“Kursk 108 quilòmetres”. Això és el que es pot llegir sobre el fons blau d’una senyal de carretera ucraïnesa. Més enllà, Rússia. Una tanca amb filferro d’arç separa els camps en guaret aparentment infinits que pentina el vent calen del migdia. A la llunyania, de tant en tant, se sent una remor sorda: l'impacte d’una bomba lliscant russa.
El pas fronterer de Sudja ofereix un panorama irreal. Temps enrere havia unit la regió russa de Kursk amb la regió ucraïnesa de Sumi per carretera, com n’és testimoni l’edifici fronterer ucraïnès mig enrunat amb quioscos que venien assegurances de cotxe. Avui, els soldats passen amb vehicles militars. L’edifici de la duana russa està tan destruït que la seva presència és gairebé espectral. Un soldat ens demana que ens afanyem. “No us quedeu aquí més d’uns minuts”, adverteix. Hi podria haver bombardejos.
Han passat gairebé dues setmanes des que l’exèrcit ucraïnès va entrar en territori rus en aquest punt. Desenes de vídeos mostren guàrdies fronterers russos rendint-se. Les tropes ucraïneses també van capturar l’estació de mesura de gas que hi ha just al costat de l’edifici, a través de la qual encara es transporta gas natural des de la Sibèria fins a la xarxa de trànsit de gas d’Ucraïna. Després, van endinsar-se en territori rus.
L’atac llampec del 6 d’agost és una fita en l’ofensiva militar de Vladímir Putin contra Ucraïna: els combats ara tenen lloc al territori de l’atacant. I, segons Kíiv, això podria marcar un punt d’inflexió. És un intent d’encarir la guerra de Putin, de creuar la frontera russa per mostrar-li al país quins són els seus propis límits.
La pregunta crucial a la qual s’enfronta el lideratge ucraïnès és: quantes pèrdues està disposat a acceptar per a convertir l’èxit inicial de l’ofensiva de Kursk en un avantatge a llarg termini.
Fins ara, els esdeveniments són impressionants, tot i que és difícil traçar el recorregut del front perquè la informació és massa escassa. Una cosa, però, és ben certa: l’exèrcit ucraïnès ha avançat molt, fet que el bàndol rus va negar inicialment. Tant segurs se senten els ucraïnesos, que uns periodistes de la televisió nacional van anar a filmar a Sudja, el primer gran assentament més enllà del pas fronterer. Els combats ja són a les portes de Korenevo, a 25 quilòmetres en línia recta de la frontera. El cap de l’exèrcit ucraïnès, Oleksander Sirski, va informar dijous al president Volodímir Zelenski que controlava 1.150 quilòmetres quadrats, 82 assentaments i que seguien avançant.
El governador rus de la regió de Kursk, Alexei Smirnov, també va quantificar les pèrdues russes de la zona, malgrat la ira de Putin. Dilluns va parlar de 28 poblacions amb les quals s’havia perdut la comunicació i d’una franja controlada per Ucraïna de dotze quilòmetres de llargada i 40 quilòmetres d'amplada. Ja s'han evacuat 121.000 persones i en seguiran 59.000 més.
Aquest èxit de l’ofensiva ucraïnesa és inesperat i no només per a Rússia. També per als aliats d’Ucraïna a Occident i per a la mateixa societat ucraïnesa, que últimament només havia rebut males noves des del front i està esgotada pels bombardejos aeris massius que han patit les principals ciutats del país.
Aquest atac significarà alguna cosa més que un repunt temporal de la moral? Què en pensen els soldats que hi participen?
Qualsevol que visiti la regió fronterera de Sumi veurà rastres de l'ofensiva arreu, començant per la capital homònima de la regió, a quatre hores i mitja amb cotxe a l’est de Kíiv. La primavera del 2022, les tropes russes van fracassar en el seu intent de prendre-la. Ara, la carretera per on van avançar des de Kursk s’ha convertit en la principal artèria del contraatac ucraïnès.
A dreta i esquerra de l’asfalt s’han format pistes de pols. Camionetes empolsinades van amunt i avall en ambdues direccions, els transportistes de tropes i els tancs deixen fumarades de dièsel rere seu. Hi ha vehicles espatllats i socarrimats al costat de la carretera, on han estat remolcats des de la zona de combat, a l’altra banda de la frontera.
A mig camí de la frontera hi ha el pintoresc poble de Píssarivka, ple d’edificis de maó de colors, pins, un petit llac. La gent passeja pel carrer malgrat que el govern ucraïnès n’ha ordenat oficialment l’evacuació. Per a molts soldats, la botigueta del poble de Píssarivka és l’última parada abans d’anar-se’n cap al front. A l’aparcament de davant hi ha camionetes i vehicles tot terreny Humvee amb xarxes de camuflatge. Un soldat demana a la venedora 24 litres de begudes energètiques.
