—Com en altres novel·les anteriors, en Cavall, atleta, ocell hi ha un joc i una reflexió sobre el procés artístic. Però aquí també n’hi ha una sobre la paternitat. Per què?
—Sempre hi ha com una espurna que genera la història que vas a contar. Sovint són petites vivències que poden semblar insignificants però que generen una obsessió que va creixent i creixent. L’origen d’aquesta història també és una situació aparentment insignificant que vaig viure a la cafeteria d’un museu. Havia estat tot el matí veient pintures, estava esgotat, i, com estava molt plena la sala, vaig compartir taula amb un pare i el seu fill d’uns dotze o tretze anys. Mentre es menjava un gelat, el fill estava mirant-se els fullets del museu amb un entusiasme enorme i comentant-li a son pare “jo vull fer això, m’agrada allò”... Es notava que el xicon volia ser artista. I l’home, que anava vestit de negre, tenia tanta son que pegava cabotades, potser per fatiga. Però em va colpir amb quina estima es mirava al fill. I em va corprendre aquella situació d’asimetria: el fill que no era conscient que el pare estava fet pols i el pare que se’l mirava amb moltíssima estima. És una asimetria que no he comprès fins que no he estat pare. I va arribar el moment d’escriure sobre això: no sabia si seria un conte; al final ha sigut una novel·la.
—Quan parla de l’espurna que genera el llibre, recorda molt l’esquema de vuit passos que un dels protagonistes segueix en el seu procés creatiu, un guió que al final del llibre apareix reproduït. I el primer pas és precisament “Apareix al meu cap l’espurna, fruit de la desesperació”.
—Supose que és un procés universal.
—Anem a seguir aquest esquema per veure com escriu vostè. El segon pas és “Hi pense tothora. Insomni, en prenc notes”. És així com treballa Manuel Baixauli. Després de l’espurna arriba el moment de pensar en allò a tothora?
—Sí, es converteix en obsessió. I a partir d’ací poden haver-hi canvis. En el cas del protagonista, ell planifica. Jo no planifique. Comence a escriure i la primera versió sempre és caòtica, plena de contradiccions.
—Això seria el tercer pas és “Faig esbossos mig a cegues. No sé on vaig”.
—Sí. El que passa és que jo corregesc a base de moltíssima reescriptura. Després n’hi ha que em diuen “com pots dir que no està tot planificat si al final tot encaixa?”. Això és perquè ho reescric moltíssim i ho faig encaixar.
—I això encaixa amb el quart pas: “Uns esbossos donen a uns altres esbossos, i aquests altres porten a uns altres, i així successivament. Evolució”. En la redacció d’aquests esbossos és on apareixen personatges seus de novel·les anteriors?
—Van sorgint perquè, clar, l’anècdota que genera la història és mínima. Jo hi vaig afegint vivències, records, coses que t’imagines... Saps què passa sempre? Quan començo a escriure un llibre, sempre em plantege fer alguna cosa diferent. Com si fugira de mi. Però conforme vaig escrivint-lo, vaig tornant a casa. Vaig reprenent coses i, al final, reprenc fins i tot personatges. Això és perquè em sap molt de mal desprendre’m de personatges. Els agafes estima i després el rescates.
—Un dels dos protagonistes, el fill, Aristides, eixia a Ignot...
—Sí, i Mateu també. Hi ha personatges de L’home manuscrit. Orofila Martí eixia a La cinquena planta... Saps què passa? És com aquells directors de cine, que totes les pel·lícules les fan amb els mateixos actors. Quan ja tens un actor que fa bé el que tu vols, el pots tornar a fitxar.
—Cada novel·la és com una peça d’un mural, una obra més gran que seria l’obra completa de Baixauli?
—Crec que sí. És com una branca d’un mateix arbre. Però no és deliberat. Quan jo comence una novel·la intente fer alguna cosa totalment diferent. El que passa és que és impossible fugir de tu. Eres qui eres i no pots fugir. Acabes tornant al teu món. M’havia proposat no barrejar res del món de l’art en aquesta novel·la, que no hi haguera cap escriptor ni cap pintor... i al final he acabat posant el cinema.
—El fill estudia cinema, però també hi ha un escultor, una arquitecta...
—Sí, les obsessions de sempre...
—El plantejament és totalment realista però després deriva cap a una història gairebé surrealista. No li feia respecte en aquest cas, tractant-se d’un tema tan delicat com les drogues i els adolescents?
—Jo no crec que siga irreal el que escric. Jo utilitze imatges surrealistes però estic parlant de la vida real. La realitat no només és la vida exterior. La realitat també és la vida interior: el que somies, el que imagines... No faig aquesta diferència, no pose una ratlla. Ara, quan estàs escrivint una obra, quan estàs fent art, et pots permetre llicències i això és el que faig. Però parlo de sentiments reals i de vida quotidiana. Els meus llibres no tenen assassinats; no tenen violacions; no tenen efectismes. Però és que pense que la vida quotidiana ja està plena de petits horrors i amb això pots fer una història que t’atrape sense recórrer al ketchup. Un exemple molt clar serien les pel·lícules de Yasujirõ Ozu que, realment, són molt de vida quotidiana.
—Un altre seria un altre director que apareix citat a la novel·la, Luis Buñuel?
—Clar. Jo crec que sí. Quantes hores passem dormint i somiant? El més important que ens passa, ens passa dins del cap, i les pensades que tenim escapen a les limitacions exteriors.
—A Cavall, atleta, ocell això es tradueix en un univers ple d’imatges surrealistes: l’arquitectura ubiqua d’Orofila Martí o la marjal de cafè.
