El 27 de juliol de 1999 feia molta calor, a Palma. Com sempre sol fer. Tot i així aquell horabaixa una gernació es va enllestir amb les seves millor gales per assistir a un fet històric. La presa de possessió del socialista Francesc Antich com a president del Govern de les Illes. El primer president progressista illenc.
Es trencava una tradició de poder polític regional en mans de la dreta. D’ençà la instauració autonòmica, el 1983, el president havia estat Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular, avui Partit Popular. En totes les investidures s’havia suportat sobre el partit regionalista Unió Mallorquina (UM) i d’altres formacions centristes com, entre algunes altres, el Centre Democràtic i Social el 1987, Unió Independent de Mallorca el 1991... L’esquerra es veia impotent per vence’l. El PSOE i les dues formacions d’esquerra nacionalista, els PSM - Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca- no sumaren la majoria absoluta el 1983, ni el 1987, ni el 1991...
El 1992 esclatà una crisi política entre Aliança Popular (AP) i UM que ho canvià tot. El president del Govern, Cañellas, destituí el setembre d’aquell any Maria Antònia Munar, nova líder regionalista, del càrrec de consellera de Cultura. Va ser aleshores quan el secretari general (1990-1994) del socialistes espanyols a les Illes, Joan March, analitzà que si podia pactar un front estable amb UM existiria una possibilitat seriosa, juntament amb la resta de l’esquerra, d’arribar al poder.
L’estratègia no fou fàcil d’implementar. Hi hagué reticències però finalment la direcció la va posar en pràctica. Quan el 1994 caigué March del lideratge orgànic, un grup de batlles i càrrecs intermedis de diferents institucions, liderats per Francesc Antich, alcalde del poble mallorquí d’Algaida, es convertiren a la pràctica en els que marcaven la línia del partit. I com que tots feien part del corrent intern que havia organitzat March, Socialisme i Autonomia, s’imposaren i executaren l’estratègia referida: acostar-se a UM.
A les eleccions de 1995 Cañellas assolí la majoria absoluta del Parlament i, per tant, tornà ser president el Govern. Però AP es quedà a un escó de tenir-la en el Consell Insular de Mallorca. Aleshores aquella estratègia, fins aquell moment totalment opaca, emergí en públic quan es va saber que PSOE i UM negociaven un pacte per a la institució insular. Tant el PSM com Esquerra Unida (EU) manifestaren reticències però finalment l’acceptaren. Era un experiment arriscat per allò de la cohabitació entre un partit de dreta regionalista i l’esquerra. Però malgrat diferents problemes, alguns prou seriosos, funcionà.
El pacte va ser peculiar. Munar, a pesar de disposar UM només de 2 escons —sobre els 33 de la institució i els 17 de tota la majoria alternativa a AP—, es convertí en presidenta de la institució. Existiren problemes de relació entre, per una banda, el PSOE-UM i, per l’altra, el PSM, però se superaren. Els quatre anys suposaren la creació d’un fort eix personal i polític entre els líders socialista i regionalista. A la vegada Antich consolidà el seu grup de poder intern en el si del PSOE amb la intenció de ser el futur candidat a les eleccions al Parlament de 1999. I en efecte quan la direcció federal convocà les primàries s’hi presentà i les guanyà.
El seu lema era prou eloqüent. “Ser més PSIB que PSOE”. En aquells moments era una aspiració que sonava força estranya, mai els socialistes havien volgut ser res diferent al PSOE jacobí tradicional. L’incipient antiquisme volia emular el Partit Socialista de Catalunya. La federació balear no era, al contrari del PSC, sobirana, però Antich volia marcar el seu territori. Així ho va fer. Aquella divisa li serví per guanyar les primàries i per presentar-se als comicis de 1999 amb la imatge de ser el líder socialista més autonomista que havia existit a les Illes.
A les urnes d’aquell any el PP —ja havia canviat el nom— perdé la majoria absoluta al Parlament i el pacte PSOE-UM tornà funcionar. Més ben dit: la sintonia entre Munar i Antich el feu funcionar. La resta de l’esquerra, altra vegada, no tingué més remei que sumar-s’hi. Amb moltes reticències, sobretot del PSM, que volia tenir molt més protagonisme del que inicialment li havia reservat l’acord entre socialistes i regionalistes. Després de setmanes de tensió negociadora finalment hi hagué acord.
I, així, aquell calorós 27 de juliol Antich es convertia en el primer president d’esquerres de la història política balear. Per la seva part Munar es feia —igual que quatre anys abans— amb la gestió de gairebé tot el Consell de Mallorca i, sobretot, de la seva presidència —a pesar d’haver sumat només un nou escó a les eleccions, passà de 2 a 3 sobre els 33 escons del Consell i sobre els 59 que formen el Parlament— però eren imprescindibles per forjar la majoria alternativa al PP i els va saber utilitzar per treure’n el màxim profit possible.
Una de les persones que va ser present en aquell grup inicial de socialistes que donaren suport a Francesc Antich fou el que posteriorment seria conseller de Turisme en el primer Govern del Pacte de Progrés, Celestí Alomar. També participà de l’estratègia negociadora que donà a llum el Govern. “Tothom entenia (entre l’esquerra) que no hi havia més remei que arribar a un pacte (amb UM), però va ser necessari parlar i negociar molt, molt”, recorda per a aquest setmanari un quart de segle després.
Especialment dures van ser les converses amb el PSM. “Cal entendre que nosaltres érem sobretot el PSIB i no tant el PSOE, marcàvem molt l’eix autonomista i això aixecava gelosies en el PSM que ho entenia com una invasió del seu espai. Però al final ens vàrem entendre, almanco el suficient per pactar i fer el Govern”.
Destaca Alomar que “per sobre de reticències, de diferències lògiques i de discussions —que n’hi hagué— entre els partits (del pacte), tots teníem ben clar que estàvem davant d’una oportunitat històrica, era la primera vegada que l’esquerra governava, amb el suport d’UM, i per tant el sentit de la responsabilitat de tots va estar sempre per damunt de qualsevol altra consideració respecte a les divergències que teníem entre nosaltres”.
D’aquell primer Govern progressista es recorda la gestió feta per Damià Pons a Educació i Cultura, amb un impuls a la normalització lingüística del català com mai s’havia vist a les Illes i, també i en especial, l’aprovació de la molt famosa i polèmica ecotaxa, el 2001.
Aquest impost finalista pretenia ser la primera passa d’una transformació del model turístic. Alomar recorda que “no estava prevista en el pacte” però “era una idea que venia d’enrere entre gent progressista relacionada amb la gestió turística i que bàsicament consistia en que vèiem que era imprescindible tenir més doblers per poder invertir en millorar l’oferta turística balear: en parcs naturals, embelliment de les zones turístiques, en tenir millors infraestructures, en esponjaments, en millora del patrimoni... En definitiva, en invertir en la transformació del model”.
Just després de formar Govern, el líder d’EU, Eberhard Grosske, li plantejà a Alomar què li semblaria intentar posar en marxa quelcom per l’estil d’una ecotaxa i tant el conseller de Turisme com el president, Antich, s’ho pensaren i ho consultaren “amb empreses turístiques, inclòs un operador de grans paquets turístics, i la resposta va ser en general positiva. Així que la tirarem endavant. No hi hagué inicialment una oposició frontal ni tan sols del Govern de Madrid, que era de José María Aznar, del PP”, conta l’exconseller de Turisme.
Tot canvià, però, quan Aznar va fer Jaume Matas ministre de Medi Ambient a l’abril de 2000 i el PP va aixecar la bandera contra l’ecotaxa. “A partir d’aquell moment el debat deixà de ser només turístic i passà a ser ideològic, i nosaltres lògicament també el defensàvem des d’aquest punt de vista: era el nostre dret a decidir el model turístic que volíem tenir a les Illes; era, de qualque manera, una decisió de sobirania política”.
I així començà la guerra de l’ecotaxa. Amb els principals hotelers, el Govern Aznar i el PP en contra d’Alomar, d’Antich i del PSOE, amb campanyes de premsa d’una fantasmagòrica fundació a favor del turisme —creada pels hotelers— que carregava contra el Govern progressista, amb un famós article del president de Sol Meliá, Gabriel Escarrer, que negava al Pacte de Progrés la legitimitat per imposar l’ecotaxa, amb suposats estudis que auguraven una catàstrofe turística si s’imposava, amb un recurs del Govern d’Aznar al Constitucional...
Al final s’imposà l’ecotaxa i funcionà la mar de bé per allò que s’havia pensat: recaptar doblers per iniciar la transformació del model. Cap turista deixà de visitar les Illes per mor de l’impost. El Constitucional l’avalà. Però així i tot el PP, que guanyà per majoria absoluta les eleccions de 2003 amb Jaume Matas al capdavant, derogà l’ecotaxa en un dels primers plenaris de la nova legislatura (2003-2007) del Parlament.
“Aquella derogació va ser un terrible error del PP”, lamenta ara Alomar. “Però el que no pogueren derogar va ser el que havíem assolit: encetar un debat polític i social sobre quin havia de ser el model turístic del futur”, quelcom que ha arribat “fins avui mateix”, conclou.