Entre l’esperit de Ciutadans i el catalanisme més convençut. Són les dues aigües entre les quals sembla navegar el nou president de la Generalitat de Catalunya, el socialista Salvador Illa, que ha format un govern amb consellers de distinta trajectòria política amb la voluntat aparent d’ocupar la centralitat política catalana.
Una via que ja va explorar el seu antecessor, Pere Aragonés, quan arran la marxa de Junts del Govern català va incorporar consellers procedents del PDeCAT, com Carles Campuzano; de Podem, com Gemma Ubasart; o de l’antic PSC, com Quim Nadal. L’experiment, però, no va tindre una traducció electoral positiva per a Esquerra Republicana.
Ara, el president Illa ha fet una jugada similar amb la configuració d’un executiu que incorpora consellers socialistes i també d’altres espais. Entre els perfils més criticats per l’independentisme hi ha el de la socialista Esther Niubó, consellera d’Educació, qui va defensar l’aplicació de la sentència del 25 % de castellà –emesa pel Tribunal Superior de Justícia– a l’hora d’impartir assignatures a les escoles catalanes i va explicar, en seu parlamentària, que “una part dels castellanoparlants troben a faltar un cert respecte i reconeixement al castellà en el sistema educatiu i a les institucions” catalanes.
En una posició més discreta, tot i que molt rellevant, el nomenament del socialista tarragoní Javier Villamayor com a secretari de Govern tampoc no ha agradat, atès el seu historial hostil contra l’independentisme i la seua identificació amb entitats com ara Societat Civil Catalana.
D’altra banda, Illa també ha nomenat persones procedents de l’antiga Convergència i Unió com Ramon Espadaler, exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya, qui no només es va enfrontar a l’independentisme sinó que, a més, ha defensat posicions obertament conservadores. Espadaler va ser conseller de Medi Ambient durant l’última meitat de la darrera legislatura del president Jordi Pujol (2001-2003), conseller d’Interior amb Artur Mas (2012-2015) i ara torna a la Generalitat com a conseller de Justícia i Qualitat Democràtica.
A l’altre costat hi hauria el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, qui durant la legislatura anterior va exercir la mateixa competència des d’un esgraó més baix, com a secretari, i que ara ha sigut ascendit a conseller. Vila no ha amagat que és independentista. Qui també va treballar amb l’executiu de Pere Aragonès és Sònia Hernández, aleshores directora de Patrimoni Cultural i actualment consellera de Cultura amb Salvador Illa. Més controvèrsia entre l’independentisme ha generat el nomenament de Miquel Sàmper com a conseller d’Empresa i Treball. Qui fora candidat a l’alcaldia de Terrassa amb l’antiga CiU va ser nomenat pel president Quim Torra com a conseller d’Interior al 2020 i més tard es convertiria en l’advocat del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, funció que ha abandonat amb el seu nomenament recent. Sàmper ja havia donat suport al PSC durant l’última campanya electoral i el seu canvi de rumb ha sigut molt criticat pels seus antics companys de militància.
Amb aquest nou Govern sembla lògic dubtar si la presidència de Salvador Illa virarà més cap a les posicions que el seu partit ha defensat els últims anys, amb moments en què el PSC ha arribat a participar en manifestacions amb Societat Civil Catalana i també ha incorporat a files polítics de Ciutadans; o si recuperarà les posicions que, en el seu dia, van definir el partit, especialment amb el president Pasqual Maragall, qui des d’una òptica convençudament federalista va marcar distàncies amb el PSOE i va voler redefinir les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Una postura que va coincidir amb els millors resultats electorals del partit, arribant a quasi 1.200.000 vots, 52 diputats i el 38,2 % dels suports l’any 1999 –enguany, Illa ha aconseguit poc més de 880.000 vots, 42 diputats i el 28 % dels vots.
