Probablement, quan Kathleen Corradi va acabar els seus estudis de biologia i va decantar-se per impartir classes en una escola de primària de Central Brooklyn no imaginava que un dia esdevindria la mà dreta de l’alcalde de Nova York. És, en realitat, molt més que això. Perquè en una societat poc donada als afalacs dinàstics, a Corradi, experta en sostenibilitat urbana, l’han nomenada tsarina de les rates. Les autoritats no esperen d’ella que tinga cura d’aquests mamífers, ni que procure per la seua supervivència, ara que tant es parla de benestar animal. Al contrari: si han creat aquesta figura és perquè volen erradicar-los dels seus carrers.
No és una tasca menor. Es calcula que al voltant de dos milions de rates vagaregen pels carrers i els claveguerams per la icònica ciutat nord-americana. Tenint en compte que 8,3 milions de persones hi estan censades, estaríem parlant d’una rata per cada quatre habitants. Una proporció excessiva, en opinió de les autoritats locals, fartes de veure com els rosegadors campen a la regalada entre vehicles i vianants. S’hi poden veure remenant entre el fem del Bronx, rondinant entre les paradetes asiàtiques de Queens o amagant-se entre els embornals de l’Upper East Side. Al capdavall, és amb els humans que més bé viuen aquests bigotuts.
«A partir d’ara em veureu molt a mi i poc a les rates», va dir Corradi, el dia de la seua presentació oficial, l’abril de 2023. El missatge és clar. Com ho era el reclam amb què, uns mesos abans, l’alcalde de la ciutat Eric Adams havia anunciat la creació de la figura de «director de mitigació de ratolins». Per al càrrec buscaven algú «assedegat de sang», en paraules d’Adams, el qual, abans que gestor públic, va exercir com a oficial de policia.
«A partir d’ara em veureu molt a mi i poc a les rates», va dir Corradi el dia que la presentaren com a 'tsarina de les rates'.
El polític demòcrata no és el primer alcalde que ha de lidiar amb aquest problema, però cap dels seus predecessors s’havia pres aquesta missió amb tanta severitat. Hi sent aversió, repugnància. Tanta que les ha declarades «l’enemic públic número 1 de la ciutat». Ni la criminalitat, ni el consum de fentanil, ni la pobresa: les rates. Si la correcció política no li ho impedira, és probable que Adams penjara un d’aquells cartells amb la foto del criminal i un Wanted Dead or Alive ben visible.
Tremola, Mickey Mouse!
Kathleen Corradi, en realitat, no és nova en aquesta comesa. Abans del seu nomenament com a tsarina de les rates havia tingut una íntima relació amb aquests animalons. Sobre les seues mans va recaure ja fa cinc anys la missió de reduir-ne la comunitat de la xarxa d’escoles públiques de la ciutat, una tasca en què Corradi es va implicar a fons. No es tracta, diu, de matar mosques a canonades, sinó d’atacar les diferents causes que han acabat generant aquesta plaga.
«Les rates són un símptoma de problemes sistèmics, incloent-hi sanejament, salut, habitatge i justícia econòmica. Nova York pot ser famosa per la Pizza Rat, però ja no es toleraran les rates ni les condicions que les ajuden a prosperar: no més voreres brutes, espais desatesos o excavacions descarades», va anunciar Corradi el dia en què es va fer públic el seu nomenament. Aquell dia va ser clara i meridiana amb les seues enemigues: «Hi ha una nova xèrifa en la ciutat».
La seua voluntat d’abordar aquest problema de forma multidisciplinària l’ha duta a convocar el I Congrés sobre la Rata Urbana. La cita, en la qual està previst que participen experts en gestió de plagues, tindrà lloc a la mateixa ciutat de Nova York els dies 18 i 19 de setembre.
Les rates, és cert, sempre han format part del paisatge urbà d’aquesta ciutat portuària. No deixa de ser cridaner, tot tenint en compte que la urbs ha esdevingut una icona del món occidental. Símbol de brutícia i decadència, els rosegadors han campat amb total llibertat. Per la Primera Avinguda, per Central Park, pels túnels del metro. Estrany és el turista que no ha pegat un bot en trobar-se, cara a cara, amb un d’aquests bitxos.
Diminuts godzilles
El problema, lluny d’anar a menys, ha empitjorat en la darrera dècada. Hi té molt a veure, en la base, el deficient sistema de recollida de fem de Nova York. Perquè en la ciutat que acull Wall Street, el MoMA o Broadway —i, no ho oblidem, 8,3 milions d’habitants— tenien fins a aquest any un sistema de recollida de deixalles propi del segle XX. Sense contenidors, les bosses amb les restes romanien hores i hores als carrers. Una suculenta gasòfia, un banquet diari per a la comunitat rosegadora, que s’ha fet un fart de foradar les bosses de les escombraries a la cerca d’alguna delícia.
