La situació del grup parlamentari balear de Vox és un polvorí caòtic. La descomposició no s’atura, i res no indica que hagi de parar de moment. Ja li han fugit dos dels vuit diputats electes i en el si de la direcció ultra es dona per fet que altres dos seguiran el mateix camí.
Val a dir que la crisi permanent no afecta Rl grup d’extrema dreta al Consell de Mallorca ni tampoc al de l’Ajuntament de Palma, entre d’altres institucions on té representació a les Illes i on no ha explotat res semblant al desgavell localitzat a la Cambra legislativa. Ara bé, per la transcendència mediàtica i política que té el Parlament, el despropòsit per força ha d’erosionar tota la marca ultradretana.
L’única enquesta publicada d’intenció de vot d’ençà de les eleccions de 2023, en el diari Última Hora el maig passat, coincidint amb el primer aniversari dels comicis —elaborada per l’Instituto Balear de Estudios Sociales—, augurava a Vox una baixada lleugera a l’àmbit balear, inferior a un punt percentual —del 13,9% al 13,1%— però a Mallorca, que és la circumscripció més important —tria 33 dels 59 diputats—, molt més que les altres illes, el descens era prou més acusat: del 15% al 13%, cosa que feia minvar la representació conjunta al Parlament de vuit a sis escons que hauria tret enguany, en cas d’haver-se celebrat les eleccions.
Per descomptat, aquest sondeig no valorava demoscòpicament els esdeveniments posteriors, en especial el més polèmic, el de la ruptura unilateral del pacte amb el PP, el juliol, per ordre directe del cap del moviment ultra, Santiago Abascal, amb l’excusa coneguda que els governs autonòmics conservadors acceptarien el repartiment d’immigrants menors d’edat arribats sense adults. Això s’anuncià just després que Vox hagués abandonat el grup europeu liderat per la italiana Giorgia Meloni, Reformistes i Conservadors, per entrar en el de Viktor Orbán, Els Patriotes, que compta amb el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, els dos màxims referents europeus ultres d’Abascal. Tots dos es caracteritzen per haver superat la dreta clàssica del país respectiu fent bandera de la fòbia a la immigració.
Justament, la ruptura del pacte amb el PP ha acabat de convertir el grup parlamentari ultra balear en un guirigall difícil d’entendre. Les diferències polítiques canvien segons el moment, però el que és immutable són els odis personals. Una situació explosiva que segur que ara es traduiria —si es fes una enquesta— amb una intenció de vot encara més negativa que la del maig passat.
La inestabilitat del grup parlamentari ultra és notòria des de fa quasi un any, quan l’octubre de 2023 esclatà en públic la que fins aleshores havia estat una sorda batalla política interna. En síntesi, consistia en l’enfrontament entre els favorables a mantenir una certa autonomia respecte a les directrius que rebien de la central a Madrid i els que obeïen sense qüestionar res, fos quina fos l’ordre.
El detonant fou la consigna —aquell mes— d’incrementar la pressió contra el Govern de Marga Prohens per l’anticatalanisme. Abascal i companyia volien posar la presidenta entre l’espasa i la paret. O feia el que li deien —en resum: incrementar les mesures contra el català— o no li votarien a favor el projecte de pressuposts de 2024. I, de fet, imposaren el vot negatiu al sòtil de despesa per als comptes de l’any següent, per demostrar que estaven disposats fins i tot a forçar una majoria de bloqueig amb l’esquerra. De resultes d’aquesta actitud, un dels vuit electes, Francisco Cardona, abandonà el grup parlamentari i es convertí en el primer trànsfuga ultra, donant des de llavors suport al Govern des del grup mixt de la cambra.
Altres cinc diputats crítics es negaren a assumir l’ultimàtum al Govern que exigien Abascal i companyia amb la qüestió anticatalanista perquè, argumentaren, el que calia fer era respectar el pacte signat el juny anterior i negociar. Durant les setmanes següents, la crisi seguí escalant, fins que el gener els cinc díscols expulsaren del grup parlamentari els dos oficialistes que volien seguir les ordres de Madrid: la presidenta del partit a les Illes, Patricia de las Heras, i el president de la cambra legislativa balear, el famós Gabriel Le Senne.