Un camí accidentat
Entre les persones consultades, que han volgut preservar l’anonimat, hi ha un denominador comú, que és la coincidència a l’hora d’apuntar que el PSC no és l’únic partit que ha canviat els últims vint anys. “No és que haja canviat el PSC, és que ha canviat tot”, explica una persona que va militar durant molts anys amb els socialistes catalans. “En el passat els socialistes buscàvem referents en la història del pensament dels governs europeus de després de la Segona Guerra Mundial, dels precursors de l’estat del benestar, i estàvem hores i hores analitzant llibres per a fer ponències, per a debatre, per a enfortir-nos...”.
En aquell moment, recorda un altre militant, pensadors com Manuel Serra i Moret (1884-1963), qui va presidir el Parlament de Catalunya des de l’exili després d’haver fundat la Unió Socialista de Catalunya; Rafael Campalans (1887-1933), socialista català durant l’època republicana; o Joan Reventós (1927-2004), fundador del PSC durant la Transició, eren els referents dels militants d’un partit que es va veure relegat a l’oposició durant 23 anys amb les victòries electorals consecutives de Jordi Pujol.
El tripartit del 2003 va fer accedir el PSC a la presidència de la Generalitat. Alguns despistats amb molts altaveus mediàtics es van mostrar decebuts pel catalanisme del nou govern. El PSC no acostumava a fer oposició a l’antiga CiU des de postures més centralistes, tot i que alguns votants socialistes aspiraven a un canvi de paradigma amb el relleu a la Generalitat que mai no es va produir. Va ser així com es va gestar Ciutadans, que adquiriria força amb la polarització del procés, tot i que molt abans de la irrupció d’Albert Rivera, quan CiU i PSC es repartien el poder a Catalunya –els primers a la Generalitat i els segons als principals ajuntaments–, “ja hi havia molta gent que ens deien botiflers: són els mateixos que aquests últims anys ens han tirat en cara que enyoraven el PSC d’abans”, diu amb ironia una altra exmilitant.
És difícil saber si Illa actuarà més inspirat per l’últim PSC o pel de fa vint anys. Segons una altra veu, el nou president català “ha tingut l’habilitat de moure’s bé i d’haver estat alineat, durant un temps, amb el bloc unionista. Això ha fet sentir incòmodes molts militants, alguns dels quals fins i tot han marxat, però tot això ha sigut el resultat d’una situació política concreta, excepcional, de polarització”, justifica. Aquest testimoni afegeix que, “vist amb perspectiva, ningú no es pensava que el nostre intent per trobar una sortida a través de les lleis orgàniques de l’Estat perquè les competències retallades per la sentència de l’Estatut fossin recuperades d’altra manera acabés, exclusivament, en un clam independentista. Ningú no ho hauria dit”.
Aquest últim testimoni analitza d’aquesta manera el gir polític que va fer Catalunya arran la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català l’any 2010. Els socialistes, en aquell moment, es van manifestar contra aquella decisió judicial i van proposar solucions legals que no van convèncer la majoria de la població. El PSC no va saber contenir el clam independentista, malgrat les alternatives que el partit posar damunt la taula. “Res no estava previst i en aquell moment la rauxa va guanyar la partida al seny”, comenta un militant actual del PSC que va viure aquells anys en primera línia i es mostra crític amb l’antiga Convergència per haver-ho “fiat tot a l’ideal independentista”, fet que va fer “impossible” parlar de “federalisme o confederalisme”.
Sobre aquesta qüestió, una altra antiga militant critica que “ens dèiem que somiàvem truites quan plantejàvem un nou model territorial, com si els qui apostaven per la independència tinguessin un projecte sòlid i factible. Alguns vam dir que el trencament amb l’Estat no era tan senzill, que el món no ens reconeixeria, alguna gent del PSC es va deixar arrossegar per aquestes tesis i altra gent del partit es va dedicar a fotografiar-se amb PP i Cs. Ara, quan escolto Salvador Illa parlar de la nació catalana en uns termes que el PSC semblava haver oblidat, sento una gran satisfacció”, celebra.
Quin PSC?
