—Què el va fer dedicar-se a l’estudi del cinema?
—Vaig estudiar història de l’art a la Universitat de València i el cinema no va aparèixer fins als últims cursos de la llicenciatura. Vaig tindre una professora excel·lent, Áurea Ortiz, i per mi va ser un descobriment apassionant i irreversible. De sobte, després d’estar anys i anys treballant amb imatges en altres suports i formats al llarg de la història, el descobriment del cinema em va captivar i va esdevenir la meva passió. De fet, vaig acabar fent la meva tesi doctoral sobre estudis cinematogràfics a Nova York i la meua àrea d’especialització és el cinema militant i clandestí que es va fer als anys seixanta i setanta, amb un accent particular pels moviments cooperatius i les xarxes que es van bastir a Catalunya. Per una banda, és una arribada al cinema molt interdisciplinària, molt informada per altres llenguatges i tradicions artístiques i estètiques, i també amb un fort compromís d’interrogar quina és la incidència social i política de la cultura del cinema, és a dir, com el cinema desborda la pantalla i esdevé una forma de vida i organització social.
—Algun període, moviment o director que l’impactara especialment?
—Em va fascinar tot, però personalment tinc molt gravat el descobriment de Chris Marker. El seu cinema em va revolucionar el cap i encara no m’he recuperat.
—I el cinema militant i clandestí que va estudiar?
—Va ser un tipus de cinema que va emergir a escala global al voltant del cicle de lluites de Maig del 68. Hi havia disponibilitat d’una nova tecnologia, unes càmeres més lleugeres. Podies fer cinema amb pocs mitjans, distribuir-lo sense la necessitat de comptar amb una major americana, i això va canviar completament el llenguatge cinematogràfic i les relacions al voltant del cinema. A l’Estat hi havia una dictadura feixista i els moviments que s’hi oposaven van adoptar aquesta tecnologia. Aleshores comença un moment molt apassionant i vibrant de la història del nostre cinema, amb la circulació il·legal de pel·lícules que estaven prohibides i la producció de pel·lícules impensables en el marc de la censura. A més a més de ser un moviment de base popular fora de qualsevol estructura industrial o administrativa, realment és un episodi fonamental de la història del cinema català. Sense aquest moment de lluita clandestina no podríem entendre la formació i la normalització d’un cinema català en el present. També al País Valencià hi va haver un moviment molt interessant de cineastes independents en aquest període.
—És prou conegut?
—Hi ha una generació d’investigadors que en els darrers anys hem estat fent treball sobre això. També es va fer a TV3, fa uns anys, una excel·lent sèrie, Crònica d’una mirada, que ja il·luminava un poc aquest moviment. I sobretot —i això ens connecta amb aquesta casa on estem—, jo i la resta d’investigadors que hem estudiat el tema ho hem pogut fer perquè la Filmoteca de Catalunya ho ha preservat tot. Això és molt important subratllar-ho: els investigadors no poden fer feina si no hi ha una institució patrimonial com la Filmoteca, amb un excel·lent equip de documentalistes, d’arxivistes i d’experts en conservació que s’han fet càrrec d’evitar que aquests materials es perden. S’ha de subratllar perquè sovint els investigadors es presenten com una mena d’Indiana Jones que ha trobat l’arca perduda. I no. Tu has anat a un arxiu on l’arca perduda estava catalogada, documentada i amb fàcil accés. O siga que és un treball en equip.
—Això vol dir que vostè ha estat usuari de la Filmoteca, com a investigador, abans de ser-ne el director?
—Sí, jo estava contractat per la Universitat de Nova York i vaig fer el meu doctorat sobre aquest tema d’estudi. Sempre que podia fer una estada de recerca o aconseguir una beca per fer recerca a Europa, el meu punt de referència fonamental era la Filmoteca de Catalunya. He passat hores i hores en aquest arxiu, ajudat per un excel·lent equip amb el qual ara som companys.
—La majoria dels usuaris de la Filmoteca ho som com a aficionats al cinema que venim a veure pel·lícules, bàsicament. En canvi, vostè ha estat a totes dues bandes.
—Però és una de les singularitats, de les coses precioses, d’una filmoteca: el ventall tan gran d’usuaris que convoca. No és més important un investigador que està a l’arxiu que una persona que li agrada Agnès Varda i ve religiosament a veure la retrospectiva sencera que estem projectant. És la nostra riquesa, i això ho hem de cuidar.
—Què hi va aprendre a la Universitat de Nova York que li puga servir ara, com a director de la Filmoteca?
—M’ha permès tenir una visió ampla, inclusiva, conscient de tota la complexitat de la cultura cinematogràfica, i també tenir una mirada internacional que —espere que no sone a paradoxa— mai no s’oblida que estem arrelats on estem arrelats: la nostra responsabilitat és operar, en tant que institució pública catalana, en el nostre territori, en el nostre país, amb atenció escrupolosa a les peculiaritats del terreny on operem. Una de les lliçons d’haver passat anys fent feina a fora és ser conscient que la preocupació, l’interès i la passió per la cultura catalana és absolutament compatible —en cap moment entra en contradicció— amb una mirada inclusiva, internacional i oberta.
—I després ha estat al Festival de Cinema de Sant Sebastià i a l’Elías Querejeta Zine Eskola. Què hi ha après que li puga servir per a la Filmoteca? Allà també va treballar amb un arxiu...
