Pujant un dimecres qualsevol per l’avinguda d’Escolapi Càncer, un d’aquests carrers de pendent pronunciat del barri de Torre Baró, se sent una ràdio d’altaveus potents que fa sonar Los Chichos. La rumba flamenca surt de la cuina de Juan Antonio Romero, que fregeix patates per dinar. Sense voler, hom sent la necessitat d’acostar-se a la caseta de paret blanca i rajola andalusa de sanefes blaves que canta “Llora que tiene una pena / Llora que tiene una pena / La pobre de esta família / Siempre vivirá con ella”.
En explicar-li que venim a fer un reportatge sobre els barris de darrere la muntanya de Barcelona, de seguida connecta els nodes. “Per la pel·lícula, no?”, endevina Romero. No som els primers periodistes a travessar el turó de Roquetes aquesta setmana.
A l’estenedor del seu terrat voleia una samarreta negra amb la imatge d’El 47. Com molts altres veïns, Romero ha fet d’extra al nou llargmetratge de Marcel Barrena. El film que conta la història de Manolo Vital, el veí de Torre Baró que el 1978 va segrestar l’autobús que conduïa per reclamar que el transport públic arribés al barri. I n’està orgullós.
“Jo tenia onze anys llavors”, explica Romero, que va néixer a Torre Baró pocs anys després que els seus pares i el germà gran hi arribessin des de Granada. “El Manolo va passar pel carrer d’aquí al darrere amb el 47 i ho va aconseguir. Al cap de cinc o sis dies ja teníem un autobús petit perquè la gent pogués baixar i pujar a comprar”, recorda.
Li preguntem com ha canviat el barri des de llavors. I respon que “poc”. I diu: “Un moment, que he d’anar a mirar les patates”. I torna a sortir al pati petit —s’ha posat una samarreta, potser per no esquitxar-se d’oli, potser per si li fem una fotografia— i ens explica que el barri és igual que fa cinquanta anys. “A la part de dalt no hi ha botigues ni cafeteries. Ná de ná”, fa. “Hem d’anar a Ciutat Meridiana a comprar, o amb cotxe o amb autobús. Abans hi havia una fleca, però ara ja no hi és.”
La resposta de la Rafaela Macarro, que fa quaranta-cinc anys que viu a Torre Baró i també ha fet d’extra a la pel·lícula, és la mateixa: “Poc”. “Jo pago els impostos a l’Ajuntament de Barcelona, però som un barri marginat”, diu. Tot ho hem de fer a baix —assegura la Rafaela, que quan parla de “a baix” es refereix al barri veí, Ciutat Meridiana, o a la part més baixa de Torre Baró, que hi fa frontera—: anar a la farmàcia, al metge, a comprar, al banc…
La trobem davant del Centre Obert de Càritas, un dels pocs espais comunitaris del barri. No hi ha parcs ni places, però en aquest raconet hi ha força vida. Hi passa un grup de nens emocionats, perquè han vist càmeres de TV3 i volen sortir a la televisió fent senyals, una parella que torna en cotxe de l’hospital saluda a les veïnes i una dona vestida d’uniforme hi passeja el gos. “Aquesta és la meva jove, la Valeria, la presidenta del barri”, ens diu la Rafaela.
Mantenir el barri, una necessitat
Valeria Ortiz, com Manolo Vital, és conductora d’autobusos, i ara presideix l’Associació de Veïns de Torre Baró. “Tenim carreteres, clavegueres, aigua i llum. Tot això ha canviat, però poc més. Ens falta millorar allò que es va fer fa trenta o quaranta anys. Mantenir el barri”, explica Ortiz. I llista alguns dels problemes que pateixen els veïns: “Els pals de llum són de fusta i estan malalts amb termites, els arbres creixen i tapen la il·luminació o bloquegen els contenidors d’escombraries, i cada dos per tres ens quedem sense llum perquè roben els cables de coure…”.
