—Primer de tot: com es pronuncia Przewalski (que és el nom de la raça de cavalls protagonista de la novel·la)?
—Ha, ha. Només sé una mica de polonès i ho pronunciaria xevalski, però els del Premi (Pin i Soler) es van informar i en rus és prevalski...
—Per què ha volgut escriure una ficció sobre un cavall de la raça Przewalski que viu als boscos vermells de Txernòbil?
—Quan vaig començar a escriure el llibre, venia de llegir moltes ficcions on els animals eren protagonistes o tenien un protagonisme diferent del de la faula. M’interessava molt fer una cosa literària amb un subjecte animal que excedís els rols d’animal que parla o que està com a decorat per dir-nos què som nosaltres. L’escenari va ser més fruit de la casualitat. Estava llegint Aleksiévitx i la seva obra sobre Txernòbil fixant-me molt en la fauna i com allà surt reflectida. A més havia d’ensenyar aquesta novel·la a classe i m’hi vaig endinsar. A banda, em vaig posar a investigar què havia passat després de l’accident de Txernòbil amb els animals. I la veritat és que allà on nosaltres havíem desaparegut, ells havien tornat (llops, ossos, etc.). Em va cridar l’atenció el cavall de Przewalski, perquè aquest animal no hi era allà. El van reintroduir.
—És com explica a la novel·la? Era un cavall salvatge que ja només es trobava en zoològics, però no en plena natura i el van reintroduir a Txernòbil?
—Quedaven només alguns exemplars en zoos, sí. I tenia sentit reintroduir-lo a Mongòlia —d’on és originari—, però van decidir també fer-ho a Txernòbil. Em cridava molt l’atenció la idea d’uns cavalls que, en principi, estan preparats per a la llibertat quan els cavalls en general els pensem com a animals que ens porten a nosaltres o amb els quals juguem. I com és aquest viatge del domèstic al salvatge.
—Per què la llunyania dels escenaris (Ucraïna, Bielorússia, Polònia)? Podria ser ben bé una història escrita per un polonès.
—És una zona que m’interessa personalment des de fa molt temps, el centre i l’est d’Europa. M’interessa la literatura que s’hi fa. És un escenari on puc situar les coses amb comoditat. Sempre m’és més fàcil situar les coses una mica lluny de casa per pensar-les millor. Tampoc em paro a descriure Bielorússia, sinó que és un teló de fons perquè em serveix per parlar d’unes fronteres d’una certa Europa, una Europa que ha quedat relegada en una posició una mica estranya respecte a l’Europa occidental. I això em genera més tensions narratives.
—Té res a veure amb la residència literària que vostè va fer a Cracòvia convidada per la seu de la Unesco?
—És realment a Cracòvia on començo a escriure, a partir d’observar els cavalls que transiten per la ciutat. I amb tot aquest altre imaginari. També és veritat que llegeixo molts autors de l’Est.
—Llegeix autors de l’Est perquè ha estudiat llengües eslaves o els llegeix traduïts perquè l’interessen?
—Els llegeixo traduïts. És un interès que ha anat creixent. Jo havia llegit sempre autors catalans, espanyols o en llengua anglesa i últimament, llegeixo molts autors de l’Est, sobretot el polonès Andrzej Stasiuk i Iuri Andrukhòvitx, que és ucraïnès.
—També surten referents culturals que aquí no tenim, com el Jarilo, una divinitat eslava semblant al mite de Persèfone perquè dona explicació a la primavera, l’estiu, etc.
—Sí, em va recordar la mitologia grega i la forma d’explicar les estacions de forma diferent, i alhora similar. I a força de recerca, perquè tampoc són els meus referents, hi vaig arribar i m’ha fet gràcia compartir-los.
—En el rerefons de la novel·la hi ha la història que recorda vostè a l’epíleg? La del cavall de Torí que Nietzsche va abraçar quan va veure que era fuetejat pel cotxer...
