En una espaiosa sala d’una ciutat del centre d’Israel, el soldat Eran Gilead deambula descalç. Cada cop que es creua amb un dels seus camarades, aixeca el peu i el fa xocar amb el de l’altre. Després es toquen amb els genolls i, finalment, amb els colzes. El conductor del taller ha concebut aquest exercici com una mena d’escalfament, durant el qual Gilead ha de mirar els altres soldats als ulls i fixar-se quines sensacions corporals li transmeten. Els sentiments que afloren.
Gilead treballa de cirurgià en un hospital israelià i també és soldat a Gaza. El 7 d’octubre de 2023, estava d’acampada amb la família quan li arribà una trucada de l’exèrcit. Poc després, era de camí al quibuts Kfar Azar, situat prop de la Franja de Gaza, per tractar els civils que havien sobreviscut el brutal atac de Hamàs. Més tard, es va apuntar com a reservista a l’exèrcit.
Uns 300.000 homes i dones israelians estan servint com a reservistes a la guerra de Gaza. Els darrers mesos, la majoria han viatjat a diari entre família i camp de batalla. Unes setmanes aquí, unes setmanes allà. Tant assisteixen a la voladura d’un grup d’habitatges de Gaza com passen la nit en una casa que pertany a palestins refugiats. Al cap d’unes hores, tornen a casa per sopar amb la família. Molts reservistes ho estan passant malament. Pateixen depressió, esgotament, i tenen problemes matrimonials.
38 d’aquests reservistes es troben en un taller que organitza una entitat privada a Gedera, una petita localitat al sud de Tel-Aviv. Són assessors empresarials, psicòlegs, comunicadors. D’esquerres i de dretes. Molts d’ells no volien ficar-se en una guerra; ara s’hi veuen dins i la qüestionen.
Aquest indret de retir es troba a uns 50 quilòmetres de la Franja de Gaza. Uns murs alts l’envolten i, rere seu, l’acompanya un oasi i un camp de tarongers. Entre el menjador i les sales de treball, un massatgista ofereix els seus serveis. Sols trenca el silenci el soroll dels jets que volen a baixa altura.
Més de 50 anys després de la guerra de Yom Kippur que va deixar traumatitzats milers de soldats, Israel viu un canvi. L’Israel d’aleshores semblà un estat superat a l’hora de d’oferir un tractament als ferits. Ara, la xifra de famílies afectades per la guerra és tan alta que tothom coneix algú traumatitzat, diu Elad Hadad, el psicòleg que coordina el taller. Ell també ha experimentat la guerra de primera mà. Des del 7 d’octubre, han anat sorgint iniciatives com la teràpia assistida amb cavalls per a supervivents del festival Nova, grups de conversa per a pares d’infants assassinats o aquest seminari a Gedera que els organitzadors anomenen “El poble del canvi”.
L’exèrcit israelià també ha ampliat l’oferta. Els oficials posen al dia els comandants de la salut mental de la tropa. Si un comandant veu indicis de sobrecàrrega mental en un soldat, l’envia a un d’aquests dos centres de recuperació a la frontera amb Gaza. Allà, els soldats poden descansar unes hores o uns dies i reben l’atenció d’especialistes abans de tornar al camp de batalla. El fet de tornar-hi ràpidament busca evitar que els símptomes esdevinguin crònics. Si no n’hi ha prou amb un d’aquests tractaments en aquests centres, s’han habilitat tres centres de rehabilitació més grans. Els especialistes ofereixen tractament ambulatori als soldats. Quan no és suficient, hi ha un equipament on s’ofereix tractament estacionari.
“La guerra ja no es concep només com una batalla, sinó com un fet que actua sobre la psique”, diu Hadad.
