Filles de dos mons: històries d’adopció a la Xina

Soc Júlia Xianxia Boluda Soler, una periodista de 21 anys que fou adoptada a la Xina. Vaig nàixer a Yujiang, a la província de Jiangxi, el 26 de novembre de 2002, durant la política del fill únic, és a dir, en el boom de l’adopció de xiquetes xineses per famílies occidentals. Els primers mesos de vida els vaig passar a un orfenat junt amb un centenar de xiquetes i xiquets que estaven en la mateixa situació que jo: estar en un orfenat sense ser realment orfes, a l’espera que algú ens donara l’amor i l’atenció que qualsevol nadó necessita.

En 2003, quan tenia nous mesos de vida, vaig ser acollida per una família valenciana. Van ser molts mesos de burocràcia, informes d’idoneïtat, entrevistes i estudis de tota mena. La meua família va viatjar a la Xina per a trobar-se amb la que seria la seua filla i iniciar una vida junts.

Els meus pares van ser una de tantes famílies que es van commoure per la situació de les xiquetes a la Xina. Ja tenien presa la decisió d’adoptar, però les imatges que van popularitzar-se a mitjans dels 90 van fer decantar-los per l’adopció internacional.

Històries de vida

Endinsar-se en les històries de les nenes xineses adoptades en aquell moment obre la porta a una complexitat emocional i una gran diversitat d’experiències. Algunes d’elles han accedit a compartir en aquest reportatge, ni que siga anònimament, les sensacions sobre els seus processos d’adaptació i integració.

Massa sovint, la història d’una persona adoptada està carent de detalls sobre els antecedents, sobre les seues arrels culturals. Les vivències personals s’entrellacen amb preguntes sense resposta sobre el seu passat. I és que l’adopció és un procés ple d’esperança i amor, però també de desafiaments. A moltes persones adoptades això els marca la vida, però també duu aparellats enigmes sense resposta. “Sincerament, no és un tema sobre el qual m’haja volgut parar a pensar massa”, comenta una de les entrevistades. Des de menuda ha viscut l’adopció com un concepte difús, envoltat de sentiments de vergonya i confusió.

Una altra adolescent, adoptada a l’edat d’un any des d’una província xinesa, recorda la connexió especial amb una de les cuidadores de l’orfenat, una relació que va complicar la transició cap a la que seria la seua família. Així que va anar creixent, va començar a comprendre la seua situació, però sense atribuir-li la importància que mereixia. “No volia saber res d’aquest tema”, admet. Amb el pas dels anys va començar a sorgir la curiositat i tot de preguntes que encara no han obtingut resposta.

Dels antecedents familiars només en sap la poca informació que s’adjuntava en els papers de l’adopció. Com acostuma a passar, diuen que “s’ha intentat buscar, però no s’ha trobat cap familiar fins a aquest moment”. Una afirmació que es remunta a la data en què els xiquets i les xiquetes ja es consideraven aptes per ser adoptats. En aquests documents xinesos —posteriorment traduïts per formalitzar l’adopció— es mencionen les condicions en què es trobava al nadó, així com el lloc, la data i l’edat estimada.

Tanmateix, tota aquesta informació és relativa. Amb el temps, les entrevistades han entès que les circumstàncies d’abandonament no sempre eren precises. Hi havia molts factors que hi influïen i alguns orfenats han estat coneguts per falsificar aquesta informació. A més, les dates de naixement també poden ser inexactes, ja que són determinades per un metge quan ingressen al centre. És un misteri que les fonts consultades comparteixen amb moltes altres persones adoptades a la Xina.

No obstant això, totes elles admeten que els traumes relacionats de l’adopció han repercutit en la seua vida i que ho continuaran fent. Per tots aquests inconvenients, elles donen importància a segons quins temes que les persones no adoptades ignoren absolutament.

Des de ben menudes, per exemple, contemplen la idea de ser mare adoptant. Una idea que va canviant amb el pas del temps, encara més després de conèixer, amb més detall, els entrebancs de qualsevol procés d’adopció i les derivades d’una adopció interracial. Totes elles lamenten que massa vegades es mira més pels diners i pel desig d’una persona o d’una parella de ser pares que no pel benestar del menor.

En efecte, l’adopció de xiquetes de la Xina presenta desafiaments molt concrets. El més important té a veure amb les conseqüències de la política del fill únic: la majoria de les nenes adoptades no foren realment orfes. Per tant, és molt probable que els seus progenitors estiguen vius.

Impacte psicològic i emocional

La psicòloga Arantxa Montaner treballa en un gabinet psicopedagògic que sobretot atén infants. Amb l’experiència acumulada, explica que els hàndicaps de créixer en un país que no és el d’origen són ben variats. La discriminació per tenir una imatge diferent de la resta de l’entorn familiar n’és un, amb tots els processos psicològics que se’n deriven.

