«Un país no pot esdevenir normal si no coneix, amb nom i cognoms, totes i cadascuna de les víctimes d’una guerra viscuda» deia Josep Benet, historiador i fundador del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), responsable primer de l’estudi del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. «El seu estudi -continuava Benet- constitueix una obligació ineludible que necessàriament cal abordar, com correspondria fer a qualsevol país civilitzat».
Quaranta anys després de la fundació del CHCC i trenta-vuit després que l’historiador Jordi Oliva i Llorens (Sedó, Segarra, 1965) hi comencés a col·laborar, el Memorial Democràtic, que fa uns set anys va assumir la coordinació d’aquesta recerca, edita L’estudi del Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya signat per Oliva.
Tal com recorda el mateix Oliva, ell va començar la seva col·laboració amb el Centre d’Història Contemporània de Catalunya «l’any 1986 i consistí a portar a terme la investigació sobre els soldats morts en acció de guerra i els civils víctimes d’accidents derivats de la guerra a la comarca de la Segarra, que havia de desenvolupar a partir de la consulta en fons municipals i de jutjats de pau, i tenint molt present el testimoniatge oral». Posteriorment es va sumar a l’equip que liderava Josep Benet i finalment va succeir Joan Villarroya com a coordinador de l’estudi.
Josep Calvet, Cap de l’Àrea de Continguts, Educació i Projectes del Memorial Democràtic i coordinador de l’estudi en l’actualitat, explica que «la publicació de l’estudi de Jordi Oliva era molt necessària perquè portem gairebé quaranta anys de trajectòria d’un estudi que va començar amb entrevistes a peu de carrer (perquè no es podia accedir a la documentació) i a poc a poc la nova incorporació de fonts (arxius militars i civils) ha possibilitat un desenvolupament important».
El llibre explica quines van ser les fonts antigues i quins són els arxius nous que s’han anat obrint als investigadors, però també esmenta molts dels historiadors que han fet recerca a nivell local i comarcal per anar sumant-hi grans de sorra al projecte.
De moment, el llibre aporta dades, gràfics i estadístiques sobre les víctimes en accions de guerra, a la rereguarda, a l’exili o als camps de concentració nazis. Els investigadors han hagut de fer una feina constant i extensa perquè la recerca tenia dificultats afegides, com explica Oliva al llibre: «Les raons d’aquesta dificultat rauen, entre d’altres, en l’abast de la recerca i la voluntat ideològica del franquisme d’ignorar les baixes del bàndol republicà. Però n’hi ha d’altres, com la distància temporal (...), la desaparició d’una part important de la documentació (...), la dispersió documental i la lentitud en el tractament, la catalogació i l’accés per a l’investigador»...
A més a més, «L’excepcionalitat de la guerra i el clima de postguerra» no van facilitar el registre acurat de morts i desaparicions: «això va fer que moltes de les víctimes, especialment les del bàndol republicà, no fossin inscrites d’acord amb la llei, o directament ni tan sols fossin registrades. Així mateix, moltes d’aquestes inscripcions es van fer amb demora, passada la guerra i no sempre seguint el que marca la llei. I això ha donat com a resultat duplicitats d’enregistrament d’un mateix nom, normalment -quan passa- en el lloc del veïnatge i en el de la mort, fins i tot dins d’un mateix llibre de registre civil, i sovint amb informacions contradictòries sobre la víctima en relació amb el lloc i la data de la mort».
Al quadre de «l’estimació de la mortalitat absoluta per edats» en combatents es dona una «estimació baixa» de 37.882 persones i una «estimació alta» de 40.277. Aquí s’inclourien els combatents catalans morts en diversos escenaris. Per contra, el nombre de combatents morts a Catalunya «sense tenir en compte el paràmetre de residència a Catalunya» és de 44.957 registres.
A quina edat van morir?
De l’estudi es conclou que la proporció de morts entre els combatents joves era molt més alta que entre els soldats adults. «La tendència pel que fa a morts és clarament descendent des de les edats més joves fins a les més grans, hom hi troba els pics més alts de la mortalitat tant en xifres absolutes com relatives en els divuit, dinou i vint anys. Només aquestes tres edats acumularien el 21,03 % del total de les morts entre disset i quaranta-cinc anys, que caldria explicar en termes de pressió reclutatòria, permanència al front, escenaris de combat, preparació, equipament i alimentació». Per tant, la lleva que més proporció de morts va ser l’anomenada Lleva del Biberó, que mobilitzava els més joves: la Lleva del Biberó és «la que presenta una mortalitat més alta, un 7,64 % del total de les vint-i-vuit lleves mobilitzades, seguides per les lleves de 1938, 1939 i 1936, amb un 6,83, 6,37 i 6,38 %, respectivament».
