El 98% de l’energia que utilitza l’Uruguai prové de fonts renovables. L’any 2023 ja era considerat el segon país del planeta que feia més ús de les energies netes creades dins de les seues fronteres.
Aquestes xifres semblen més pròpies d’Escandinàvia, però guarden relació, efectivament, amb un dels estats sud-americans més menuts. Amb els seus tres milions i mig d’habitants i 175.000 quilòmetres quadrats, enclavat entre dos gegants com el Brasil i l’Argentina, ja fa més de 15 anys que l’Uruguai destaca en la matèria. La sequera persistent, que repercutia en la producció d’energia hidroelèctrica, així com l’encariment del preu dels barrils de petroli a partir de la crisi econòmica i financera iniciada amb la caiguda de Lehman Brothers, en 2007, van ser-ne l’espurna. En qualsevol cas, l’acció coordinada dels diferents governs que han passat pel país ha estat determinant.
El resultat és que el país s’ha enlairat, i de quina manera, en el rànquing de productors d’energia eòlica. Més d’un terç del total de l’energia que consumeix l’Uruguai prové dels aerogeneradors que hi ha dispersos pel seu territori. Tan sols Dinamarca, Irlanda i Portugal poden presumir d’unes dades homologables.
Tal com remarca el Govern uruguaià, la participació de la iniciativa privada —com la uruguaiana Ventus, de ja fa temps, o l’espanyola Solaria, més recentment— ha estat decisiva en el procés de transformació energètic. Però no només això. La clau de volta es remunta al moment en què el ministre d’Indústria, Energia i Mineria del país va contactar amb el físic Ramón Méndez Galain, que era professor a la Universitat de Montevideo i de la nit al dia va ser designat director general d’Energia. Corria l’any 2008, el país era dirigit pel president Tabaré Vázquez. Allò va marcar el veritable punt d’inflexió.
Ara, dins del seu objectiu de no dependre del petroli i d’aconseguir una disminució notable de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, amb les bases tan sòlides que representen l’energia eòlica i solar ja en marxa, l’Uruguai s’ha embarcat de ple en la revolució de l’hidrogen verd.
L’abundància de recursos hídrics i de CO2 biogènic, l’eixida a l’oceà Atlàntic i els costos competitius de la producció de l’hidrogen verd i els seus li proporcionen una posició privilegiada en aquest àmbit. Els incentius de caràcter fiscal que promou el govern de centredreta, liderat per Luis Lacalle, també hi tenen a veure. De fet, enguany s’estan posant les bases d’una megaplanta d’hidrogen verd —de la mà de l’empresa xilena HIF Global— que d’ací a dos anys i mig entrarà en funcionament. Quan ho faça, l’Uruguai haurà marcat una nova fita en la senda de la descarbonització de l’economia.
El paper de Méndez
Com es pot comprovar, doncs, l’estratègia ve de lluny i ha involucrat governants de tots colors, sempre amb Méndez com a guru. Una persona, tot siga dit, que fins l’any 2008 havia estudiat més l’origen de l’univers que no les qüestions relacionades amb les energies netes. De fet, va tardar dues setmanes a acceptar l’oferiment. D’aleshores ençà, però, el seu nom ha esdevingut una referència a escala internacional.
“Van fer-me una proposta boja i jo vaig fer una cosa encara més boja: acceptar-la”, explicava fa pocs dies el mateix Méndez en un reportatge de la BBC. Llavors l’energia nuclear emergia com la solució més fàcil —tot i que més perillosa— per a redreçar el rumb energètic del país. L’escassedat d’energies pròpies feia l’Uruguai molt depenent de l’electricitat brasilera i argentina.
Fou en aquell moment quan el físic Ramón Méndez, en lloc de tirar pel recte i optar per l’energia nuclear de producció casolana, va plantejar una aposta molt ambiciosa per les energies renovables. Una ofensiva en què va trobar, entre els anys 2010 i 2015, la complicitat absoluta del president esquerrà José Múgica.