L’aspecte dels reservistes que passen per l’espai de Gedera desprèn fatiga. La majoria tenen l’esquena encorbada i l’estómac, emmagrit. Alguns d’ells van passar de la cadira del despatx a la guerra. “Vosaltres vau donar el sí a aquesta guerra i ara ja no sou les persones que éreu”, diu un metge després del joc d’escalfament. “Teniu una tensió extrema dins vostre.” En les hores següents, els soldats han de fer el que el cos els indiqui. “Potser caureu adormits o després despertareu amb febre. I això estarà bé.”
Durant 36 hores la qüestió a tractar serà el pas intermedi que hi ha entre la guerra i la vida civil. Com es pot gestionar?
Els metges i psicòlegs israelians que organitzen el seminari es mostren crítics amb l’estat constant de guerra. Però, d’això, no en parlaran pas amb els assistents. Elad Hadad diu que treballa per la pau. “Volem evitar que la societat es fracturi encara més.” Aquests homes han d’aprendre a identificar els seus símptomes d’estrès i autoregular-se i calmar-se. És així com poden causar menys danys a la societat israeliana.
A la sala es treballa la regulació del sistema nerviós. El psicòleg Hadad explica la història no real d’un soldat que perd els papers en diverses situacions del seu dia a dia. L’una a prop d’un vehicle policial; l’altra amb el seu pare amb qui manté una mala relació. Unes vegades, mostra una reacció agressiva; d’altres li fa costat. “Un sistema nerviós en bon estat sap com es navega per entre aquests diversos estadis”, diu el psicòleg. “Vosaltres ja heu estat combatent durant mesos i el vostre sistema encara percep el perill.” En comptes d’estar en un estat verd i relaxat, segons el psicòleg, després de les operacions militars, els soldats estan en groc o vermell. Quin aprenentatge cal extreure d’aquestes situacions? Tornar-se a situar en verd per si sols.
Eran Gilead, el cirurgià de 43 anys, s’ho mira consternat. “La ràbia sol ser la meva reacció automàtica quan hi ha alguna cosa que no va bé”, explica. “Renyo a crits els meus fills.” Diu que un conductor li va dedicar gesticulacions airades mentre conduïa cap aquí. L’hauria volgut matar. El terapeuta li demana que es posi dins un cercle vermell al mig de la sala i que es concentri en els seus punys tancats. Es pretén que el soldat comprengui tot el que l’estrès provoca en el seu cos. I que el cos reacciona automàticament.
Altres reservistes demanen ara la paraula. Un explica una discussió amb la seva dona en què ella li deia que l’estimava, però li retreia que estava com absent. Un altre volia, després de ser al front, tornar-se a implicar en l’educació dels fills, però la seva dona no hi estava d’acord. Un tercer soldat ja no pot seguir una conversa telefònica amb tranquil·litat. I un quart relata que prefereix ser a Gaza abans que amb la seva família; diu que allà “almenys hi ha calma”.
Als soldats alemanys que havien combatut a la Primera Guerra Mundial, se’ls anomenava “els neuròtics de la guerra”. Als qui durant la Segona Guerra Mundial eren declarats “no aptes per al combat” pel seu estat de salut mental, els esperava fins i tot el camp de concentració. No fou fins la guerra del Vietnam que es canvià la mirada sobre els traumes de la guerra. Des dels anys vuitanta, el trastorn per estrès posttraumàtic és considerat una patologia mèdica. L’exèrcit alemany disposa actualment d’un telèfon d’atenció psicològica.
Israel s’ha fet fort en el camp de la psicologia. Alhora, el servei militar és obligatori; dos anys per a les dones i dos anys i vuit mesos per als homes. L’exèrcit pot cridar a files vora mig milió de persones que normalment fan vida civil i no han rebut formació militar. Ben aviat rebran també formació a nivell mental.