Per tant, prenent «com a referències de càlcul la població i la mortalitat masculines per franges d’edat, els resultats mostren una afectació més gran en el grup que va de vint a vint-i-quatre anys, que, tot i representar el 18,01 % del grup d’edats d’entre disset i quaranta-cinc anys, concentraria gairebé un terç de la mortalitat total entre aquestes edats (29,89 %).
On i quan van morir?
La majoria de les morts es van acumular cap al final de la guerra. «Cronològicament parlant», escriu Oliva, «des del punt de vista militar i pel que fa al combatent català, la segona quinzena de febrer de 1938 marcaria un abans i un després pel que fa a la corba de mortalitat en acció de guerra per anys. Amb una mostra de 26.159 combatents morts en acció de guerra, durant el segon semestre de 1936, en xifres relatives, la mortalitat no arribaria al 7 %, mentre que l’any 1937 veuria un increment proporcional que se situaria al voltant del 15,34 %, cosa que demostraria un comportament pel que fa a l’acció bèl·lica i actuació als fronts molt semblant en baixes a 1936. Exponencialment, el salt pel que fa a la mortalitat es produeix durant el 1938 i el primer mes i deu dies de febrer de 1939, que concentren el 66,57 % i l’11,42 % del total».
Per Fronts de guerra, «ja fos a primera línia o a la rereguarda immediata o allunyada, sempre segons cronologia d’aquests combats, el total de pèrdues humanes catalanes del conflicte es distribuirien bo i confirmant la tendència que a escala local i comarcal hom havia observat en els treballs fruit de recerques i estudis anteriors, amb una mortalitat acumulada per sobre del 50 % al front de Catalunya, per sobre del 20 % a l’Aragó, i molt allunyats, al voltant del 5 %, del front del Centre i Llevant, i el 2 % del front d’Andalusia-Extremadura».
La mortalitat per comarques.
Les dades de mortalitat per comarques són molt difícils de calcular i comparar. Oliva posa com a exemple la comarca que té dades més completes i fiables: «El cas de la comarca del Priorat és el més precís i més ben documentat. Del Priorat coneixem la taxa de mortalitat que la comarca presentava entre el 1923 i el 1936, que es trobava en el 16,2 per mil; per tant, dins del marc de les xifres referencials del 14 per mil i 21 per mil. Les mortalitats de la població calculades per al període comprès entre el desembre de 1936 i l’agost de 1938 ens mostren uns tants per mil que fins i tot sobrepassen el topall màxim de referència del 21 per mil. Observem un 76,9 per mil el desembre de 1936, essent aquest el valor més elevat, i fluctuacions entre el 18,7 de gener de 1938 i el 40,6 per mil observat el juny del mateix any».
En altres comarques les puntes de mortalitat es concentren en mesos molt concrets. «Al Barcelonès -escriu Oliva- es documenten uns tants per mil de mortalitat molt baixos, però els mesos d’abril, maig i agost de 1938 s’observen unes mortalitats elevadíssimes de 103,4 per mil, 78,6 per mil i 51,9 per mil».
Morts a l’exili
Però el Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya estudia també la mort de no combatents per altres conseqüències de l’enfrontament bèl·lic, com per exemple l’exili. Aquí es comptabilitzen «3.508 víctimes» entre les quals hi ha catalans i «naturals d’algun indret de l’Estat espanyol» i «catorze homes naturals d’Alemanya, Noruega, Suïssa, Polònia, Itàlia, Irlanda, Txecoslovàquia i Iugoslàvia». Del total de refugiats de l’Estat, un 25,68 % són del Principat. Però aquest percentatge podria ser molt més alt perquè el 43 % dels 3.508 «es desconeix la comunitat d’origen».
