"Que els meus poemes
—escrits mentre descanso—
tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra
havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca
i el llit és desplegat."
Fragment de «Casa despentinada» de Memòria del cos (1980)
Àlex Susanna (Barcelona, 1957 – Gelida, Alt Penedès, 2024) va començar a publicar poesia de ben jove; va fundar una editorial que esdevindria fonamental, Columna, va impulsar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i va dirigir la fundació Catalunya Caixa La Pedrera, l’Institut Ramon Llull i la Fundació Vila Casas. Però més que cap altre poeta català contemporani va crear una xarxa d’amistats i coneixences literàries, artístiques i musicals basada en la seua generositat i els seus coneixements.
Entre els seus amics i col·legues poetes, la “generositat” i la “saviesa” d’Àlex Susanna són dues coincidències significatives a l’hora de descriure’l.
El director editorial de Grup 62, Emili Rosales, va conèixer Àlex Susanna el 1988, quan li va publicar a Columna el seu primer llibre de poemes, i posteriorment van col·laborar conjuntament per publicar l’obra completa de Sebastià Juan Arbó i diversos projectes de coedició entre Columna i la revista de les Terres de l’Ebre Tresmall. “Per tant —resumeix Rosales— va ser el meu editor, vam tirar endavant projectes editorials conjunts i després hem estat amics molts i molts anys. Finalment aquests últims anys he estat el seu editor, cosa que ha culminat una relació d’amistat i col·laboració”. L’editorial Proa, del Grup 62, ha publicat els últims dietaris de Susanna i està a punt de publicar-ne l’últim, L’any més inesperat, que precisament acaba amb la notícia del càncer que finalment s’ha endut el poeta. Arribarà a les llibreries el 10 de setembre. També aquesta tardor editaran l’últim poemari de Susanna, Tot és a tocar.
Rosales explica que Susanna “va ser un poema molt prematur”. Va publicar el primer llibre de poesia “molt jove i després va anar consolidant una obra poètica de gran magnitud que es caracteritza per posar més el pes en la gravetat de l’assumpte tractat, amb el gruix moral de l’objecte mateix que amb l’exhibicionisme lingüístic”. Per tant “era un esforç invers al d’altres escoles poètiques perquè tractava de buscar l’expressió mínima per la intensitat màxima”. Creu que Susanna “ha estat un dels grans poetes catalans” amb una obra que s’estén fins al mateix moment de la seua mort.
Susanna no només deixa un poemari inèdit sinó que, durant la malaltia que l’ha tenallat els últims mesos, va escriure diversos poemes inspirats en les mètriques japoneses, tankes i haikus, que, només apareixeran en la Poesia Completa que publicarà Viena el gener de 2025 i que Susanna va estar polint amb l’encarregat de l’edició, el també poeta Jordi Llavina. Aquesta integral de poesia, que encara no té un títol definitiu, no inclourà els dos primers poemaris de Susanna (Abandonada ment i De l’home quan no hi veu) perquè ell mateix els va descartar i començarà amb deu poemes de Memòria del cos (1980), segons Llavina. Es completarà amb Els dies antics (1982), El darrer sol (1985), Palau d’hivern (1987), Les anelles dels anys (1991), Boscos i ciutats (1994), Suite de Gelida (2001), Angles morts (2007), Promiscuïtat (2011), Filtracions (2016) i també el Tot és a tocar: “En total”, resumeix Llavina, “onze títols independents més aquestes tankes i haikus que veuran la llum per primera vegada”.
El carter i Àlex Susanna
Jordi Llavina va conèixer Àlex Susanna quan treballava de carter a Gelida. “Conec molt en Susanna perquè el vaig començar a llegir abans de coneixe’l. Jo, als estius, feia de carter a Gelida i li portava cartes a l’Àlex quan ja feia tres anys que el llegia. Un dia li portava una carta de Vicent Andrés Estellés, un altre dia del Javier Marías i un altre de l’Stephen Spender o del David Leavitt... i això em va permetre començar a parlar amb ell”. Susanna es va adonar que Llavina estava interessat en la poesia, hi van fer amistat i i després van treballar plegats a Columna: “Després vam dirigir junts dues col·leccions de poesia... Però l’amistat es va afermar justament a partir d’una circumstància tan peculiar com que jo feia de carter i li portava cartes. És clar, era l’únic gelidenc que rebia cartes de gent com aquella”.
Llavina destaca que Susanna “era molt generós: ho remarco molt perquè, en el sistema cultural català, malauradament no és un valor gaire comú. Ell i Carles Duarte són extraordinàriament generosos: han acompanyat molts creadors, els han aconsellat, els han fet pròlegs... i això s’ha de dir. Sí, ha estat molt bon gestor cultural i ha guanyat molts premis però la Viquipèdia no diu que ha estat molt generós”.
