La fauna de Txernòbil, segons Marta Soldado i Svetlana Aleksiévitx
A Al bosc vermell, un cavall fuig, Marta Soldado narra la reintroducció dels cavalls de Przewalski després de Txernòbil. A La pregària de Txernòbil, els testimonis d’Aleksiévitx relataven els primers indicis de l’accident en la fauna.
La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016) recollia un testimoni dels primers animals sensibles a l’accident nuclear: “El meu avi criava abelles, en tenia cinc ruscos. Doncs bé, en un moment donat les abelles van deixar de sortir a volar, van estar-se tres dies sense sortir, cap ni una. Esperaven que passés. L’avi anava d’una banda a l’altra del pati: ‘Quina desgràcia ens ha caigut al damunt? Què és, aquesta pesta? Alguna cosa ha deixat de rutllar a la natura’. Resulta que les abelles tenen un sistema més intel·ligent que el nostre, segons ens va explicar després un veí que és mestre, i van percebre de seguida el que havia ocorregut. La ràdio i els diaris encara ens ho amagaven, però les abelles ja ho sabien. Només al quart dia van sortir a volar. I després, les vespes... Hi havia vespes, tot un niu sobre el porxo de l’entrada, ningú no les havia tocat, però un bon dia ja no es van tornar a deixar veure, ni vives ni mortes. Van tornar al cap de sis anys. La radiació... espanta tant els homes com els animals... I els ocells... Fins i tot l’arbre li té por, però ell calla. No dirà res.”
A Al bosc vermell, un cavall fuig de Marta Soldado (novetat d’Angle Editorial), hi ha quatre pinzellades dels efectes sobre la fauna —no tots fruit de la radiació—: “Quan va venir a viure a Txernòbil el vuitanta-sis, just quan tothom fotia el camp, ‘evacuats’ de les seves cases, a l’Elena la van colpir els animals morts a trets per la policia. Abans que ella i altres científics poguessin començar a estudiar com afectava la maleïda radiació als animals, les autoritats van obligar a tots els qui marxaven a abandonar els seus gats i gossos. Alguns esperaven els companys humans a les portes indefinidament, amb aquella paciència de la natura tota. La majoria van ser víctimes de la ‘liquidació’. Recorda aquell gat, ja vellot, que l’anciana es negava a deixar desemparat: ‘Se’l menjaran els llops, se’l menjaran els llops! Deixin-lo venir amb mi, li deuen quedar un parell d’anys de vida com a molt!’. Esfereïa sentir els crits de l’anciana, però el pitjor va ser quan el gat, impertèrrit, va mirar als ulls el policia que premia el gallet sense desviar-los un segon. El policia devia esperar que els desviés per disparar; no és tan fàcil matar un ésser viu que ens mira de fit a fit. Però el gat no apartava la mirada ni tampoc fugia. Quan va disparar, el molt inútil li va ferir la cuixa, i el miol va fer vomitar l’Elena”.
Canet Rock, escenari fugaç a ‘El rellotge verd’ i ‘Memòria Vintage’
El rellotge verd ens porta al passat de Julià Guillamon. Allà només coincideix amb la Memòria Vintage de Vicenç Pagès a Canet.
Resulta sorprenent que dos llibres tan plens de referències culturals i de consum dels anys setanta i vuitanta no ofereixin més coincidències. El rellotge verd de Julià Guillamon (novetat d’Anagrama) i la Memòria Vintage de Vicenç Pagès Jordà creuen els ineludibles punts en comú (Beatles i Quim Monzó...) i pocs més. Un divertit fragment d’El rellotge verd esmenta de passada el Canet Rock: “A la cambra dels mals endreços hi havia roba de l’avi. Quan hi anava amb l’àvia, el 1974 o 1975, mirava què en podia aprofitar. Vaig trobar una jaqueta de pijama blau cel amb vores blanques que em va semblar preciosa. Me la posava per casa, com si fos una americana, i una vegada que els tiets em van portar a les Sis Hores de Cançó a Canet, a veure les primeres hores del concert —perquè callés—, vaig insistir d’anar-hi amb la jaqueta del pijama. No anaven els Beatles amb unes jaquetes del regiment d’hússars de l’any de la picor? El problema és que ningú no hi veia una americana o una jaqueta original i estranya, com a mi m’hauria agradat”.
A Memòria Vintage, Vicenç Pagès fa una entrada sobre el Canet Rock on recorda que d’aquella primera “convocatòria tenim un documental que va gravar Francesc Bellmunt amb guió d’Àngel Casas, que val la pena veure perquè captura amb exactitud l’esperit de l’època. Com en el documental Woodstock, ens atrau més el públic que els músics, la megafonia anunciant objectes perduts, aquell ambient estripat. El que avui ens sorprèn és que hi havia un quiosc (es veu gent llegint el diari o brandant Ajoblanco), la naturalitat amb què tothom pronuncia la paraula Espanya i que els Hare Krixna hi van enviar una delegació que feia la conga amb panderetes entremig del públic amb grenyes.”
Els escarabats de la patata, abans i després d’un accident nuclear
A L’últim amor de Baba Dúnia, Alina Bronsky retrata el que els testimonis de La pregària de Txernòbil ja s’ensumaven sobre els efectes de l’accident nuclear (en els escarabats).
A L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores, 2019), Alina Bronsky dibuixa un personatge narrador que recorda l’estiu abans de l’accident de Txernòbil i ho compara amb el després: “Quan [els nens] s’esvalotaven massa els enviaven als camps, a aplegar els escarabats de la patata que posaven en perill les collites. Els escarabats es collien a galledes de les plantes i després es cremaven. Encara em ressona a les orelles el soroll de les closques de les incomptables bestioles espetegant al foc. Ara trobem a faltar aquells petits saltamarges que eren els nens: una plaga d’escarabats de la patata com la que hi ha hagut després del reactor no s’havia vist mai al món”. Una testimoni de La pregària de Txernòbil de Svetlana Aleksiévitx deia que les abelles i les vespes havien marxat, però “en canvi, els escarabats de la patata continuen caminant, feixucs, per tot arreu, menjant-se les nostres trumfes, devorant-ne fins a l’última fulla; estan acostumats al verí”.