—Sí, quan començo a escriure ja tinc molt present la història del cavall de Torí i la Història d’un cavall de Tolstoi. Estaven en el meu imaginari. Concretament, la història de Torí i el pensament de Nietzsche sobre la relació dels humans amb els animals i la natura m’han ressonat moltíssim. A l’últim moment, vaig decidir afegir aquesta explicació sobre Nietzsche.
—És un epíleg que ja no està dins de la narració.
—Exacte.
—El que és clar és que, al llarg del llibre, vol parlar vostè de què significa ser humà.
—Sí. M’interessa molt aquesta frontera entre humanitat i animalitat, que durant molt de temps ha estat molt rígida i no es plantejava. Actualment, hi ha moltíssim debat sobre això. I volia trencar una mica els esquemes que projectem sempre: la pura racionalitat per a nosaltres; la pura sensació per als animals. Això ja ho va dir Aristòtil i s’ha quedat així per sempre. M’interessa jugar sobre això perquè és interessant plantejar-ho, també per pensar sobre nosaltres una mica més.
—Al llibre hi ha una sèrie de personatges tan propers al cavall protagonista que comparteixen sensacions amb ell: un, els seus records; un altre, les seues sensacions (sobretot el dolor). Què va ser abans? La idea d’humans i animals que comparteixen sensacions o les ganes de l’escriptora d’explicar les sensacions del cavall en els humans?
—M’interessava explorar una connexió que no fos a través d’una conversa, perquè no podem conversar amb els animals ni podem entendre’ls per molt que imaginem què significa el cant d’un ocell, i a través d’aquestes connexions més sensorials traspasso la sensorialitat als humans. No els entenem d’una manera, però podem buscar altres connexions. Em venia de gust provar aquesta part més màgica per mirar de narrar això. Tenia moltes ganes d’explorar-ho, d’escriure el que compartim i el que no. Tothom diu que compartim el bàsic (passar fam, passar fred)... Home, no em sembla tan bàsic, em sembla que va més enllà i es pot establir un relat per pensar més el que som des del cos.
—Per això un personatge sent el dolor del cavall?
—Sí, s’ha explorat molt el que ens pot acostar empàticament entre nosaltres, els humans. Sentir el dolor d’aquells que no veus o amb els que no comparteixes nació, però són igualment humans. I amb els animals? Bé que es parla dels gossos i gats que t’acompanyen quan estàs malalt. Com seria a la inversa? Com seria sentir aquest dolor de veritat?
—Hi ha un paral·lelisme molt interessant entre cavalls i humans quan un xiquet identifica el cavall com un instrument dels que el persegueixen, que és precisament el que representen els humans per a aquell cavall concret durant la part inicial de la novel·la.
—M’interessava fer aquest correlat perquè, per al cavall, els humans són els que l’estan privant de llibertat o perseguint. Després estarà confós perquè també n’hi haurà altres que no seran hostils. I després hi ha el cas d’aquest nen indefens que llegeix les escenes d’una altra manera. Per tant, depèn molt de la connexió que es fa entre l’animal i la persona que ens veiem d’una manera o d’una altra.
—També hi ha un personatge que és una mena de “bon salvatge”, una noia que va estar perduda durant un any per les muntanyes. Una altra reflexió sobre què ens fa humans?
—Els relats dels nens salvatges —fins i tot hi ha un web on estan recopilats tots—, són molt interessants i ens alerten que la humanitat no està tan clara. A Moscou hi ha nens que els seus pares han abandonat després que es perdessin i fossin acollits per gossos salvatges, que els han cuidat i els han fet créixer des de molt petits. Quan creixes en uns altres paràmetres, tot allò que havies configurat com la teva singularitat, s’esvaeix. Igual que passa amb les mascotes que estem cuidant com si fossin nens humans. S’esvaeix la seva característica. Si tu t’has criat amb animals no humans, tens una part salvatge cultivada. Senzillament, perquè ens adaptem bastant.
—Hi ha característiques culturals que nosaltres pensem que són intrínsecament humanes?
