Les tavernes irlandeses i russes d’Audrey Magee i Nikolai Gógol
A la interessant novel·la irlandesa La colònia, d’Audrey Magee, el pintor Lloyd visita, ple de prejudicis, la taverna de l’illa on ha de passar una temporada. A Ànimes mortes, Gógol descrivia amb detall una taverna russa.
A La colònia (Periscopi, 2024), d’Audrey Magee, en Lloyd és un pintor que se’n va a una petita illa irlandesa per pintar els penya-segats. Allà s’hi trobarà amb un lingüista francès que estudia el gaèlic irlandès. I saltaran espurnes.
Però només arribar a l’illa, Lloyd és conduït a la taverna del poble per a fer un mos. La traducció és de Josefina Caball: “Llavors van continuar caminant, pendent amunt cap al poble, en Lloyd al final d’una filera silenciosa i desordenada que menava fins a una casa. En Lloyd va entrar a la casa. Una dona el va saludar amb un gest del cap i el va fer anar a la punta d’una taula de fusta pintada de blau que tenia un sobre de melamina i tot de bocins de menjar atrapats i mig podrits entre la resina i la fusta.
La dona va col·locar una tassa, un platet i un plat davant seu. Va abocar te d’una tetera metàl·lica molt grossa. Una altra dona, més jove i de cabells ondulats d’un castany rogenc que li queien damunt del pit, li va oferir pa.
An mbeidh greim aráin agat?
Ell va fer que no amb el cap. Ella es va apartar
els cabells
caient
en remolins i tons
bruns foscos
línies simples
suaus
Els barquers van agafar dues llesques cadascun i, xerrant, van escampar mantega sobre el pa, després melmelada, amb el mateix ganivet per a totes dues coses, fins que la mantega es va fondre en la melmelada i la melmelada dins la mantega”.
A Ànimes mortes (La Casa dels Clàssics, 2024), de Nikolai Gógol, també s’hi descriu una taverna russa de la primera meitat del XIX. En traducció d’Arnau Barios: “A l’interior va trobar els vells coneguts de sempre, els que troba tothom a les petites tavernes de fusta que s’han anat construint en abundància pels nostres camins, i concretament: un samovar que sembla cobert de gebre; unes parets de pi ribotades ben llises; un armariet raconer, triangular, ple de teteres i tasses; ous de Pasqua de porcellana davant de les imatges, decorats amb una capa de dauradura, penjats de cintes blaves i vermelles; una gata que fa poc que ha gatinat; un mirall que reflecteix quatre ulls en lloc de dos i una llesca de pa rodó en lloc d’una cara; per acabar, també davant de les imatges, uns ramets atapeïts d’herbes aromàtiques i clau, mústics fins a l’extrem que, si algú desitja ensumar-los, no pot fer altra cosa que esternudar”.
Lliçons impagables de la història de Rússia
La periodista Louise Bryant (1885-1936) va ser corresponsal a Rússia i va escriure Miralls de Moscou. Giuliano da Empoli descriu l’ascens de Putin a El mag del Kremlin.
Louise Bryant, corresponsal de la International News Agency durant la Revolució Russa descriu Lenin a Miralls de Moscou (Tigre de paper, 2023): “Quan penso en Lenin i el lloc que ocupa a la Revolució Russa, recordo una estàtua que fins a finals de la tardor de l’any 1918 adornava la concorreguda plaça davant l’entrada de l’estació Nikolaievski de Petrograd. Representava un dels antics governants de Rússia sobre un enorme cavall. Era impossible no quedar impressionat per la tremenda força de l’animal i la fragilitat del genet. El contrast era intencionat: el noble escultor volia advertir el seu sobirà dels perills que amenaçaven el tron. Rússia era el cavall salvatge, feroç, indòmit, poderós, una força que encara no s’havia aixecat (...).
Quan Lenin va agafar les regnes de l’Estat es trobà exactament en la mateixa posició: com a home que cavalca un cavall desbocat”.
Giuliano da Empoli descrivia el final de la URSS i l’ascens de Putin a El mag del Kremlin (Edicions 62, 2023): “A principis dels anys noranta, Gorbatxov i Ieltsin havien fet la revolució, però l’endemà la gran majoria de russos s’havien llevat en un món que no coneixien, en el qual no sabien com viure. (...) l’esfondrament del somni soviètic. A casa vostra no se’n va adonar ningú perquè us semblava impossible que un somni estigués constituït per coses tan pobres i grises: una professió respectada de funcionari o de professor, un petit Zhiguli, un datxa amb l’hortet, les vacances a Sotxi (...) I tanmateix aquell model tenia la seva força i la seva dignitat. Els herois n’eren el soldat i la mestra d’escola, el camioner i l’infatigable obrer (...) En pocs mesos tot això va quedar escombrat (...) Havien crescut en una pàtria i de sobte es trobaven en un supermercat”.
Els deu millors directors de cine, segons ‘Cavall, atleta, ocell’ de Manuel Baixauli
A Cavall, atleta, ocell (Periscopi, 2024), la nova novel·la de Manuel Baixauli, les prescripcions sobre cinema se sumen a les històries sobre art, literatura i música.
Un dels protagonistes de Cavall, atleta, ocell (Periscopi, 2024), de Manuel Baixauli, és Aristides, un jove que estudia cinema a Anglaterra. Els propietaris d’una casa amb un gran jardí volen dedicar 10 escultures als millors directors de cinema de la història i li demanen al protagonista la seua tria (i també la de Baixauli?): “Aristides envià un correu als Hicks amb la llista de deu noms: Carl Theodor Dreyer (1889-1968), Andrei Tarkovski (1932-1986), Ingmar Bergman (1918-2007), Yasujirõ Ozu (1903-1963), John Ford (1894-1973), Luis Buñuel (1900-1983), Orson Welles (1915-1985), Robert Bresson (1901-1999), Abbas Kiarostami (1940-2016) i Béla Tarr (1955).”