Noelia Aldea, també psicòloga, està especialitzada en l’àmbit social. Ella confirma que aquest és un dels principals reptes a què fan front els menors procedents de la Xina. “Lidien amb la discriminació i el fet de sentir-se diferents fins a tractar d’encaixar en una cultura nova, cosa que de vegades atia la sensació de no pertinença o de conflicte intern sobre la seua identitat”, corrobora. Aquests factors poden acabar impactant en la salut mental i emocional dels infants, fent-los sentir confusos sobre el seu lloc al món.

Aldea afegeix que els pares han de reconèixer i respectar els sentiments del seu fill o la seua filla i donar-li suport perquè guanye seguretat, a més de propiciar una comunicació oberta i honesta. “Fomentar la connexió amb la seua cultura d’origen implica aprendre sobre la història i les tradicions xineses, participar en activitats culturals i establir lligams amb la comunitat”, comenta.

Saber que foren abandonats per la seua família biològica “pot provocar-los preguntes sobre qui són i d’on venen, cosa que afecta la seua autoestima i desencadena l’ansietat per la por a l’abandonament”, assenyala també aquesta experta. És crucial, en aquest sentit, prestar l’ajuda emocional necessària, fins i tot a través de teràpia.

Afortunadament, ara com ara existeixen programes i recursos específics disponibles. Des de grups de suport a serveis d’assessorament, passant per la teràpia especialitzada en adopció internacional. Relacionar-se amb uns altres menuts adoptats de la mateixa cultura també pot afavorir l’acceptació del xiquet o xiqueta. “Això els proporciona un sentit de pertinença i de suport mutu mentre exploren la seua identitat i el seu passat”, afegeix l’experta.

Aldea assenyala que alguns problemes de salut mental —ansietat, depressió, trastorn d’estrès posttraumàtic— relacionats amb experiències passades d’abandó i separació requereixen de suport. “Cal efectuar una avaluació psicològica exhaustiva a fi de plantejar un enfocament terapèutic individualitzat que aborde les necessitats específiques de cada xiquet”, indica.

Per a moltes famílies adoptives, l’adopció és un viatge marcat per l’amor, la paciència i el compromís. La relació entre el xiquet i els seus pares adoptius sovint és sòlida i enriquidora, caracteritzada per un enfocament obert i transparent cap a l’adopció, on la identitat cultural pot ser explorada i celebrada. Ara bé, l’adopció d’un menor xinès pot afectar les relacions familiars en alterar les dinàmiques preexistents i generar noves tensions.

“És cabdal una comunicació oberta i la comprensió mútua entre tots els membres de la família per tal d’enfortir els llaços familiars i superar tots aquests desafiaments junts”, recomana la psicòloga. Els més comuns que enfronten les famílies adoptives inclouen l’adaptació cultural, la gestió d’emocions relacionades amb l’adopció i la gestió d’expectatives familiars.

La política del fill únic de la Xina, doncs, continua tenint efectes sobre el desenvolupament emocional i social dels menors adoptats. Amb tot, moltes de les xiquetes adoptades han assolit els objectius educatius i professionals que van marcar-se i continuen explorant les seues identitats i connexions amb la cultura xinesa. A més, moltes d’elles mantenen vincles significatius amb unes altres xiquetes adoptades i participen activament en grups de suport que enforteixen els lligams amb el país d’origen i la comunitat d’adoptats.

A través d’aquestes històries i experiències sorgeix una imatge polifacètica de l’adopció a la Xina. La importància de l’obertura, el suport i la comprensió en el procés d’adopció internacional resulta òbvia. La creació d’un entorn inclusiu i acollidor que respecte les identitats úniques dels adoptats contribueix a enfortir l’exploració de les seues arrels culturals. Al capdavall, l’adopció és un testimoni de l’amor incondicional i de la capacitat de les famílies per transcendir les fronteres biològiques a la recerca d’una autèntica connexió humana.

Al llarg dels anys, la Xina sempre ha tingut una gran població. Al segle XX va continuar creixent, fins al punt de multiplicar-se per dos entre els 560 milions d’habitants de l’any 1949 i els 1.120 milions de 1989, quaranta anys més tard.

En 1971 es va posar en marxa una campanya de planificació familiar que incloïa la promoció del matrimoni tardà i la limitació del nombre de fills per família. Es van crear organismes especialitzats i equips d’educació per a persuadir els ciutadans del benefici d’una reducció d’habitants.

El gener de 1979 es va introduir l’anomenada “política del fill únic”, que contemplava la coacció i les sancions. S’encoratjava les famílies a tenir només un fill, amb l’objectiu de limitar la població a 1200 milions per a l’any 2000 i aconseguir un “creixement zero” de la població. Les parelles que complien aquesta norma rebien diversos beneficis, mentre les que no ho feien eren castigades amb sancions de tota mena.