Finalment, com és conegut, s’imposà la necessitat de parèixer que es firmava la pau interna. Un acord de circumstàncies que passava per no expulsar ningú del grup parlamentari ni del partit. Un miratge, per descomptat. L’abril següent dimitia com a portaveu dels diputats Idoia Ribas i, el mateix dia, ella i altres dos companys d’escó també díscols, Sergio Rodríguez i Agustín Buades, anunciaven la creació d’una “associació civil” anomenada Avanza en Libertad —quasi un calc de La Libertad Avanza de Javier Milei. Sorprenentment la substituïa Manuela Cañadas, que havia estat rebel la tardor anterior, però que ja no ho era: havia tornat a la disciplina imposada per Madrid, igual que ho havia fet l’altra antiga crítica, María José Verdú.
Quan el juliol Abascal anunciava la ruptura del pacte amb el PP, els tres díscols feren una crida pública i conjunta, a través d’Avanza, a respectar el pacte amb Prohens. Un clar desmarcatge de la línia oficial. No content amb això, un d’ells, Buades, anuncià just després de les vacances d’agost que abandonava el grup parlamentari. Es convertia així en el segon trànsfuga del grup ultra del Parlament.
Com es pot explicar tot aquest ball de moviments estranys? Segons manifestava el dimarts 10 de setembre al diari digital de Palma mallorcadiario.com el citat Buades, els seus adversaris interns es mouen per “l’ego (...) i quan els egos es posen per sobre dels principis és quan venen els problemes”. A parer seu la direcció central a Madrid vol imposar fort i no et moguis una estratègia general sense atendre gens ni mica el que passa a les Illes: “Vàrem ser elegits vuit diputats que pactàrem amb el PP (...) De sobte, la nit de l’11 de juliol, sense demanar-nos opinió ni donar cap explicació, es romp el pacte (...) Pels menes rompen el pacte, la qual cosa no és responsabilitat del Govern, sinó dels consells (insulars), i resulta que al Consell de Mallorca no es romp (...). Amb quin argument s’explica aleshores la ruptura? No es dona cap explicació”. Això, assegura, l’ha portat finalment a abandonar el grup parlamentari.
La guerra interna no cessa. La setmana passada els dos diputats crítics que queden, Idoia Ribas i Sergio Rodríguez, exigiren —segons explicà el diari Última Hora— que se’ls mostrés l’acte de la darrera junta de portaveus del Parlament, perquè volien comprovar si, com els havien dit, la seva portaveu, Cañadas, els insultà en presència dels membres de la junta i del personal de la cambra quan digué que aviat s’haurien de redistribuir els llocs que ocupen els seus diputats perquè “els dos pocavergonyes” segur que també abandonarien el grup.
La posició de Ribas i Rodríguez pareix insalvable i insuportable, la qual cosa debilita prou la direcció balear de Vox a l’hora de relacionar-se amb el Govern de Prohens. Ho prova que ha canviat fort ferm si es compara amb la de fa quasi un any. Si aleshores volia posar entre l’espasa i la paret la presidenta —seguint les ordres de Madrid—, ara tot són invocacions al diàleg i a pactar “punt a punt, llei a llei”, sense que aparentment importi gens ni mica la ruptura de l’acord ordenada per Abascal. “No estam aquí per boicotejar ningú”, asseverà el dimarts 10 de setembre la portaveu parlamentària, Manuela Cañadas.
Pel seu costat, Prohens resulta prou beneficiada de tot plegat. Ho confirmen les declaracions de Cañadas, que van en el sentit analitzat per aquest setmanari des de juliol passat: que era versemblant la possibilitat d’un nou pacte implícit entre els dos partits, que consistiria a no agredir-se i negociar llei a llei en un clima de voluntat de dialogar, sense, per descomptat, reconèixer-ho, per així guardar les formes i l’orgull respectius.
“El pacte està romput i no hi ha marxa enrere possible”, deia la presidenta la setmana passada. Formalment, segur. A la pràctica, però, Vox negociarà cada llei, que serà exactament igual que havia passat fins al trencament. Perquè sempre va ser així. I si no poden seguir talment, per ordres de la central espanyola que imposés la ruptura i l’enfrontament entre els dos partits —per tot i també a les Illes—, a Prohens li quedaria encara l’opció de governar —com l’acusa l’esquerra de voler fer— gràcies als vots dels trànsfugues de Vox, tant dels dos que ja són al grup mixt del Parlament com del dos que tot indica que hi acabaran. Aquests quatre vots són tan importants com que li donarien al PP els 30 que suposen la majoria absoluta.