Oliva explica que «la mortalitat esdevinguda el 1939 responia a les pèssimes condicions viscudes durant el període bèl·lic, el trajecte a l’exili, així com les posteriors condicions viscudes als camps d’internament. Observant la mortalitat en relació amb l’edat de les víctimes, se’ns manifesten quins eren els grups més vulnerables. Entre els infants menors de cinc anys hi trobem un gran nombre de defuncions, en total 155». Tanmateix, alerta Oliva, «no són el grup amb més mortalitat» ja que el supera «el grup d’edat entre els vint i els vint-i-quatre anys» que «presenta una mortalitat més elevada, amb 261 defuncions». Això és perquè «es tracta majoritàriament de combatents ferits, evacuats dels hospitals de rereguarda, que arribaren a l’Estat francès en una situació extremadament precària».
Morts als camps nazis
Molts dels supervivents dels primers anys de l’exili no superaran la Segona Guerra Mundial o l’internament en camps nazis. Oliva i l’equip d’historiadors del Cost Humà de la Guerra Civil indiquen que hi ha «1.014 víctimes documentades entre el febrer i el desembre de 1940» i se’n saben les causes de la majoria de decessos: «el 92,96 % moriren com a conseqüència de malalties [sobretot febre tifoide i tuberculosi], un 6,54 % per ferides i un 0,5 % per suïcidi». És a dir, uns 57 suïcidis.
En els anys posteriors molts acabaren als camps de concentració nazis. Montserrat Roig, amb l’impuls inicial del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, va fer el primer gran estudi sobre el tema (Els catalans als camps nazis) i ja va trobar 429 registrats en aquells camps. Posteriorment, els historiadors Bermejo i Checa han sumat aportacions i «actualment, el nombre de víctimes incloses al banc de dades del projecte se situa en 1.161 registres» «però sobre aquests queda pendent encara la realització de processos de curació que permetin l’esmena d’errors (en noms i cognoms o llocs d’origen de residència), la detecció de casos duplicats (fruit precisament d’aquests errors)».
El registre de «Deportats catalans i espanyols als camps nazis», accessible al web del Banc de la Memòria Democràtica, recull no només les víctimes mortals sinó tots els que van ser internats en camps nazis. De Catalunya hi ha 1.954 registres (34 morts el 1940; 711, el 1941; 257, el 1942; 39, el 1943; 53, el 1944, i 67, el 1945; la resta, alliberats). «El 71 % dels catalans morts en deportació», explica Oliva, «foren assassinats al subcamp de Gusen», depenent de Mauthausen.
Sota l’epígraf -estranyament en castellà- de Comunidad Valenciana, s’hi recullen 644 noms (dos morts el 1940; 242, el 1941; 98, el 1942; quinze morts el 1943; quinze més el 1944 i catorze el 1945) i 68 de les Balears (25, el 1941; set el 1942; un el 1943 i un el 1945).
La recerca no ha acabat. Josep Calvet recorda a EL TEMPS que «de cara al futur hi ha noves fonts que explorar. En Jordi Oliva està explorant nous arxius i hi ha una tasca de depuració i revisió d’aquestes dades». Tal com explica Oliva al llibre, les condicions per accedir a la informació han estat especialment difícils a Barcelona i grans ciutats de l’àrea metropolitana. Calvet explica que «No és que fos molt fàcil anar a un petit poble a trobar documentació, però sempre trobaves algun informant que tenia al cap quins eren els veïns del poble que van marxar a la guerra i no van tornar. En una ciutat com Barcelona aquest sistema era impossible. Encara es pot depurar informació i avançar en la recollida de documentació, perquè a més pot influir molt en les xifres del Cost humà. A Barcelona hi havia molta població i molta gent d’altres parts de Catalunya i de l’Estat que havien vingut aquí. Això serà un termòmetre de donar xifres més definitives que ara no estem en disposició d’afinar».
A banda de Barcelona hi ha altres camps on encara queda feina per fer: «S’està investigant el tema de l’exili. El començarem a actualitzar, a partir de la informació dels registres civils i dels arxius militars d’Àvila i el de la memòria històrica de Salamanca», afirma Calvet. «També», afegeix «s’està estudiant fonts de la Creu Roja Internacional, que s’encarregava de la protecció dels presoners de guerra i té nova documentació que ens permetrà completar el Cost Humà». Calvet aclareix que «La documentació molts cops presenta els noms escrits de diverses maneres i és un puzle que s’ha d’anar component amb noms, cognoms, etc».
Sota el paraigua del Memorial Democràtic, la recerca del Cost Humà de la Guerra Civil continua coordinada per Jordi Oliva, «hi ha dues persones treballant en la depuració i actualització, i una tercera persona que s’està ocupant de l’actualització a la comarca del Vallès».
La recerca continua.