Tanmateix, l’idil·li a Píssarivka és enganyós: de nit, una pesada bomba lliscant russa cau al bell mig del carrer i s’estavella contra un Humvee que just passava per allà. L’endemà al matí només queda una mena de manyoc mecànic del que n’era el motor i els ocupants, morts.
En Fart es va amagar a la botigueta del poble de Píssarivka. Aquest jove desminador duu una dessuadora marró amb una figura de La Guerra de les Galàxies. El seu sobrenom ucraïnès es tradueix com a “sort”. Un mes abans de l’ofensiva, la seva unitat va ser traslladada a la zona fronterera per a una formació addicional, o això és el que els van comunicar oficialment. Malgrat que és comandant de secció, se’n va assabentar una setmana abans de l’operació. Molts soldats no en tenien ni idea, ja que l’atac es va mantenir en el secret més estricte fins al final.
La 48a Brigada d'Enginyeria de Fart tenia una tasca cabdal: netejar les mines dels corredors pels quals han de passar les tropes a través dels camps de la frontera. Per fer-ho se serveixen, entre altres, dels tancs de neteja de mines alemanys Wisent.
Els tres primers dies de l’ofensiva van trobar poca resistència, explica. Van prendre els refugis fortificats dels russos en molt poc temps, “al Donbàs hauríem hagut de lluitar setmanes per cada búnquer”. Els seus homes afirmen haver capturat dos soldats russos d’edat més avançada s’havien quedat enrere durant la ràpida retirada de l’enemic: dos dels centenars de presoners de guerra que han acabat en mans d’Ucraïna. Els volen fer servir com a moneda de canvi per recuperar ucraïnesos captius.
Al cap de tres dies l’avenç va quedar frenat. Les distàncies són llargues, els soldats estan cansats. El maquinista del tren que s’encarrega de netejar les mines a la brigada de Fart té 20 anys i gairebé no pot ni mantenir els ulls oberts. Diu que no pot fer un altre viatge d’anada i tornada. Els ucraïnesos continuen avançant, diuen, però lentament i a un cost elevat. Les bombes lliscants russes destrueixen les posicions dels ucraïnesos poc després que les hagin establert. Fa dos dies, Fart va perdre quatre companys en una sola batalla.
L'ofensiva de Kursk és, per dir-ho d'alguna manera, la cara positiva de l’ofensiva de l’estiu del 2023, que en el seu moment es va proclamar als quatre vents, però que ràpidament va quedar estancada. Tanmateix, el que va fracassar en aquell moment, aquest any s’ha posat en pràctica amb exemplaritat: concentrar-se en el punt feble de l'enemic, apostar per una guerra de maniobra, per un “combat d’armes combinades” (és a dir, per la interacció de diverses branques militars). Una campanya de manual, vaja, com a mínim fins ara.
Tanmateix, també van sorprendre les línies de defensa russes, explica Andriy Zahorodniuk, exministre de Defensa d'Ucraïna. “No m’hauria pensat mai que a Rússia no li quedarien reserves. I que les forces especials russes serien tan incompetents i es limitarien a fugir.” Es refereix a la unitat especial txetxena “Akhmat”. Fins i tot els bloguers militars russos acusen els membres de la unitat d’haver abandonat les seves posicions sense oferir resistència.
A banda d’això, més d’un i d’una a Kíiv deu haver quedat gratament sorprès davant la reacció tranquil·la d’Occident. D’entrada, molts dels socis d’Ucraïna havien promès enviar armes amb la condició que no s’utilitzessin al territori rus. Això també va ser la raó per la qual els avenços ucraïnesos anteriors fets en sòl rus no els havia dut a terme formalment l’exèrcit ucraïnès, sinó tropes voluntàries formades per exiliats russos. És clar que era ben sabut per tothom que aquestes tropes estaven estretament vinculades a la intel·ligència militar ucraïnesa.
Aquesta vegada, però, ni Alemanya ni cap altre estat no ha protestat perquè s’hagin fet servir les seves armes ni tampoc no han condemnat l'avenç. Dos senadors nord-americans, un de republicà i un de demòcrata, fa uns quants dies fins i tot van fer una visita solidària a Kíiv. L'avenç cap a Kursk ha sigut “atrevit, brillant, bonic. Continueu així”, va proclamar el republicà Lindsey Graham.
“Sembla que realment no s’havia informat per endavant els Estats Units”, afirma l'exministre Zahorodniuk. “Tot i així, no van fer cap dels comentaris habituals en que mostren estar preocupats per l'escalada de la violència.”
Quin és, però, l’objectiu estratègic del govern de Kíiv? Vol sacrificar soldats per conquerir un racó del territori de Kursk que, d’acord amb el dret internacional, tampoc no reclama?
Depèn de Putin, respon Zahorodniuk.