—Hem agafat tot allò molt més cultural, treballat a cop d’educació i “civilització” —sempre entre mil cometes— i hem dit que és humà. Bé, sí que ho és si hi ha una educació al darrere. Si no, ja no és tan clar.
—Un dels personatges es declara “d’acord amb Stanisław Lem”, (el gran escriptor polonès de ciència-ficció, “en el fet que la humanitat no podia entendre res fora dels seus paràmetres” i “en la convicció que les màquines acabarien substituint un ésser humà que s’ha cregut el més intel·ligent de tots”... Un homenatge a l’escriptor o un altre qüestionament del concepte d’humanitat?
—Les dues coses. A mi Stanisław Lem m’agrada molt...
—És espectacular.
—Es espectacular i potser a casa nostra no és un referent tan clar —a Polònia, evidentment, sí que ho és. Té llibres com Golem 14, on una màquina parla a la humanitat dient: “Us heu equivocat; si tot el que teníeu era racionalitat, jo soc millor que vosaltres perquè soc més eficient”. Lem és algú que literàriament ha fet un esforç per sortir del que és la nostra manera de veure les coses. M’interessava la part d’homenatge a Lem i la part que té de nou la mirada fora dels paràmetres de la humanitat.
—A banda de Lem i Nietzsche, quina altra literatura l’ha inspirat en el contingut o en la forma de la novel·la?
—Sembla molt obvi, però Jack London amb La crida salvatge i Ullal Blanc, perquè et fa viatjar del salvatge al domèstic i crec que fa un esforç molt gran per entendre com deu percebre el món algú que no som nosaltres. Des del punt de vista estètic també. Aquella descripció d’un llop que tot just vol sortir de la cova, però no s’hi atreveix, em sembla espectacular. Quin gran esforç per veure el món com un cadell de llop. Pel que fa a la manera d’escriure, Andrzej Stasiuk té aquesta manera lírica d’expressar els viatges. És com un viatge poètic, però no exempt de crueltat. Tanmateix, Rodoreda també està molt present en aquell capítol del cavall vegetal...
—Això és un capítol més poètic i surrealista que queda al mig del llibre.
—Sí, l’he volgut posar aquí. La prosa exquisida de Rodoreda no la pot imitar ningú, però aquesta manera de conjugar la lírica i la crueltat sempre m’impressiona molt.
—Diria que els humans som cada vegada més empàtics amb els animals, però alhora hi ha cada vegada més animals que són explotats pels humans?
—Sí, creix l’empatia i es veu en el tractament dels animals que tenim a casa —tot i que de vegades és empatia i d’altres és una voluntat d’humanització que no respecta les distàncies. I és cert el nombre d’animals explotats no deixa de créixer perquè, per sostenir un model de vida, es necessita explotar cada cop més animals o privar-los dels seus espais —que és una forma d’explotació, també.
—El vegetarianisme i el veganisme són opcions cada vegada més populars.
—Sí, són més populars aquestes opcions per raons d’ètica animal, però també les opcions contràries són més puixants. Hi ha una radicalització de postures.
—En un moment donat un personatge reflexiona si el cavall ferit no serà un símbol d’Ucraïna i els personatges, immersos en la seua realitat, ho descarten. Al començament ho sembla. Ha volgut fer aquest doble joc o és la seua manera de dir que la cosa no va per aquí?
—He volgut jugar, però també volia dir que no va per aquí. És Ucraïna i la tria no és casual: és Txernòbil, i soc conscient del país i del moment que està vivint. De fet, per això està el soldat rus també allà. I és important parlar-ne, perquè una crueltat pot servir de mirall de l’altra. Però alhora volia fugir de convertir en símbols els animals: això de dir “en aquell conte el llop representa allò” o “l’animal de La metamorfosi de Kafka simbolitza allò altre”. És com si no volguérem que l’animal parle de l’humà, però mai de l’animal. Sempre és una metàfora. I sí que volia desmentir aquesta via.