A les 18:07 la festa ja ha acabat. L’última parella surt de la pista de ball arrossegant els peus, la senyora va de bracet amb la seva parella. La música calla i els tubs de neó es van apagant.
Tenint en compte l’edat dels clients, Kukilgwan, la discoteca per a gent gran del centre de la capital Seül, apuja la persiana cada matí. Al migdia la pista de ball és plena de gent que supera els 65 anys d’edat. Els homes porten vestit i corbata. Les dones es treuen els abrics però no pas les ulleres de sol.
Alguns volen conèixer algú, d’altres tan sols volen moure’s una mica. Per a la majoria, és emocionant que aquí el dia es faci nit.
Fa algunes hores ha arribat Ro Myung-sook, de 74 anys, acompanyada per les seves amigues. Tan bon punt s’obren les portes de l’ascensor del vuitè pis, lliuren al porter l’entrada quan passen per caixa. “Palli, palli”, ràpid, ràpid, a Corea del Sud fins i tot els pensionistes tenen pressa.
La Ro porta una brusa coberta de pedreria i s’ha maquillat amb una línia decent els ulls. Ella i les seves amigues observen la pista de ball. Hi ha parelles ballant blues coreà, rumba o foxtrot. Dos passos endavant, dos enrere. Gir. La llum de la bola de la discoteca brilla sobre els seus caps. El punxadiscos toca el teclat i, a més, canta sobre amors perduts i llàgrimes vessades.
La Ro ve cada cap de setmana perquè viu a casa del seu fill i la seva nora i diu que ells necessiten el seu temps. “Què se suposa que hem de fer? A casa ens avorrim.”
Durant la setmana, explica, surt de casa cada matí a les set i cuina al restaurant de la seva germana. Abans de casar-se treballava en fàbriques, després va començar a netejar cases. Com molts d’altres al país, a la seva edat encara ha de treballar perquè amb la pensió no arriba a final de mes. Una de cada quatre persones per sobre dels 70 anys encara treballa a Corea del Sud, molts dels quals fan d’ajudants. Cap altre país occidental industrialitzat no té un índex de pobresa tan alt entre la gent gran.
La generació de la Ro va aixecar aquest país. De petita eren tan pobres que es menjaven l’escorça dels arbres. En poques dècades, Corea del Sud s’ha transformat en un dels estats més avançats de l’Àsia. Però el benestar, el viuen ben pocs jubilats. De nit, hi ha ancians que recullen cartrons per vendre’ls als centres de reciclatge i d’altres renten plats a les cuines.
Les amigues es burxen entre elles, riuen. “Aquí fem esport. Fa una hora i mitja que ballo.” Abans el tema de conversa eren els fills, ara comparen les seves parelles. Qui les convidi a ballar, ha de tenir un aspecte cuidat i ser alt. El més important és que sàpiga ballar.
Un home amb un jersei de coll alt negre s’inclina davant del banc de les senyores. L’amiga de la Ro li concedirà tres balls, és el que dicta la cortesia.
La Ro i les seves amigues acostumen a assajar els balls a casa mirant vídeos de YouTube. D’altres assisteixen a les classes de ball que la professora Choi ofereix a la pista de ball cada matí, quan encara no està plena del tot. “Quan comencen, els meus alumnes són uns bons estaquirots. Alguns s’arriben a marejar i tot”, diu Choi amb la seva veu profunda al restaurant de la vora de la discoteca. Els clients obren de tant en tant la porta i el so de la música s’hi escola. Choi explica que al final del curs els seus alumnes han d’haver après quatre balls. Ella els ensenya com han de sentir el ritme i quina posició han de mantenir.
I, a alguns, els torna a la vida.
Al cap d’un o dos mesos, diu Choi, els alumnes es tornen més flexibles muscularment. Tornen a tenir cura de vestir bé. “Els torna el record del que sentien quan eren joves.”
Diu que es troba homes que s’estaven sols a casa després de la jubilació, i dones que durant anys s’han ocupat de la canalla i la casa. I que ara es pregunten: on he arribat? “Senten una buidor”, diu Choi. L’índex de suïcidis de Corea del Sud és alt, especialment entre els homes d’edat avançada. No tothom se’n surt en aquest país que canvia tan ràpidament.
En aquesta discoteca per a gent gran, la classe social no hi té cap importància. Aquí, tothom hi troba el seu lloc. L’entrada costa uns 1,40 euros i la cervesa, uns 2,80 euros.
Quan als anys noranta van sorgir les sales de ball com aquesta, no hi era permesa la venda d’alcohol, ja que originalment estaven pensades per a un públic juvenil. Se les anomenava colatec, un joc de paraules entre coca-cola i discoteca. Però la joventut aviat va passar-se als bars de karaoke i els cibercafès, de manera que les colatec es van haver de reinventar com a clubs per a persones de certa edat avançada.
En aquest petit bar, la beguda més popular de l’actualitat és una beguda feta a partir de iogurt probiòtic. Les parelles hi van a jeure en tamborets baixos i contemplen l’antic barri dels artesans i els seus carrers estrets per on no arriben a passar ni dues persones adultes a la vegada. El carrer dels rellotgers ja fa temps que va deixar d’existir. Va haver de deixar el seu lloc a un edifici molt més alt.
Passa sovint que el ball es converteix en una història d’amor, inclús si els dos ja estan casats. Per a molts sud-coreans, la separació no és una opció i hi ha molts matrimonis que porten una vida separada. La discoteca és el lloc on troben allò a què havien renunciat molt temps enrere. “Hei, hei, hei”, canta el punxadiscos. “Què li passa, a la meva edat? És l’edat perfecta per estimar-se.”
És probable que la tarda estigui gairebé a les acaballes, però qui és el que mira ja el rellotge? Una senyora es refresca al ventilador. Una altra es posa bé els cabells al bany. La Ro feia una estona que volia marxar, però ara mateix està fent girs ballant un tango amb un home abillat amb un polo vermell. Abans havia afirmat: “Quan ballo, és com si volés.”
Traducció d’Arnau Ferre Samon