L’objectiu militar és obligar Rússia a moure les seves tropes fora de l'est d’Ucraïna, on Moscou avança imparable des de fa temps. La lògica és la següent: si Putin vol salvar Kursk, només ho pot fer —per manca de reserves— si atura l’avenç al front del Donbàs i retira tropes d’Ucraïna.
L’alternativa és que Putin continuï avançant al Donbàs, però permeti que l’exèrcit ucraïnès s’instal·li permanentment en territori rus. En aquest cas, Ucraïna tindria garanties a la taula de negociacions.
És un dilema que a Kíiv ja s’han plantejat: un dilema peensat per mostrar a Rússia que no pot assumir el cost d’aquesta guerra. Han creat un focus d’agitació i ara deixaran que sigui el Kremlin qui decideixi si volen apagar el foc o si prefereixen deixar que vagi cremant de manera somorta. En tots dos casos, Moscou ha de pagar un preu.
El mateix Volodímir Zelenski ha deixat clar que està treballant en la preparació d’una solució negociada al conflicte. L’objectiu és “obligar Rússia a fer la pau”, va explicar tot fent al·lusió a una fórmula que al Kremlin li agrada molt fer servir. De fet, hi ha diversos motius pels quals les converses de pau amb l’agressor han millorat. En primer lloc, en una “cimera de pau” a Suïssa celebrada a principis d’estiu, Kíiv va acordar —encara que a contracor—que la propera cimera se celebraria amb la participació de Moscou. En segon lloc, l’expresident nord-americà Donald Trump podria guanyar les eleccions del novembre i tornar a la Casa Blanca, i ja ha anunciat que té la intenció de forçar que la guerra s’acabi. En tercer lloc, segons les enquestes, la societat ucraïnesa veu amb més bons ulls que s’iniciïn converses de pau.
En les seves primeres declaracions detallades sobre l'avenç d’Ucraïna, Vladímir Putin va deixar clar que no estava disposat a parlar ni tampoc no volia frenar l’ofensiva del Donbàs. Els avenços russos a l’est d’Ucraïna ara són “un cop i mig més ràpids”, va afirmar.
El que està més disposat a fer és minimitzar la rellevància de la invasió d’un exèrcit estranger en territori rus: la primera des de la Segona Guerra Mundial, una autèntica vergonya política. Fins ara ni tan sols no l’ha considerat un conflicte militar i només ha declarat una “operació antiterrorista”. De la mateixa manera que va evitar utilitzar la paraula “guerra” en envair Ucraïna, Putin també ho evita ara que la guerra s’estén cap a dins del territori rus. Va parlar d’una “situació”.
Fins ara, Rússia no ha mostrat cap intenció de voler debilitar les tropes que té desplegades al Donbàs; a diferència d’Ucraïna, que ha enviat a Kursk les unitats que hi fan falta.
És una aposta arriscada per als ucraïnesos. Des de la primavera, les tropes russes han fet grans avenços en direcció a la ciutat de Pokrovsk. Dijous, el cap de l'administració de Pokrovsk va demanar evacuar-ne la població perquè l’enemic es trobava a només deu quilòmetres dels afores de la ciutat. Actualment els russos també avancen cap a Toretsk. L’assentament conegut com Nova York —anomenat així des del segle XIX— ja està en un 80% en mans russes, explica Ihor Bystry, un funcionari local. Ja s’hi ha vist les primeres patrulles russes. “Ara esperem que l’operació a Kursk serveixi per distreure els russos. Si no, la desgràcia continuarà.”
No és arrogància, sinó el coratge de la desesperació el que va portar Kíiv a prendre aquesta decisió. “No ens podem permetre el luxe de quedar-nos quiets i lluitar segons les regles que posen els russos”, afirma l’analista militar Mykola Bielieskov. “L’únic que espero és que també tinguem un pla per als propers passos, en funció de les reaccions que s’esperin de l’enemic i tenint en compte tots els riscos.”
L’exministre Zahorodniuk creu que Putin traslladarà tropes del Donbàs, tot i que encara no ho hagi fet. “Ha de fer alguna cosa abans que s’acabi la tardor i el temps dificulti els combats. “Cada dia que passa, alliberar les zones es torna més difícil: és l’amarga lliçó que vam haver d’aprendre els ucraïnesos.”
Els avenços en territori rus han sigut un impuls de motivació per a l’exèrcit i la societat ucraïnesos. Tanmateix, també hi ha qui admet sentir una certa incomoditat davant la perspectiva de lluitar en sòl estranger. En una pineda prop de Pysarivka, mentre els seus companys carreguen provisions de menjar en dos transports de tropes blindades, un soldat anomenat Mykola ens explica: “Aquest no és el meu país. Em sento com un kazap entrant a casa dels altres.” Kazap és la paraula que utilitzen els ucraïnesos per referir-se pejorativament als russos. En Mykola és conductor i ben aviat tornarà a estar a l’altra banda de la frontera, en territori enemic.
Traducció d'Alicia Bueno i de Laura Obradors