Aquest, de fet, és un dels temes que reclamen amb més força. El soterrament dels cables de la llum. Des de fa més d’una dècada, pateixen sistemàticament talls en l’enllumenat públic per culpa dels robatoris. Últimament, passen cada pocs dies. Fins i tot, han viscut episodis en què el cablejat ha durat menys de tres hores, des que es reposa fins que el tornen a robar. “Soterrem-los i el problema s’acabarà!”, explica Ortiz.
Cada vegada que es queden a les fosques —és a dir, diversos cops per setmana— els veïns han de tornar a casa sense veure-s’hi i passejar els gossos amb llanternes i frontals, amb el perill de topar-se amb els porcs senglars que també viuen a la zona. “Jo li he comprat al meu gos un collaret amb llum, per veure’l i que s’hi vegi”, relata la presidenta.
Ortiz valora les actuacions que s’han fet, com la capella o les zones d’aparcament, o el fet que tinguin estació de metro i de tren a la part baixa, però assegura que no n’hi ha prou. Falta neteja, transport eficient —una part del barri té línia d'autobús, l'altre només té un 'bus a demanda' que s'ha de reservar amb antelació—, connexió amb els barris veïns…
La setmana passada, l’autobús va deixar de funcionar al migdia i durant tota la tarda sense avís i sense opció alternativa, i els nens no van poder tornar a l’escola després de dinar. “Quan treballo i tinc un problema amb l’autobús al centre, tarden vint minuts a portar-me un vehicle nou”, es queixa Ortiz.
Sovint, l’excusa per no millorar les infraestructures és que la muntanya de Collserola és un espai protegit. “Fa temps que demanem que les escales “del coix”, que ens connecten amb Ciutat Meridiana, s’arreglin o s’hi posin unes escales mecàniques o una plataforma i res”, diu. I assegura que al barri estan cansats d’haver d’estar a sobre de tot, pendents, per arribar als mínims.
Cohesió social, el poder de Torre Baró
—Què, Rafaela, ens veiem després? —pregunta Juan Antonio López-Luna, el director del Centre Obert que tenim davant, que entra a treballar.
—No ho sé, perquè he quedat amb unes amigues per veure la pel·lícula— respon la Rafaela.
—Una altra vegada? —diu el Juanan.
La Rafaela ha vist El 47 tres vegades. La primera, a l’estrena que es va celebrar al cine Aribau, per la qual “ens van posar un autobús que ens va recollir aquí i després de veure la pel·lícula ens va tornar fins a casa”. “Va ser tot un detall”, recorda il·lusionada.
Tant la Rafaela com el Juanan ens asseguren que s’hi fa molt barri, a Torre Baró. “Els veïns estan molt units perquè han hagut de lluitar conjuntament per poder tenir accés als serveis bàsics”, diu el director del Centre Obert. La gent que ve de fora, de les noves onades migratòries del nord d’Àfrica o de Sud-amèrica, també s’integren molt dins d’aquesta comunitat, assegura López-Luna.
Des d’aquest espai socioeducatiu cuiden el barri amb festa i oci. “Dediquem esforç al folklore, a tenir gegants, capgrossos, a fer paellades… per unir la gent de manera festiva”, explica. La Rafaela posa un exemple: “Aquest hivern, per primera vegada, vam tenir llums de Nadal”. Van venir uns tècnics del Raval per explicar-los com fer-ho i el barri es va omplir amb icones del territori il·luminades: el castell, Manolo Vital, l’autobús, la gent gran, els nens, els porcs senglars… “I aquest any ho farem també”, diu amb determinació.
Les diferències urbanístiques amb Ciutat Meridiana
López-Luna dirigeix alhora el Centre Obert de Torre Baró i el de Ciutat Meridiana, l’altre barri que queda darrere la muntanya. Ambdós barris van ser construïts per acollir la immigració del sud d’Espanya que va venir entre els anys cinquanta i seixanta, però són ben diferents. De fet, l’arquitecte Josep Antoni Acebillo, que ha dirigit els projectes urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona durant dècades, explica que són pols oposats, en termes de teoria urbanística.