Sobre la poesia de Susanna, Llavina explica el canvi que es va produir entre els dos primers llibres i el tercer: “L’Àlex comença amb uns experiments més propers al surrealisme, perquè tant Abandonada ment com De l’home quan no hi veu ho eren, uns experiments molt propis de finals dels setanta i del grup de Llibres del Mall. Però el primer llibre en què ja hi ha la veu de l’Àlex que reconeixem posteriorment és Memòria del cos”. En aquesta obra la seva poesia “es formula a partir d’una experiència generalment viscuda i que intenta treure una lliçó moral de situacions diguem-ne quotidianes”.
Llavina ho relaciona amb el que “a Espanya en van dir la nueva sentimentalidad de García Montero, etc” però amb diferències: “La de l’Àlex Susanna és una poesia moral de gran qualitat en què els aspectes culturals i també els humans i quotidians conviuen molt bé. Sí que és veritat que als primers llibres hi havia més sensualitat i més cos (Memòria del cos ja és ben explícit) i podem dir que hi havia un cant a la sensualitat de la vida, al sexe, a l’amor. Tot això es va anar modulant i després hi ha pretextos de caràcter cultural i de vegades també familiar (quan es casa, quan té fills) que entren directament als seus poemaris”.
Com que el punt de partida de la poesia d’Àlex Susanna, diu Llavina, es basa en “circumstàncies pròximes, la qüestió del lloc és molt important: Gelida, Queralbs —n’hi ha molts poemes del Pirineu— o Calaceit, al Matarranya” són els principals paisatges de l’obra de Susanna.
També Àngels Marzo, directora editorial de Pagès —que va publicar el 2019 l’antologia de Susanna Dits tacats— assenyala el paisatge: “La poesia de l’Àlex Susanna té molt a veure amb la relació amb el paisatge. Aquesta mirada li serveix per explicar algunes experiències personals i íntimes. També és una poesia que té molta relació amb la vastíssima cultura que tenia l’Àlex com a persona. Contínuament està dialogant amb alguns dels seus referents essencials”.
Per Àngels Marzo, Àlex Susanna també era important personalment: “Àlex Susanna va ser el primer poeta que vaig sentir recitar en directe, aquí a la Universitat de Lleida. Jo tenia 18 anys. Després hi vaig tindre contacte quan ell va ser director de l’Institut Ramon Llull, en una delegació de poetes catalans que fèiem un viatge a Mèxic. I després ens hem anat trobant: per l’Antologia que vam publicar de la seua obra poètica, Dits tacats, i sobretot per unes trobades que s’organitzen al Castell del Remei, que es diuen Tast, una reunió anual de poetes” amb recitals i mostra enològica i gastronòmica.
Àlex Susanna, recorda Marzo, “reivindicava constantment els poetes que ens havien deixat per evitar que caiguessin en l’oblit. La generositat defineix molt bé el perfil de l’Àlex com a persona i com a intel·lectual”. L’actual responsable de Pagès també destaca la importància de Columna. “Com a editor també va ser essencial perquè vaig descobrir alguns dels meus poetes de capçalera a partir de la col·lecció que ell dirigia a Columna”.
Emili Rosales contextualitza la importància del seu impuls editorial: “Als anys noranta va haver una gran florida d’editorials en català però Columna era molt interessant perquè combinava l’audàcia —publicant autors americans o europeus que es publicaven per primera vegada en català, i que feien que el català estigués en sintonia amb els corrents mundials de l’edició— i l’edició de clàssics, com la traducció que va fer Vidal Alcover d’A la recerca del temps perdut de Proust. Per tant va tenir un efecte normalitzador i modernitzador enorme”.
Com a editor de poesia, “va ser responsable de l’aparició d’una generació sencera de poetes, i de la recuperació dels seus autors preferits —com Vinyoli—. Es pot dir que va ser l’editor principal de poesia en català durant quinze anys. Per tant un dels grans editors del segle en la nostra llengua”.
I és en l’obra dietarística d’Àlex Susanna, on Rosales creu que tothom pot veure el grau de generositat del poeta i promotor: “Els dietaris donen molt bé la mesura de la personalitat d’Àlex Susanna i també del pes social que ha tingut perquè hi pots veure com parla de literatura però també de pintura -moltíssim-, de viatges i de converses, i a través d’aquestes converses vas veient una mena de teixit de la cultura catalana que desfila a través de les seves converses, dinars o coneixences i es mostra com algú sempre crític però alhora generós. I jo crec que el que era poc freqüent i es donava en la manera de ser d’Àlex Susanna és que era crític -i per tant lúcid- però també un gran emprenedor: per tant s’hi arremangava i s’hi posava”. Rosales creu que la tasca polièdrica d’Àlex Susanna, “el fet que hagi estat el creador d’una gran editorial, un gran festival de poesia que ha perdurat i que hagi dirigit les grans institucions culturals del país” demostra “aquesta gran capacitat d’arremangar-se i posar-se a construir”.
La generositat.