Els reservistes han de poder sentir si l’estrès està pujant, diu el psicòleg a Gedera. Després, els ensenya els exercicis de regulació més comuns: relaxació via control de la respiració o estirament de les extremitats. Cap al migdia, arriba una terapeuta que proposa un bany de gel. Hi ha dues tines al pati. L’un rere l’altre van entrant a l’aigua gelada. Alguns respiren fort i uns altres serren les dents. Ben pocs deixen anar expressions de dolor. La lliçó: es pot entrenar com es reacciona a l’estrès.
Eran Gilead s’ha assegut al pati. Té la pell enrogida. S’ha acostumat a la pressió. “Tinc quatre fills i treballo en una sala d’operacions”, diu. I afegeix que el fet que hagi anat a la guerra sent pare no és quelcom que es doni per suposat. Es considera més aviat d’esquerres i sempre ha cregut en la solució dels dos estats. Però la realitat del 7 d’octubre que va viure al quibuts de Kfar Azar ho va canviar tot.
Gilead es va incorporar a una unitat especial a Gaza en qualitat de cirurgià. El seu paper és atendre soldats israelians ferits. Al principi, diu que estava convençut del que feia, però amb el temps ha iniciat un diàleg intern terrible. Pensa que els objectius de guerra definits per Netanyahu no són realistes. “És difícil posar en risc la meva vida per un objectiu poc clar.” Gilead desitja que la guerra acabi. Diu que no ho vol deixar estar mentre no s’hagin alliberat tots els ostatges. Dels 116 que encara estan en mans de Hamàs segons les dades d’Israel, es creu que 41 han perdut ja la vida. Deixar a l’estacada la resta, per Gilead equivaldria a traïció.
Molts dels reservistes presents al taller no combaten arma en mà, sinó que participen en tasques organitzatives. Si no hi ha res a fer, deixen passar les hores. Un d’ells explica que mentre és a Gaza estudia per a un examen de la universitat. Un altre diu que ha pogut acabar d’escriure un article científic. Un darrer mostra fotos de Gaza al mòbil: apareix amb companys de combat davant d’un hotel de luxe destruït; durant la celebració de la Hanukkà en una casa abandonada de Khan Yunis; i d’una posta de sol sobre les ruïnes. Hi va estar destinat durant 40 dies amb l’objectiu de vigilar un dels seus barris.
Algunes coses que explica de la guerra desconcerten. Mostra encara més fotos. Abillat amb l’uniforme militar, se’l veu dins d’un habitatge de Gaza, sobre un matalàs on poc abans hi dormia gent palestina. Aquest home diu que és a Gaza on se sentiria millor per “instal·lar un niu” en una de les cases abandonades. Ara sap en pocs segons on és la cuina i comença a cuinar. Ell havia jugat molt al Catan i ha vist la sèrie Gambito de Dama. De vegades s’emporta els perfums que han quedat als armaris.
Aquest reservista afirma que no ha tingut contacte amb població civil palestina. “Els veiem anar amunt i avall.” Diu que sovint no és possible diferenciar un terrorista d’un civil. Per a ell, el més important és rescatar els ostatges israelians. “El dia de després no m’interessa.”
Al seu costat, un altre creu que preguntar per la fam a Gaza no és correcte. “M’he de preocupar jo de l’alimentació dels meus enemics?”
A fora, dos homes fumen mentre la resta són a l’anomenat “bany de sol”, en què els assistents s’entreguen al ressò d’un gong. Tot aquest treball de reflexió, tot el processament, la meditació; tot plegat és massa per a aquests dos homes. L’un té 28 anys i abans de la guerra feia d’enginyer; a Gaza és conductor. Condueix de nit sense llum, sota el foc enemic, per transportar material o ferits. “Un nen de 6 anys que ha perdut la família es tornarà un terrorista. Nosaltres destruïm, destruïm i els destruïm. Però ens els tornarem a trobar.”