—Sí. Jo mateix no sé per què he fet la marjal de cafè. M’he deixat dur. Però no té cap significat per a mi. La gent de seguida li busca un significat conceptual, però jo ho faig per intuïció.
—També apareix vostè...
—Com el Hitchcock. Faig un cameo...
—Apareix vostè en una escena breu com a personatge que escriu un conte dins de la novel·la, Migdiada. D’aquesta manera explica vostè el sentit d’un conte que, publicat independentment, era més surrealista.
—M’agrada això de reescriure les coses, reutilitzar-les... Com que això ja ho feia Bach, ens està permès fer-ho. Si ho ha fet el millor artista de la història, està permès. Ell agafava temes, els canviava un poquet, els disfressava... És una cosa que s’ha fet sempre.
—És molt evident aquesta influència d’altres creadors, com els cineastes esmentats. Però quins autors tenen més influència en la teua manera d’escriure?
—Les influències no sempre són conscients —de vegades són inconscients— i no sempre t’influeixen els autors que més t’agraden. Jo sempre dic que, a la base de la meua obra, sempre està l’experiència d’haver llegit la Biblioteca de Babel, que era aquella col·lecció de llibres que prologava, i que va dirigir, Jorge L. Borges, i que eren de literatura “fantàstica”, de totes les cultures i de tots els temps. Jo em vaig llegir aquella col·lecció, vaig escriure Espiral, i a partir d’aquell moment el meu món parteix d’ahí. Els vaig llegir de jove, en un moment que em va influir molt. Jo li dec molt a Borges, Kafka i aquesta gent.
—Com vostè és de Sueca, suposo que el mont dels Perduts de la novel·la està inspirat en la muntanyeta dels Sants.
—Sí, el paisatge està inspirat en la marjal de Sueca, que és tot d’arrossars. He llevat l’arròs i he posat cafè, però és això. És un espai molt pla que s’inunda d’aigua, ara a la tardor, i després va canviant (com al Delta de l’Ebre). És un paisatge canviant.
—El sisè pas del procés creatiu és que l’artefacte creatiu “creix” per “camins imprevistos”. Quins són els camins imprevistos a l’hora d’escriure aquesta novel·la?
—Tu parteixes d’una idea mínima i els camins imprevistos venen, primer de tot, de l’arxiu personal, que és un arxiu mental. El nostre cervell està ple de calaixos (llocs que has conegut, viatges que has fet, vivències que has tingut) i després un calaix enorme, que és la imaginació. En el meu cas és molt important. Si alguna cosa em resulta fàcil és imaginar. Mentre escrius se t’ocorren coses; quan vas passejant pel bosc, se t’ocorren unes altres. Quan acabo el llibre, em sorprenc: “Tot això m’ho he inventat jo?”. No estava en el pla inicial. Quan comences un llibre, o un projecte en general, és com si deixares portes obertes. Pot entrar tot —tot el que lliges, les pel·lícules que veus...—; estàs molt sensible a tot el que et puga influir. I s’aprofita tot, del passat i del present.
—I el penúltim pas del procés creatiu —abans de l’últim, que és celebrar que funciona— és acabar l’artefacte però sense acabar-lo mai del tot. “Sempre hi ha millores a fer”, conclou. Quan dones per bona la novel·la?
—Jo faig sempre un mínim de deu versions. Vaig canviant i canviant. De vegades una cosa important o un personatge no apareix fins a la setena versió. Quan decidesc que ja n’hi ha prou? Quan tinc la sensació que ja no m’abelleix tornar-ho a retocar.
—Sempre ha triat artistes entre els seus personatges (Pintors, escriptors, arquitectes, cineastes) però aquí el protagonista veritable és més aviat un artesà, un fuster. Per què?
—Perquè pense que mai s’han fet les coses tan mal fetes com es fan ara. En general. Des de la Renfe —per dir una cosa molt coneguda— a les grans empreses, amb les quals és impossible parlar. Si tens un xicotet problema de telefonia o de qualsevol cosa que has comprat defectuosa, hi ha una sèrie de problemes... No pots parlar amb ningú en persona. I hi ha poca gent que faça bé la seua faena. Vas al metge a urgències i no te mira, no t’explora. Està mirant la pantalla. I així mil coses. Per tant, aquest fuster, que aparentment és un no ningú, jo el considere revolucionari. Perquè avui dia el que és revolucionari és fer bé la teua faena. I no parle només del treball. Un arròs al forn. Jo admire qui fa un bon cafè o un bon pa perquè n’hi ha poquíssima gent que fica els cinc sentits a les coses. I pense que ficar els cinc sentits és molt més divertit que fer les coses amb desgana. Aquest fuster és un heroi.
—Entenc que el personatge havia de ser un perfeccionista per poder crear el que vostè anomena “l’artefacte”, que és un invent surreal bàsic en la novel·la.
—Clar. Però té un gran estímul, que és la desesperació. El que estimula la imaginació són els obstacles. I davant d’un mur, com el que té ell, es veu abocat a la desesperació i és quan trau molt de si mateix. La imaginació és la nostra arma contra els entrebancs.
—Dedueixo que tenies un títol més senzill, L’artefacte, però es va avançar Josep Ortiz fa dos anys amb la seva novel·la sobre la bomba atòmica (Edicions de 1984).
—Sí, com ho saps?
—He vist que a vostè li van donar una beca de la Institució de les Lletres Catalanes per un projecte titulat L’artefacte...
—Sí, me’l van xafar. Però la veritat és que m’agrada que els títols ixquen de dins del llibre i no tindre’ls prèviament decidits. I quan vaig veure la frase de Robert Bresson [“Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”], em va semblar que podia quedar bé.
—Fantàstic.