea del Nord d'"estat terrorista" i va assegurar, basant-se en informes de la CIA, que Pyongyang disposava de dos o tres armes nuclears, material per fer-ne set o vuit més i míssils per llançar-les a la costa oest nord-americana. Al seu torn, Corea del Nord va respondre que si era atacada respondria amb un "ús il·limitat de mitjans" i al febrer va llançar un míssil el dia abans de la investidura del nou president sud-coreà, Roh Moo Hyun.
Precisament Corea del Sud i el Japó són els dos països més preocupats per trobar una solució pacífica a la crisi actual. Seül és conscient que els soldats de Pyongyang són a un cop de pedra i que no els cal cap míssil per desencadenar un atac brutal amb el seu nombrós, encara que mal armat, exèrcit. A més, un nou conflicte significaria una catàstrofe al sud en tots els aspectes, amb grans masses de refugiats. Però les crides a la calma sud-coreanes i japoneses no han tingut massa ressò ni a Washington ni a Pyongyang.
Amb el conflicte de l'Iraq iniciat, fa un mes Corea del Nord va aprofitar per reafirmar-se en el seu enderrocament, recordant que Saddam no havia pogut impedir la guerra tot i que havia acceptat els inspectors i que havia destruït els dos míssils que li havien descobert. I que, per tant, tenien raó en reprendre el programa nuclear ja que només tenint aquesta arma podien dissuadir Bush d'atacar-los.
El darrer episodi de l'enfrontament es va produir la setmana passada al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El responsable de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Mohamed al-Baradei, va fer saber al Consell que Corea del Nord feia temps que incomplia acords nuclears i que calia fer alguna cosa. Els EUA van respondre i van demanar sancions, tot i que Pyongyang va dir que si s'aprovaven ho consideraria com una declaració de guerra. Al final Washington va retirar la petició sent conscient que la Xina i Rússia la vetarien. Amb tot, al-Baradei no es va estar de dir que l'actitud dels EUA respecte a Corea tampoc no era la més adequada, ja que promovia la idea que "si realment vols defensar-te, desenvolupa armes nuclears, perquè aleshores tindràs negociació i no acció militar".
De moment no hi ha sancions, doncs, però des de Pyongyang Kim Jong-il ja han fet saber que estan a punt per "respondre a l'enemic en qualsevol moment". I el diplomàtic nord-coreà Han Song Ryol també ha assegurat que "el resultat de la guerra de l'Iraq dóna a la República Popular i Democràtica de Corea la determinació i la voluntat de prendre les mesures necessàries per defensar el territori contra possibles atacs dels EUA".
Un escut per a no fer la guerra
Darrere tanta agressivitat verbal i gestual, però, es podria amagar tan sols un joc d'interessos per aconseguir una posició avantatjosa en el tauler d'escacs mundial. De fet, l'amenaça nuclear en si mateixa és molt discutida. Rob Edward, des de la publicació New Scientist, deia fa poc que no es podia assegurar que Corea del Nord tingués mitjans econòmics i energètics per posar a punt l'arma nuclear i llançar-la. Sí que tindrien la tecnologia, que per cert l'haurien obtingut del Pakistan, un país més aviat amic dels EUA. En la mateixa operació, feta a la fi dels anys noranta, el Pakistan hauria rebut de Corea del Nord la tecnologia per fer míssils. Una relació que encara avui es manté forta, com explica el presitigiós diari japonès Asahi Shimbun, que assegura que l'ambaixada nord-coreana d'Islamabad és avui una de les més concorregudes. Val a dir que el Pakistan no és l'únic país amic dels EUA que ha rebut suport bèl·lic de Corea del Nord, com es va comprovar l'any passat quan un vaixell espanyol, sota ordres dels EUA, va aturar i posteriorment alliberar un vaixell que duia míssils nord-coreans cap al Iemen.
Però tant si el perill és real com si no, el cas és que tant els nord-coreans com els nord-americans usen l'amenaça. Pel que fa a Corea del Nord, és prou clar que volen aconseguir així l'ajuda exterior per a un país que no té gairebé res, i que un règim autàrquic l'ha empobrit a poc a poc fins a límits extrems. A més d'ajuda, el règim de Kim Jong-il també vol un acord de pau amb els EUA que tanqui l'inestable situació actual, vinculada a un armistici signat al 1953. La seva proposta no significa que els EUA es retirin de Corea del Sud, sinó que s'hi quedin com a "força de pau" i no com a força ofensiva. Però, això sí, volen un acord bilateral Pyongyang- Washington, cosa que els EUA no volen de cap manera, sinó que volen incloure-hi la Xina, Rússia, el Japó i també, tot i que no gaire, Corea del Sud.
Precisament és en aquest país on es recullen més suports a la idea que Bush no està especialment interessat ni en un enfrontament armat amb Corea del Nord ni en la pacificació i reconciliació de la península. El quid de la qüestió seria l'escut antimíssils, peça fonamental de la política exterior de Bush ja abans de l ' l i de setembre del 2001. Si Corea es reconcilia i desapareix l'amenaça nuclear ja és més difícil justificar l'escut. L'enemic, aleshores, seria la Xina, la qual cosa comportaria un enfrontament directe que els EUA no desitgen fer tan evident i més si es té en compte que precisament la política de Bush amb la Xina va encaminada a mantenir-hi bones relacions, per aprofitar l'immens mercat. A més, si Corea desapareix com a amenaça, també perden part del seu sentit les bases dels EUA al Japó i sobretot a Corea del Sud, on hi ha un ampli moviment en contra de la presència dels 37.000 marines.
La postguerra iraquiana marcarà el desenllaç d'aquest nou episodi de la crisi coreana. De moment, els fets i les paraules no indiquen que Bush fill pugui emular el seu pare, que en el seu mandat es va reunificar més o menys pacíficament un altre país, Alemanya.