—Sí. Jo era el cap de Recerca de l’Elías Querejeta Zine Eskola i des d’aquesta posició vam engegar en els últims anys diversos projectes de recerca com “Zinemaldia 70. Totes les històries possibles”, mitjançant el qual vam construir l’arxiu del Festival de Sant Sebastià. Aquesta experiència basca ha estat absolutament al·lucinant. Estic particularment agraït al director de l’Escola, Carlos Muguiro, que ha estat un mestre per mi. I l’experiència ha estat positiva perquè és un centre únic a Europa, i m’atreviria a dir que al món, perquè es reivindica com l’escola dels tres temps del cinema: el passat, el present i el futur de la imatge cinematogràfica. Aquesta visió integral és molt adient per treballar en una filmoteca. Podem caure en la temptació de dir que la Filmoteca és una institució patrimonial i, per tant, mirar cap al passat. No! Un arxiu ens pot parlar de pel·lícules del segle XIX, però sempre es conjuga en present, sempre ho estem activant, interrogant i difonent des del present. Aleshores aquesta idea dels tres temps del cinema, que és una idea del Carlos Muguiro, és una idea que duc tatuada a la meua identitat professional i inspirarà les polítiques que desenvoluparem a la Filmoteca.
—A la seva presentació a la premsa com a director de la Filmoteca va augurar que “la quantitat de materials digitals creixerà exponencialment”. Per què espera aquest creixement tan gran i què ha de fer la Filmoteca?
—Aquest augment del volum de materials digitals que tenim sota la nostra responsabilitat és imparable perquè té diverses vies d’entrada. Per una banda, pel que anomenem dipòsits obligatoris, l’obligació per llei a dipositar —per garantir la conservació a llarg termini— els teus materials a la Filmoteca. A més, la Filmoteca també té diferents programes per digitalitzar materials de la nostra col·lecció. Resultat: el volum del material digital que està sota la nostra responsabilitat creix. És molt important dir una cosa: aquesta metàfora del núvol és la més gran mentida del món contemporani...
—Clar, la informació ha d’estar en grans servidors ja siguin en un lloc o en un altre.
—Clar! S’utilitzen servidors que s’han de pagar i tenen un consum intensiu d’energia, de recursos d’aigua, de manteniment, d’optimització de procediments tècnics molt complexos... El món digital és brutalment material. Com s’ha de preparar la Filmoteca? Amb una constant optimització dels nostres processos digitals. Ja estem fent una feina excel·lent. Els últims anys s’han fet inversions tant pel que fa a l’adquisició de materials per digitalitzar, és a dir, per produir noves còpies digitals de materials fotoquímics, però també de perfeccionament dels nostres sistemes de preservació digital.
—Paral·lelament, també assenyalava vostè l’altre dia que cal donar molta importància al format fotoquímic, que precisament perquè està desfasat planteja altres reptes.
—No podem desatendre el treball amb el que ara són, suposadament, tecnologies obsoletes i que tenen a veure amb els processos fotoquímics. És a dir, la preservació de la pel·lícula física. Si nosaltres podem produir vint títols digitals a l’any dins del programa “Visibilitzem el cinema català”, podem fer-ho perquè tenim preservats els negatius en perfectes condicions. Per altra banda, hi ha un munt de procediments que no tenen una visibilitat social immediata que nosaltres hem de fer per complir el que ens mana la llei, que és “preservar el patrimoni cinematogràfic català a llarg termini”. No és una tria, és la nostra obligació legal. I per fer-ho, cal dur a terme tota una sèrie de procediments fotoquímics —duplicats de pel·lícules en fotoquímic, duplicats per transferir pel·lícules a suports més estables que els originals...— i que, en el moment de la revolució digital que estem vivint, es complica: cada dia tenim menys especialistes, menys laboratoris i menys subministraments per fer aquestes funcions. Ara mateix, som completament dependents de proveïdors externs per complir amb la nostra missió legal i fonamental. És un repte majúscul. Cal reforçar la nostra sobirania tecnològica.
—Un dels eixos que va assenyalar l’altre dia és posar “èmfasi en el cinema i la llengua catalana”, alhora que reforça “la projecció internacional”. La primera feina és parar atenció a la producció catalana actual?
—Si som una institució pública catalana, hem d’operar donant prioritat i protecció a la nostra llengua. És indiscutible, i simplement ho hem d’aplicar. També és la nostra missió institucional multiplicar l’atenció a la producció catalana. Hem de continuar amb la sèrie “Visibilitzem” i hem de perfeccionar eines que ja tenim al nostre abast, com per exemple les preestrenes del cinema català. Cal reivindicar que la Filmoteca és la casa on les directores del país han de venir a presentar amb orgull els nous treballs. I encara hi ha un tercer pas que té a veure amb eixamplar el que fem pel cinema català. I proposo dues idees. La primera: no només hem de fixar-nos en les nostres pel·lícules, sinó també en els processos creatius que envolten aquestes pel·lícules. Qualsevol cineasta genera un munt de materials que tenen interès. Si ara trobem un quadern de Segundo de Chomón amb els seus orígens és una troballa de màxima importància. Si entenem que això és important, per què no ens preocupem amb el mateix grau d’intensitat del que estan generant ja les nostres cineastes? Per tant, iniciarem un programa pilot per documentar i arxivar.
—L’altra proposta té a veure amb l’arxiu de Terrassa?
—Sí. L’altra cosa que proposo és ampliar la porositat entre el nostre arxiu, que el tenim a Terrassa fent una feina de primer nivell, i la nostra pantalla. Hem d’inventar formats per ensenyar el que tenim i potser no hem d’esperar a concloure un gran procés de restauració, que igualment farem.
—Al final, el gran aparador de la Filmoteca és la programació. Quan podrà elaborar una programació del tot seua i què voldria que tinguera?
—Primer de tot, un matís: la programació mai no serà del tot meua. Una de les coses fonamentals és reivindicar el caràcter col·lectiu de la feina que fem en aquesta casa. