—Al llibre explica que tenia un conegut molt proper que havia tingut una germana en la “família” d’en Pedro Vivancos. Va ser això el que el va seduir de la història d’aquest bailaor sospitós de crear una secta, fins al punt d’escriure un llibre?
—És una història que sempre he tingut per casa i mereixia un llibre. El Pepe, que era el millor amic del meu pare, havia tingut una germana ficada en allò i el meu pare ho havia viscut també de manera directa (perquè havia conegut la germana, els havia acompanyat en el seu retrobament quan ella va tornar de Canadà, etc...). Va haver un moment que el mateix Vivancos va intentar convèncer el Pepe que fes un documental sobre ell, però el Pepe estava molt enfadat perquè s’hi havia endut la seva germana amb ell. El meu pare sempre deia que hauria d’haver fet el documental perquè ara tindríem les imatges de Vivancos i la família. Jo havia començat el llibre diverses vegades, ho deixava i finalment ho vaig tornar a començar a escriure com si fos una novel·la de ficció.
—Però finalment ha escrit un llibre de no ficció. Vostè, que sempre havia fet novel·les, com s’hi enfronta?
—Tenia molta documentació buscada perquè volia fer un llibre de no ficció. Fa tres anys o així se’m va ocórrer fer una novel·la inspirada en aquest home i vaig començar a escriure-la inventant-me moltes coses. Estava narrada per un personatge inspirat en el Sebastià Gasch, que és el cronista de Barcelona que va escriure més els inicis de Vivancos com a ballarí. Però quan vaig començar a documentar-me i a fer entrevistes, vaig acabar recollint tant material que al final vaig dir “això no pot ser una novel·la perquè ja tinc tots els elements per a un llibre de no ficció”. Crec que és un llibre que es llegeix ràpid i molt narratiu. No hi poso molta documentació per fer-lo més àgil.
—Entenc que no vagi citant la font de cada informació perquè això fa que la narració sigui molt més fluïda però la història és tan rocambolesca que el relat sembla de ficció.
—En realitat hi ha més cites de les que jo havia volgut posar. El text inicial era encara un relat més pur. Però l’advocada de l’editorial es va mirar el llibre i em va aconsellar que, per evitar denúncies, cités d’on venen algunes frases. Per exemple, quan un impressor diu “a simple vista es veu que [Vivancos] és un psicòpata”. Això era una declaració que havia fet a El Periódico i ara està citat. La meva tendència és fer un relat com més narratiu millor. Ja escric al final del llibre que tot el que surt és real i que no m’he inventat res. Quan poso paraules en boca d’en Raschimura és perquè o ho he llegit així o m’ho han dit així. Al final hi ha una bibliografia i, si vols buscar les fonts de cada cosa, pots anar-hi.
—És molt honest perquè de bon començament explica el seu posicionament a l’hora d’escriure: que escriu sobre el personatge i no sobre la persona Pedro Vivancos. Però al llarg de la novel·la el lector tendeix a creure en la persona.
—Clar, és la part més complicada del llibre. Aquest paio, en el fons, era el líder del tinglado, però és un terreny molt pantanós perquè té una família molt extensa, li tenen molt apreci i n’hi ha que són molt famosos. No puc dir des del principi que aquest senyor era el líder d’una secta, perquè enlloc consta que fos una secta (bàsicament perquè la decisió del què és o què no és una secta, legalment, no està gens clara). Per tant, jo em veig condicionat a adoptar un cert to. També volia accedir a la família i fer entrevistes amb ells. No volia fer un llibre que els ofengués excessivament, però tampoc podia fer un panegíric perquè no crec que aquest home sigui un enviat del cel. Estic obligat a adoptar aquest to neutral, per accedir a la gent i perquè no em caiguin denúncies. Però ja m’està bé perquè tampoc no m’interessava definir la família de Vivancos com una secta destructiva ni molt menys. Jo vull explicar la seva història i que cadascú jutgi.
—De fet, en alguns moments sembla que li caigui bé.
—Hi ha gent que me’n parla molt bé i gent que me’n parla molt malament i, al capdavall, el llibre és una síntesi de tot, de manera que el personatge sembla de vegades una maravella i de vegades un estafador.
—És un equilibri difícil. De vegades sembla que vulgui destacar que vostè no jutja Raschimura però immediatament jutja qui el critica. Per exemple, quan parla d’un presumpte cas de prostitució d’unes dones que formaven part de la comunitat de Raschimura, primer exculpa Vivancos (Prostituir-se “havia sigut una idea que havien tingut algunes noies del grup; quan ho van comentar al Maestro, ell no els va dir que fessin o deixessin de fer res: era decisió seva”)...
—Aquesta frase potser me l’havia pogut estalviar. Al començament no hi era. Però li vaig deixar llegir el llibre a alguns familiars i em van dir “amb això sembla que el meu pare fos un proxeneta”. En algunes coses vaig cedir.
—Però és que, immediatament, a la mateixa pàgina vostè menysté el Centre d’Immigració del Canadà, que, arran d’aquells fets, vinculava la família Vivancos amb una xarxa internacional de prostitució: “aquesta és la pel·lícula que es van muntar els d’Immigració”, escriu vostè.
—Perquè crec sincerament que ell no va enviar a aquestes noies a prostituir-se. Sí que hi havia certa pressió en el grup per portar diners al col·lectiu i tots feien el que podien per guanyar-ne. Un se n’anava a treballar catorze hores en un restaurant i aquestes noies decidien prostituir-se. Evidentment hi ha un domini clar de Raschimura sobre els seus deixebles i això és molt criticable. Però ell no tenia planificat cap xarxa de prostitució i per això els d’Immigració es munten una pel·lícula quan diuen que aquella secta en realitat és una xarxa de prostitució internacional liderada per Vivancos. El que hi ha són dues noies que s’han prostituït en un moment concret. Evidentment és complicat...