Les paraules de Salvador Illa durant la presa de possessió, fent referències a la nació catalana i a la defensa de la llengua, entre altres qüestions, fan confiar tímidament alguns exmilitants en un retorn del PSC als seus orígens. Preguntat per si el president actual és sincer amb aquesta declaració d’intencions, i també amb el pacte d’investidura que es compromet a un concert econòmic per a Catalunya, un exmilitant diu que “no tinc Salvador Illa per una mala persona: he treballat amb ell i sé que quan diu ser un servidor públic dona el valor i el contingut exacte a aquestes paraules, perquè se les creu”.
D’altra banda, un antic dirigent del partit admet que no està en condicions de dir si el pacte d’investidura amb Esquerra Republicana serà complert pels socialistes, “però el contingut d’aquest acord configura una agenda política que hauria de servir per a incrementar la sobirania fiscal i la sobirania política de Catalunya. Com que hi ha elements per fer possible la literalitat d’aquest acord”, continua, “si es compleix hi haurà un viratge cap a allò que el catalanisme polític del PSC va estar reclamant durant vint anys”.
No tots, però, confien en aquesta possibilitat. Una altra exmilitant del partit està segura que “el PSC no tornarà a ser el que era”. Segons el seu argumentari, “els últims anys han passat moltes coses i Ciutadans va seduir un votant històric del PSC, sobretot concentrat a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb arguments com ara que el català ha perjudicat el castellà. És una falsedat absoluta, però ha calat”. Hi ha, també, segons aquesta mateixa veu, una qüestió generacional. Es refereix als militants “que tenen entre quaranta i cinquanta anys i que porten al partit des de fa dues dècades o més”, diu citant de manera explícita a Jaume Collboni, actual alcalde de Barcelona; al nou conseller de Presidència, Albert Dalmau; o als esmentats Javier Villamayor i Esther Niubó. “Tota aquesta generació té una nosa evident als reptes nacionals, altra cosa diferent és que hagin de fer pactes per assolir la presidència”, diu, i diferencia la mentalitat d’aquests polítics amb la d’exdirigents socialistes com ara l’expresident José Montilla, que “si bé no va ser tan decidit com Maragall, admetia la desafecció envers Espanya i alertava d’aquesta realitat”.
Aquesta mateixa veu té molt clar que el PSC “no pot renunciar als vots procedents de Ciutadans, al vot d’una generació desacomplexadament espanyolista que ha fet que el PSC acabi abraçant el bilingüisme. Crec que aquesta és una anàlisi objectiva difícilment qüestionable”, assevera. A més, lamenta que si bé “Maragall tenia el PSC com un instrument per millorar la societat, la nova generació de dirigents ha crescut a l’ombra de l’aparell orgànic”, i per tant la visió estratègica de l’expresident “ja no és la que tenen ells, perquè molts no han treballat fora de la política i tenen el PSC com una manera de viure a la qual no renunciaran i adaptaran el partit a aquesta necessitat, tal com han fet aquests anys”.
Un altre antic militant s’expressa en termes similars. “El PSC no tornarà a ser el que era. Una altra cosa és que tingui unes obligacions derivades d’uns acords parlamentaris d’investidura i que per mantenir l’estabilitat els hagi de complir, però el seu nucli dirigent i la seva aposta ideològica estan molt lluny del que va ser el PSC, que ha eliminat una confluència de moltes sensibilitats i tradicions polítiques per convertir en hegemònica l’aposta de ser una federació més del PSOE. Aquesta intenció és legítima, per descomptat, però s’allunya d’allò que va ser el PSC”, diu aquesta persona.
En canvi, una altra veu celebra que, amb la configuració del Govern, el president Illa “ha anat molt més enllà de la direcció del partit, i tot i que estem acostumats a proclamar independències i a demanar reinstauracions de presidents que fa anys que no guanyen les eleccions, la cultura, l’ensenyament i la sanitat són molt importants, i en aquest sentit espero que el Govern sigui intel·ligent i transformador”. Aquesta persona assenyala que el principal repte d’Illa és “trobar el fil conductor perquè una part dels qui van apostar per la solució màgica de la independència immediata vegin que Illa és un defensor de la nació i que promou avenços, també en matèria nacional i sobirana”.