“Ciutat Meridiana és un producte de l’especulació que construeix amb tots els mitjans econòmics i tecnològics necessaris en un lloc que no toca”, relata Acebillo. Certa burgesia de Barcelona, d’entre els quals hi ha Joan Antoni Samaranch —que dirigiria el Comitè Olímpic més endavant— van invertir-hi capital per construir-hi habitatges. “Els habitatges no estaven malament, però tot el que era infraestructura, més enllà de la mínima necessària per arribar-hi, no es va fer”. Era una ciutat dormitori. Ni cultura ni espai social ni proposta comercial. Una ciutat dormitori amb un cordó umbilical connectat a Barcelona.
Acebillo la compara amb Bellvitge. Bellvitge també és un barri polígon, que resol el problema de l’habitatge per la mà d’obra de l’estructura industrial, explica. Però hi ha una diferència: Bellvitge es veu. I com que es veu, ha d’estar “una mica arreglat”. En canvi, Ciutat Meridiana i encara més Torre Baró queden amagades. “I, per tant, no compten amb l’atenció ni de la ciutadania ni del món polític”, diu Acebillo.
Amb els anys, l’impuls social va fer que a Ciutat Meridiana comencessin a proliferar botigues i infraestructures. “Allà hi ha prou massa crítica perquè funcionin fleques i supermercats; a Torre Baró, no. Al cap i a la fi, les botigues les obre la gent”, explica l’arquitecte. Ciutat Meridiana té una població de 10.808 habitants i Torre Baró de 2.900 persones.
Si Ciutat Meridiana és un exemple de veure l’habitatge com un negoci, tal com va fer la burgesia catalana a mitjan segle passat, Torre Baró és l’expressió d’entendre l’habitatge com un dret. A Torre Baró arriben persones sense capital que, expulsades de la seva terra, necessiten un sostre.
“És un lloc on teòricament no es podria construir”, detalla Acebillo. Tot i que diu que a Hollywood s’hi han fet mansions, en muntanyes amb tan pendent com a la serra de Collserola. Però les estructures que s’autoconstrueixen els nouvinguts són ben lluny de les casasses de Califòrnia: “Són barraques dèbils, ja es veu a la pel·lícula”.
Amb el temps, la uralita es converteix en teules, la totxana esdevé totxo, “però, com que tot està mal posat i de qualsevol manera, improvisat de manera forçada per les circumstàncies, tot segueix igual”, diu l’urbanista.
Acebillo, que fou l’encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona 92, assegura que si l’Ajuntament aplicara el Pla general urbanístic, haurien hagut d’enderrocar el barri. “Però no pots tirar a terra el pis d’una persona per no fer-hi res. I vam decidir deixar-los en pau”, explica. Tot i que assegura que Torre Baró va protagonitzar diversos estudis de l’Ajuntament, però “sempre va caure de la llista perquè ningú ho va prioritzar”.
Diferents, però igualment mancats de cura
Malgrat ser diferents en població, infraestructures i urbanisme, els dos barris de darrere la muntanya se senten abandonats per Barcelona de la mateixa manera. “Els joves migrants que són expulsats de la ciutat van a Ciutat Meridiana, sense lloc on viure ni referents… Nosaltres els acollim perquè sempre hem sigut territori d’acollida, i ho volem ser, però amb recursos”, explica López-Luna.
Torre Baró i Ciutat Meridiana són a la cua dels índexs de renda i d’ocupació. De fet, aquest segon és el barri més pobre de la capital catalana. La renda per capita és de 10.822 € (Torre Baró) i de 9.800 (Ciutat Meridiana), i tenen un atur del 7,7% (Torre Baró) i de l’11% (Ciutat Meridiana). Per posar les xifres en comparació, la renda mitjana de Barcelona és de 21.642 € i la de Tres Torres, de 37.800. I l’atur, a la ciutat, és del 6,1%.
“Les dades d’aquests barris, des d’escolarització fins a salut o renda, són molt diferents de les d’altres, però a Barcelona li interessa més la Copa Amèrica que nosaltres”, assegura López-Luna.