—I delicat.
—A mi m’agradava l’oportunitat de desmuntar el discurs principal de Vivancos, que afirma que tota la resta del món som duals, que és com ens anomenaven ells (a tots els altres). Clar, això fa gràcia perquè el personatge de Raschimura de fet és recordat d’una forma molt dual: per uns és un sant i pels altres, un criminal que hauria d’haver estat a la presó tota la vida.
—El final de Pedro Vivancos, l’obsessió per amagar una malaltia com el càncer —que desmuntava la seua teoria de què aquestes malalties són, en el fons, psicosomàtiques i ell les podia curar— és el més revelador del seu Raschimura, perquè desmunta el seu missatge i descobreix la raó de la seva mentida sobre la seva pròpia malaltia.
—Sí, a casa sempre havíem sentit aquesta història que explicaven ells d’un mosquit que li va picar al cap, li va pondre ous i li va infectar el cervell. Tots donaven per certa aquesta història i jo vaig indagar molt de temps quina malaltia era, perquè n’hi ha una malaltia així, encara que sembli mentida. Però parlant amb uns i altres n’hi havia que la qüestionaven. Quan finalment coincideixo amb la filla de Pedro Vivancos i, després d’estirar-li de la llengua, confessa que era càncer, tot acaba encaixant. La història queda finalment tancada.
—I tant. És molt significatiu aquest descobriment.
—És que el paio s’havia passat la vida dient, bàsicament, que el càncer era una cosa psicosomàtica i que si seguies les seves directrius i tenies una vida austera, mai et posaries malalt i menys de càncer: perquè el càncer és la malaltia per excel·lència que no existeix segons aquesta gent, perquè al final és el teu propi cos que es revolta contra tu. Per tant, que ell mateix morís als 57 de càncer és un final de justícia gairebé poètica.
—Amb qui hauria estat fonamental parlar i no ho va poder fer?
—Amb la Paloma Lago. Ella viu a Barcelona i tothom em deia que hi havia una possibilitat que volgués participar-hi. Però no ho vaig aconseguir.
—Paloma Lago és la neboda-neta del dictador Francisco Franco. La neta de la seua germana Pilar?
—Sí. Ella és l’altre gran personatge del llibre. I és qui més coneixia la història i a Pedro Vivancos. Ara deu tindre 85 anys. No sé si el fet de parlar amb el seu fill gran, l’Elías, va acabar fent de barrera amb ella. No ho sé.
—Amb l’Elías sí que va parlar?
—Sí, hi vaig contactar; li vaig explicar que escrivia el llibre i ell em va dir que primer volia veure quin era el projecte. Li vaig enviar el llibre quan estava molt avançat i no li va agradar gens perquè ell considera que el seu pare és una mena de sant que ha estat difamat. Tot i això em va explicar moltes coses i va ser sempre molt educat.
—Al final del llibre explica com es va documentar. Però no diu que hagi parlat amb Albert Martín i en canvi, al llarg de la narració, sembla que coneix molt bé el seu cas.
—Sí, sí que vaig parlar. Alguns noms són canviats i Albert Martín n’és un. Els que no són persones públiques no els hi he posat el nom real. Amb l’Albert Martín vaig parlar molt, li he enviat el llibre i està molt content.
—És que explica coses d’ell que no podria saber si no és de boca seua.
—Al final, el llibre surt de molta hemeroteca, alguns llibres sobre sectes que expliquen quatre coses i les entrevistes: he parlat molt extensament amb un parell de deixebles (Albert Martín i Jordi Mengual, tots dos noms falsos), amb el mateix Pepe, amb una neboda de Vivancos —que em va ajudar molt, perquè havia viscut amb els pares d’en Raschimura—, amb dos fills i entrevistes molt puntuals, com per exemple un cantaor que havia actuat al local dels Vivancos —però ja són entrevistes molt curtes per a detalls molt concrets.
—L’aportació més innovadora del llibre és la veritable raó de la mort d’en Vivancos?
—Sí. I la mort d’una de les deixebles que exercia la prostitució, que no es coneixia. Hi vaig arribar perquè després de la seva mort, Raschimura es barallava per la custòdia de les filles de la noia. Vaig anar indagant en els diaris britànics; vaig trobar la notícia de l’assassinat i vaig anar lligant caps.
—Al final, vostè explica també com i per què es va acostar a aquesta història. Volia ser totalment transparent amb el lector?
—Jo volia fer un llibre completament en tercera persona. Sobretot perquè m’agrada molt Emmanuel Carrère i ell fa aquests llibres de no ficció sobre temes que tenen a veure amb la seva família i on ell finalment acaba apareixent per explicar-se. Com que li tinc molt respecte al Carrère jo, expressament, no volia fer això sinó un llibre purament periodístic en tercera persona. Però al final, en el moment que mor el Pepe, vaig al tanatori, coincideixo amb una filla de Vivancos i parlant amb ella em revela això del càncer, ho havia d’explicar. I no hi havia manera de fer-ho sense parlar de la meua connexió amb el Pepe, etcètera.
—S’ha inspirat en altres llibres de no ficció com a models?
—M’agrada molt Patrick Radden Keefe i el seu No diguis res sobre el conflicte d’Irlanda. I veig que li passa també com a mi al final. No apareix en tot el llibre i en l’últim capítol explica que els seus pares eren irlandesos i t’explica el seu acostament al cas perquè és imprescindible per explicar un episodi clau. I vaig pensar que li havia passat com a mi, que volia mantenir la tercera persona però al final s’hi ha de ficar ell mateix.