Illa durant i després dels tripartits
Una manera d’anticipar si el comportament d’Illa des de la Generalitat s’assemblarà més al PSC dels últims anys o al d’inicis d’aquest segle és saber quina era la seua orientació política en el moment en què el seu partit va accedir per primera vegada a la presidència. En aquell moment Illa era alcalde de la seua localitat, la Roca del Vallès (Vallès Oriental), i tot seguit va ser nomenat director general de Gestió d’Infraestructures del Departament de Justícia de la Generalitat, liderat pel conseller Josep Maria Vallès.
Aleshores Illa desenvolupava una àrea “molt concreta” del Govern Maragall, de qui “evidentment no podia estar en contra”, però el seu paper es limitava a la seua Direcció General per a crear equipaments impulsats pel Departament de Justícia. “Es dedicava a això, i per cert ho va fer bé, però Illa no feia discursos en aquell moment”, recorda una altra persona que el va conèixer de prop. Pel que fa a la retallada de l’Estatut, que també va afectar alguns articles vinculats amb l’àmbit de la Justícia, els posicionaments d’Illa respecte a la sentència del Tribunal Constitucional mai no van ser discordants amb la línia del seu partit. És a dir, estava en contra d’aquella decisió.
En aquell moment, una de les persones pròximes al Govern de la Generalitat recorda que Illa “era una persona poc activa en el funcionament del partit”, tot i que tenia una bona relació amb José Zaragoza, diputat al Congrés, procedent de la Federació del PSC del Baix Llobregat –una de les menys identificades amb els postulats més catalanistes del partit– i aleshores secretari d’Organització. Una complicitat que no era incompatible amb l’amistat que tenia amb Josep Mayoral, alcalde de Granollers entre 2004 i 2022, també al Vallès Oriental, qui sí que s’identificava més amb les postures de Maragall.
Ja a inicis de la dècada passada, l’episodi de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i el desenllaç del segon tripartit, els partits del qual van ser durament castigats en les eleccions catalanes del 2010, van obligar el PSC a repensar-se. Els camins a triar eren dos: el que apostava per mantenir o endurir la línia catalanista tradicional del partit o el que s’identificava més amb el PSOE estatal, que apostava pel federalisme en un context poc creïble després que els socialistes foren desallotjats de la Moncloa per donar pas el PP de Mariano Rajoy, que va fer de l’anticatalanisme una aposta medul·lar de la seua actuació política.
Aquest segon camí, encapçalat per Pere Navarro, va ser el que va triar la militància. Navarro, aleshores alcalde de Terrassa, va guanyar el Congrés del partit a finals del 2011, quan Rajoy ja havia assolit la majoria absoluta al Congrés; i va ser el candidat socialista a les eleccions catalanes del 2012. El suport que Navarro havia obtingut entre la militància no el va aconseguir a les eleccions, i el PSC va perdre encara més vots després de la trompada del 2010.
Tot fa pensar que Illa, que en aquell moment treballava amb el seu partit a l’Ajuntament de Barcelona, va apostar per Navarro perquè prenguera les regnes del partit. Els qui van viure aquell moment no recorden cap pronunciament de l’actual president català, però els quadra la seua identificació amb Navarro, que només va durar dos anys i mig –fins juny del 2014– com a primer secretari del PSC. El seu substitut va ser Miquel Iceta, qui havia donat suport a Navarro el 2011 i qui el 2016 nomenaria Salvador Illa secretari d’Organització del partit.
Ateses les trajectòries tant de Salvador Illa com del PSC, el camí que emprendrà el nou president durant aquesta legislatura és imprevisible. Uns esperen “contradiccions ideològiques flagrants”, altres esperen incompliments immediats dels pactes i altres confien que la materialització de l’acord d’investidura entre PSC i ERC, subscrit pel mateix Salvador Illa, esdevinga “una esmena a la totalitat de l’etiqueta que té el president, que per a molts és el gran representant del PSC menys catalanista de la història”.