Els rescats marítims segons Conrad i De Angelis i Veronesi
En el conte Joventut (Ed. 62, 2024), Joseph Conrad explica com un vaixell els ofereix ajuda després d’un incendi; Comandant, d’Edoardo De Angelis i Sandro Veronesi, (Periscopi, 2024) narra el rescat de mariners d’un vaixell enfonsat.
Al conte que dona nom a l’aplec de relats Joventut i altres narracions de Joseph Conrad, el personatge Marlow (després protagonista d’El cor de les tenebres) descriu l’ajuda que reben els mariners del Judea d’un altre vaixell després d’una explosió: “Vam hissar dues banderes, que en el codi marítim internacional volen dir: ‘Foc a bord. Ens cal ajuda immediata’. I el vapor es va anar fent més gran ben de pressa i poc després va respondre amb dues banderes al trinquet: ‘Venim a ajudar-vos’.
“Mitja hora més tard ja els teníem al costat, a sobrevent, a l’abast de la veu, amb els motors aturats i balandrejant-se lleugerament. Vam perdre la calma i ens vam posar a xisclar tots alhora amb emoció: ‘Hi ha hagut una explosió’. Un home amb un casc blanc ens va cridar des del pont: ‘Sí! D’acord! D’acord!’, va assentir amb el cap, va somriure i va fer gestos tranquil·litzadors amb la mà, com si s’enfrontés a una colla d’infants espantats. Van deixar caure a l’aigua un dels bots i al cap de poc ja navegava cap a nosaltres amb els seus llargs rems. Quatre mariners malais l’impulsaven rítmicament. Era la primera vegada a la vida que els veia. Després els he arribat a conèixer, però el que em va cridar l’atenció en aquell moment va ser la indiferència.: se’ns van aturar al costat i ni tan sols el cruïller, dret i aferrat a les nostres cadenes amb la gafa, no es va dignar a aixecar el cap per fer una ullada. A mi em feia l’efecte que la gent que acabava de patir una explosió mereixia més interès”.
A la polifònica i espectacular Comandant, escrita pel novel·lista Sandro Veronesi i el cineasta Edoardo De Angelis, es reconstrueix la història del capità que va salvar els mariners del vaixell que havia enfonsat durant la II Guerra Mundial:
“—S’acosta un bot, Salvatore. Ple d’homes. Què fem? (...) Què fem comandant? Què fem?
La disposició número 154 de Dönitz és claríssima: diu que cal deixar els supervivents allà on són i anar-se’n. I les ordres de Lord Cunningham per als anglesos igual, o les del mateix Churchill: disparar, enfonsar, marxar. Estem en guerra, refotre.
Estem en guerra, Rina, i tu ja saps fins a quin punt la respecto, jo, la guerra, saps fins a quin punt el meu tarannà està fet per combatre i saps tot el que estic disposat a sacrificar per la guerra. Ho saps perquè el meu sacrifici per la guerra ets tu mateixa: el nostre amor, la nostra família. Estem en guerra. També som a la mar. I som homes. I la mar també té les seves lleis, i el fet de ser homes també, tant amb guerra com sense. (...)
—Pugeu-los”.
Els somnis dels editors i els malsons fets editor
La cara amable dels editors, a L’aventura del llibre en català de Lourdes Toledo contrasta amb el protagonista de L’amo de Miquel Adam.
La periodista i escriptora Lourdes Toledo fa una mirada a l’edició en un llibre d’entrevistes amb els principals editors de literatura catalana a L’aventura del llibre català (Comanegra, 2024). Toledo parla amb l’editor de Tres i Quatre, i d’EL TEMPS, Eliseu Climent; el de 1984, Josep Cots; amb Laura Huerga (Raig Verd), Josep Lluch (Proa i Empúries), Maria Muntaner (Lleonard Muntaner), Eulàlia Pagès (Pagès), Aniol Rafel (Periscopi) i Joan Sala (Comanegra), entre d’altres. Històries èpiques d’editorials històriques i propostes arriscades d’empreses decidides.
Bones intencions que contrasten amb les del cruel editor que Miquel Adam (ara editor de La Segona Perifèria) retratava a L’amo (L’altra Editorial, 2021): “L’enigma que abans tant em fascinava i em divertia, era: ¿per què un home tan egoista i capaç de les baixeses més delirants té la refinada obsessió d’editar llibres, és a dir, de generar cultura? Potser publicar llibres el situa a un pam d’esdevenir l’home que vol ser; potser està en lluita perpètua contra si mateix i contra la seva animalitat i, publicant llibres, és a dir generant cultura, compra la seva redempció com qui paga una indulgència plenària. (...) una pregunta mal plantejada porta inexorablement a una resposta equivocada, o inesperada, o no volguda, i sense voler he descobert que el món del llibre i en concret el món de la literatura se sosté sobre la mentida i la hipocresia estructural, sobre la malaptesa i la reverència, el silenci i l’abús, l’arbitrarietat, la malvolença i l’agenda pròpia, és a dir, se sosté sobre uns instints primitius del tot allunyats dels valors que solem atribuir a la ‘cultura’”.
Nicolás Rubió i María Simón, el pintor i l’escultora d’origen català d’‘Un puñado de flechas’
A Un puñado de flechas (Anagrama, 2024), la refrescant prosa de María Gainza rescata l’escultora María Simón i el pintor català Nicolau Rubió i Armangué.
L’escriptora argentina María Gainza construeix uns extraordinaris relats assagístics barreja de periodisme, autoficció i literatura sota l’excusa de l’art i els artistes. A Un puñado de flechas (Anagrama) ensopega amb dos artistes argentins (un català de naixement i l’altra filla d’emigrants catalans) únics: la història del pintor Nicolau Rubió i Armangué (nebot de Nicolau Rubió i Tudurí), que signava Nicolás Rubió, és interessant, però la de l’escultora María Simón (que descobrim neta de Joan Simón Ferrer, propietari d’una empresa sucrera a Tucuman, Argentina, nascut a Briançó, a la Segarra, el 1857) és hilarant i apassionant. Segons li deia la mateixa María Simón a la seva filla —a qui Gainza ha entrevistat per al llibre— la seva vida és ben bé la història de Tacones lejanos de Pedro Almodóvar.