Es calcula que l’Uruguai va començar aleshores a licitar obres que han tingut un cost global de 8.000 milions de dòlars. Si fa no fa, el 10% del seu PIB anual. Un article de Joel Jäger —investigador de l’Institut de Recursos Mundials— publicat per la NASA el gener passat especificava que aquest país sud-americà va passar de cobrir a penes l’1 % de la seua matriu energètica, l’any 2013, a cobrir-ne el 34 %, en 2018. L’energia hidràulica, amb el 50 % del total, la de la biomassa —el 12 %—, la solar —3 %— i la tèrmica a base d’energies fòssils constituïen llavors el seu panell energètic.
Una tendència que no ha fet sinó aguditzar-se en el darrer lustre gràcies a la implementació de nous parcs eòlics gegants i de megaplantes fotovoltaiques.
Tal com recull l’article de la BBC esmentat anteriorment, aquesta política tan decidida no ha estalviat detractors. Determinats economistes han trobat a faltar un canvi menys brusc, més a poc a poc, mentre que d’altres recorden que la tarifa industrial i residencial encara és més cara que als estats veïns. El ben cert és que la generació de l’ energies renovables equival a un terç del preu final que hi abona el consumidor.
De fet, a Méndez van deixar-li clar, des de bon començament, que els efectes de la reducció dels costos energètics no es repercutirien en la factura dels usuaris. La intenció del Govern consistia, precisament, a invertir aquests diners dels ciutadans en el reforçament de l’estratègia de reconversió del sistema energètic propi.
En la part positiva d’aquesta equació cal computar els més de 50.000 llocs de treball que ha comportat l’aixecament de megaplantes eòliques o solars i els beneficis que això ha representat a l’hora de buscar acords comercials amb uns altres països.
Méndez s’ha erigit un assessor en la matèria, fins al punt de prestar els seus serveis a uns altres països llatinoamericans, com ara Xile, Colòmbia, la República Dominicana o Hondures. “La transició energètica no arriba de manera espontània”, sosté ell, convençut del paper motor que hi tenen els Governs.
El país tendeix a produir un excedent d’energia renovable, cosa que li permet exportar electricitat verda a altres llocs. En 2021, Uruguai generà 14,04 TW d’electricitat (un 20 % més que en 2020), 1119 TW per a la demanda interna i exportà 2200 MW a Brasil més 627 MW a Argentina, segons dades de l’Administració de Comerç Internacional del Estats Units.
Un exemple mundial
La pròxima faceta d’Uruguai com a país de referència en la producció d’hidrogen verd ha rebut la felicitació entusiasta del Fòrum Econòmic Mundial. Les estimacions de Bloomberg apunten que el país sud-americà podrà ingressar al voltant de 2.100 milions de dòlars gràcies a aquesta revolució i que la mateixa permetrà la creació de 34.000 llocs d’ocupació fins l’any 2040.
El ministre actual del ram, Omar Paganini, no té dubte que l’hidrogen verd “jugarà un paper molt important en la descarbonització mundial”, raó per la qual, diu, “l’Amèrica Llatina té l’obligatorietat de sumar-s’hi”, va declarar en la Cimera de l’Hidrogen de les Amèriques celebrada enguany.
La consultora McKinsey destaca, igualment, que l’aposta decidida per la descarbonització ha contribuït a l’enfortiment d’un ecosistema de start-ups vinculades a l’ecologia. “Els negocis verds representen una oportunitat econòmica molt important, de fins el 50 % del PIB, cosa que està accelerant el desenvolupament socioeconòmic del país i que està impulsant, en general, la sostenibilitat d’aquest racó del planeta”, opina Xavier Costantini, membre de la consultora. Potser toca imitar, fil per randa, les polítiques tan valentes implantades a l’Uruguai.