El seu company assenteix. Després de la seva última intervenció ha començat a sentir pors. La feina a la seva empresa ha deixat de tenir sentit i el que sent per la seva companya sentimental ja no és el mateix. Al principi de la guerra, diu que tot va ser com una èxtasi. “Quan vam marxar uniformats per Tel-Aviv, la gent ens llançava dolços.” Però això ja és història. Diu que Netanyahu ho ha enredat tot. “L’objectiu de guerra que té de destruir Hamàs no té sortida.”
“De casa a la guerra i de nou a casa” és com es diu l’exercici amb el qual s’inicia la segona jornada. Els soldats han de construir amb objectes simbòlics els llocs als quals solen anar. En un costat de la sala hi ha casa —amb llibres, coixins, peluixos— i, a l’altre, Gaza —amb armes d’assalt i una armilla antibales. “Què els uneix amb aquests llocs?”, pregunta la psicòloga. “La calma”, “joc”, “descans”, diuen els homes. “I amb Gaza?” “Sacrifici”, “masculinitat”, “comunitat”.
Ara, els reservistes han d’anar de casa a la zona de guerra. Davant la Gaza simbòlica, els homes resten dempeus. “Penso que aquest és el moment de parlar de les persones que hem assassinat”, diu un d’ells. Silenci. “No podem considerar les famílies que hem destruït”, prossegueix. No parla ningú. Finalment, intervé el comandant de la unitat: “Estem dissociats de les coses que hem fet.” Al cap de dos minuts, el clima de reflexió s’ha esvaït. Sembla que no hi ha ningú que estigui disposat o preparat per parlar del dolor dels altres.
Més tard, Adam seu sota un taronger. Ell ha parlat dels morts de Gaza. Té 35 anys i és de Jerusalem. Va créixer en el si d’una família de psicòlegs. “L’esperit humà és increïble perquè sempre es pot dissociar de tot”, diu. Adam és com ha volgut que l’anomenem perquè no vol fer públic el seu nom real. Diu que no hauria imaginat mai anar a la guerra sota un govern de Netanyahu. El seu germà va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. A l’octubre, va sentir que era un tot o res. “Els jueus es van alçar per defensar-se”, diu. “Com més temps passa, més coses faig que abans no hauria pensat possibles.”
Adam explica la història d’un home vell que suposadament estava al servei de Hamàs en un punt de vigilància. Ell va presenciar com les forces especials israelianes l’haurien interrogat. Explica que l’home era vell i indefens. Els soldats li haurien tapat els ulls durant l’interrogatori. Diu que va ser horrible. Però, vist com està tot, diu que era correcte perquè l’home suposadament era un perill.
A Gaza, Adam coordina informacions, les rep, recull i pondera. Després les distribueix. Afirma que un home israelià no té més remei que unir-se a la guerra si vol tenir un lloc a la societat. “Ningú no em pot acusar de ser un paràsit d’esquerres que s’estigui escapolint.”
Quan fa poc va mirar al cel de Gaza, va pensar que veia un enorme estol d’ocells que semblava estar ballant. “Surrealista en la seva bellesa.” Però llavors Adam es va adonar que eren fulls volants. L’exèrcit israelià advertia els civils del proper bombardeig.
Després d’una intervenció, Adam tingué una sessió de teràpia amb el seu pare, del qual diu que va estar molt agressiu perquè tota la família el va tractar com si estigués traumatitzat. A diferència de les guerres anteriors, afirma que la societat israeliana és ara hipersensible a aquest tema.
Diu que ara ja no es tracta de desempallegar-se de les coses terribles i seguir vivint. Ara la crida és: “Recupera’t, i ràpid.” Tot aquell que quedi espatllat perdrà el seu lloc a Israel.
Adam diu que es veu atrapat per un dilema. Després del 7 d’octubre, li semblà coherent enrolar-se en la lluita. “Ara ja no sé què hi faig jo, allà.” Diu que no és sionista, que no lluita contra la idea d’un estat palestí. “Poc a poc, començo a entendre que formo part d’una màquina enorme de matar.” Els dubtes de deixar-ho estar encara hi són.