Els mesos de postpandèmia, en què es van clausurar l’interior dels restaurants i s’incrementà el nombre de persones que menjaven a l’aire lliure, encara va agreujar més el problema.
Fet i fet, ha provocat que les rates, un animal que viu en simbiosi amb els éssers humans, s’hagen fet fortes. Només cal posar a YouTube «rats» i «New York» per trobar una pila de vídeos de rates de totes les mides circulant feliçment per la via pública. A TikTok hi ha un munt de vídeos virals que tenen aquests animals com a protagonistes: n’hi ha que es delecten amb un rosegó de pizza; n’hi ha que es passegen per sobre del cos d’un home que s’ha quedat adormit en un banc; n’hi ha, també, de gent en pànic dins el vagó d’un metro en marxa on ha pujat un usuari de quatre potes.
El fenomen ha agafat una dimensió tal que fins i tot han esdevingut un reclam turístic. Rat tours ho han anomenat i consisteix a visitar els espais on més concentració hi ha. L’Ajuntament de Nova York fins i tot ha posat en marxa un web on els ciutadans poden consultar els resultats de les inspeccions desplegades periòdicament per la ciutat.
De moment, les mesures de mitigació coordinades per la tsarina de les rates —i que inclouen una panòplia de mesures que recullen des de l’eficiència en la recollida del fem fins a la instal·lació de ceps, passant per campanyes de conscienciació— semblen donar els seus fruits. En dotze dels tretze mesos monitorats d’ençà que Kathleen Corradi assumí el càrrec, s’han registrat disminucions de la població.
Xupa-xups enverinats
«No s’ha de perdre de vista que les rates són animals molt prolífics», explica Jesús López, que és cap del departament tècnic de la delegació a València de Lokímica, una companyia puntera en aquesta matèria a tota l’àrea del Mediterrani. La rata comuna (Rattus norvegicus), originària d’Àsia i majoritària per les nostres contrades, té un període de gestació de 21 i 30 dies i poden arribar a parir fins a 18 cries entre cinc i sis voltes a l’any. Hi ha pocs mamífers que puguen tindre tanta descendència en tan poc de temps. «Si es vol evitar que esdevinguen una plaga i, per tant, un problema de salut pública, cal gestió», avisa López.
La rata comuna por arribar a tindre 18 cries entre cinc i sis voltes a l'any.
Ho explica mentre dos tècnics de la companyia verifiquen l’estat d’una de les múltiples llorigueres subterrànies que hi ha amagades per la ciutat. Es tracta d’un xicotet habitacle artificial de 40 x 40 centímetres amb quatre vies d’accés en forma de tub. Un cartell avisa de la presència d’aquestes trampes que, altrament, passarien inadvertides. A dins del cau, hi ha el cep. Es tracta d’una amalgama composta de cereals i xicotetes dosis de rodenticida, un pesticida especialment dissenyat per matar aquests animalons. A primera vista, podria semblar una llepolia, un xupa-xup d’aquells extragegants per matar la gola dels més llépols. Precisament per això, i perquè les trampes estan en espais públics, els tècnics són molt curosos a l’hora de segellar el cep. Rarament es troben els cadàvers dels animals en el lloc de la ingesta.
«Veus aquesta pastilla? Fixa’t que està arrossegada pel contorn. Això és d’una rata. Aquesta altra, que té com forats de formatge gruyère, se l’han menjada les paneroles», diu Juan Pablo Serna, un dels operaris, que es dedica a aquest sector des de fa pràcticament un quart de segle. Ho diu mentre canvia els ceps d’un clavegueram a dos centenars de mestres de l’estació del Nord de València.
És tot un món, aquest. Pràcticament invisible perquè és en això que rau la clau: en què els mètodes de vigilància i captura siguen discrets i que, sobretot, els rosegadors no ronden per la via pública. A València, Lokímica té desplegats 25 operaris a peu de carrer que cada dia hi fan seguiment. A aquests cal sumar 9 equips de dues persones dedicades exclusivament als claveguerams. En total, actuen sobre 63.000 pous de la xarxa i altres 65.000 punts de registre dispersos per tot l’entramat urbà. També apliquen sistemes perquè la rata negra no puge a l’arbre.
La darrera comptabilització que va fer l’Ajuntament —i que és aproximativa—calculava que a València hi havia entre mig milió i 700.000 rates, tant grises com negres. Les zones pròximes a l’horta i a la mar solen
Segons el darrer recompte, a València ciutat hi ha entre mig milió i 700.000 rates.
ser les àrees on més abundància es dona de rosegadors. La seua tasca depèn del servei de plagues de l’Ajuntament de València, que alhora penja de la Regidoria de Sanitat, que en l’actualitat està en mans de Vox. «Nosaltres posem a l’abast dels clients diferents mètodes de control i és ell el que tria», explica el responsable de Lokímica a l’àrea de València.