L’estratègia va ser exitosa. A més de la suposada disciplina de la societat xinesa, també va ser clau la campanya educativa duta a terme. La pressió del grup garantia, en certa mesura, el compliment dels deures socials. D’aquesta manera, la planificació familiar va esdevenir una qüestió d’estat.

Les famílies que tenien només un fill obtenien incentius ben sucosos, com ara vacances pagades, diners o avantatges socials. En canvi, les famílies que infringien la normativa eren castigades amb multes severes i reduccions de salari per a compensar les despeses socials que ocasionaven els “fills sobrants”.

Tot i que la política va aconseguir frenar el creixement de la població, també va generar nombrosos abusos contra les dones: avortaments forçats, esterilitzacions forçades… En alguns casos, els avortaments es realitzaven fins i tot en el tercer trimestre de l’embaràs, quan ja era gairebé un infanticidi. Les esterilitzacions forçades van afectar milions de dones i homes

A les zones rurals va disparar-se la xifra d’abandonaments de xiquetes, ja que moltes famílies preferien tenir fills barons per a assegurar la continuïtat del llinatge. Aquesta preferència cultural, que va col·lapsar els orfenats, ha generat un desequilibri notable entre el nombre d’homes i dones a la societat xinesa actual.

Amb el temps, la política del fill únic va anar relaxant-se. El cens de 2000 ja va mostrar una millora en les xifres de població. La Xina començava a reconèixer els problemes associats a la política del fill únic i l’any 2015 va derogar la norma. L’envelliment de la població i la disminució radical de la població femenina començaven a ser un problema greu.

La igualtat de gènere i l’economia familiar, això sí, se n’han vist afavorides. Moltes filles úniques han assumit el rol tradicional del baró i l’estalvi de les famílies xineses ha crescut de manera ostensible. Sense l’ajuda econòmica que representava una descendència nombrosa, les unitats familiars van optar per l’estalvi en previsió del futur.

A l’Estat espanyol, les famílies adoptants presenten característiques demogràfiques i socioeconòmiques molt diverses. Majoritàriament, però, són parelles casades, amb estabilitat econòmica i un nivell educatiu elevat.

Entre les motivacions d’adoptar a la Xina hi ha la consciència social elevada i un sentiment de responsabilitat global per l’oportunitat de millorar la vida d’una xiqueta que podria enfrontar-se, en cas contrari, a un futur incert.

Des de començaments dels 2000 va haver-hi un interès creixent cap a l’adopció internacional, i molt particularment, cap a l’adopció de xiquetes xineses. L’emissió a TVE del documental britànic “Les habitacions de la mort” (The Dying Rooms) va ser-ne el punt d’inflexió. El documental, de l’any 1995, va exposar al món les terribles condicions dels orfenats de la Xina, generant una forta reacció emocional.

De qualsevol manera, ara i abans, adoptar a la República Popular de la Xina exigeix un procés legal i burocràtic rigorós. Les agències d’adopció internacionals juguen un paper crucial en el procés, facilitant-ne els tràmits i garantint que es respecten tots els requisits legals.

El Centre Xinès de Benestar Infantil i Adopció (CCCWA) ha suspès els processos d’adopció internacional a partir de la pandèmia i ha prioritzat l’adopció nacional. Tot i que la Xina continua acceptant noves sol·licituds d’adopció, no permet finalitzar els processos d’adopció ja iniciats. Tot i que no existeix cap comunicació oficial, més d’un centenar de famílies s’han quedat sense resposta del CCCWA. Algunes d’elles no han pogut anar a buscar el seu fill o filla malgrat haver complit tots els tràmits.

El Ministeri de Drets Socials espanyol, en una resolució del 9 de febrer de 2022, va suspendre provisionalment la possibilitat d’iniciar nous expedients a la Xina. Segons el testimoni de Sole Prats, tècnica del Servei d’Infància i Adolescència, les Entitats Col·laboradores d’Adopció Internacional (ECAI) com a tals ja no existeixen i són ara reconegudes com a Organismes Acreditats per a l’Adopció Internacional (OAA).

Una opció per a les famílies és el Passatge Verd, un programa d’adopció que ofereix l’ocasió de fer-se càrrec de xiquets amb necessitats especials, com ara discapacitats o patologies diverses. Però, igualment, tot i que no s’han suspès oficialment, actualment tampoc no es tramiten expedients d’aquest tipus.

El ben cert és que les adopcions han proporcionat noves oportunitats i una vida millor a moltes xiquetes, mentre les famílies adoptants hi han trobat una manera d’enriquir les seues vides i culminar el desig de ser pares.