Aquesta companyia, amb origen familiar a Alacant, ha aconseguit situar-se en les darreres dècades a l’avantguarda del sector. A més de València, proporciona els seus serveis a Alacant, Albacete, Barcelona, Palma, Madrid, Sagunt, Torrent... Són líders a l’hora de donar servei a les grans ciutats. Des de 2022, de fet, estan integrats en la multinacional Rentokil, si bé mantenen autonomia total en la gestió.
A cada ciutat, un mètode
Com a València, també a Barcelona hi ha una important comunitat de múrids. L’any 2017, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, del bracet de Lokímica va dur a terme un mostreig per comptabilitzar quants exemplars hi havia. Per a això, es va fer seguiment de 63 trams representatius de la xarxa de clavegueram, amb un total de 1.648 quilòmetres. En cada secció es col·locaren 30 ceps i es van revisar cada dia durant quatre nits consecutives. La conclusió fou que hi havia al voltant de 213.000 rates de cloaca vivint sota la superfície de Barcelona. Això vindria a ser 0,13 rosegadors per habitant. El 2021 s’elaborà un altre estudi de població, però els resultats definitius no estan encara disponibles.
«La presència d’aquests rosegadors incomoda i pot causar danys materials i molèsties a la ciutadania. A més, tal com indica l’Organització Mundial de la Salut, les rates poden comportar riscos per a la salut de les persones, ja que poden ser portadores de malalties transmissibles —expliquen des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona—. Si bé en els darrers anys i fins a l’actualitat no hi ha evidència de transmissió de malalties de múrids a les persones a la ciutat, cal fer una prevenció activa, reduir l’aliment disponible i les possibles àrees de refugi, i aplicar mesures de vigilància i control per evitar la seva proliferació i les molèsties que puguin ocasionar a la ciutadania».
En tot cas, no hi ha una única manera d’encarar aquesta problemàtica. Així com València té instal·lats punts amb ceps per tota la ciutat, Barcelona ha optat per un model de vigilància i actuació només en cas de constatar la presència dels animalons. «S’identifiquen les zones on és més probable que hi hagi afectació a partir de diversos indicadors i de la recollida d’informació, es determinen els punts de monitoratge, es fan visites continuades als espais identificats per fer seguiment i s’actua amb tractaments, si escau», expliquen. Només durant 2022 es van dur a terme 26.353 intervencions de vigilància i control. El Poble-sec, el Raval i Sant Andreu són els barris on més incidències es van registrar.
«No es tracta d’erradicar, però sí de controlar. Les rates són animals que viuen molt feliços al costat dels éssers humans», explica López, biòleg de formació, el qual després de quasi trenta anys en el sector domina la matèria a bastament. Potser seria un magnífic ponent per al Congrés que aquesta setmana ha organitzat la tsarina de les rates de Nova York.
DE LA CONDEMNA DELS TEXTOS SAGRATS A DISNEY
Que les rates no han estat afortunades a l’hora de projectar-les a la humanitat és indubtable. Els textos sagrats no van ser gaire amables amb elles i, a partir d’ací, ja va anar tot potes amunt, almenys fins que Walt Disney va decidir que un ratolí antropomòrfic esdevindria el seu tòtem. En el Llibre de l’Èxode, els rosegadors, junt amb les granotes i les mosques, van ser enviats per Déu per a pressionar el faraó per tal que alliberara el poble d’Israel de l’esclavitud. Les rates, doncs, representen la destrucció. L’Antic Testament, en el Levític 11:29 les considera animals impurs, circumstància per la qual la seua ingesta queda completament prohibida.
Per al cristianisme, doncs, els rosegadors han passat a la posteritat com la representació de l’obscuritat, la brutícia i la repulsió. Per a apuntalar el seu rebuig, s’escampà la brama —i encara dura— que foren elles les que transportaren la pesta per Àsia i per Europa, i provocaren, per tant, aquella mortaldat massiva que acabà en el segle XIV amb pràcticament un terç de la població d’Europa. Aquesta teoria, tanmateix, ha estat qüestionada els darrers anys per diversos equips científics, sense que, no obstant, s’haja arribat a un consens.
En tot cas, les darreres investigacions evidencien que molts prejudicis envers els rosegadors no tenen cap fonament. Ben al contrari, aquests mamífers són molt més intel·ligents del que pot semblar. Les seues connexions cerebrals són, segons descobriments recents, sorprenentment paregudes a les nostres. I com nosaltres, les persones humanes, són extremadament socials: són empàtiques i capaces de generar vincles socials amb els de la seua mateixa espècie i amb nosaltres.
I, no ho oblidem, els utilitzem massivament per fer els experiments més diversos, proves que tenen com a finalitat última, millorar la vida d’aquests grans homínids anomenats humans.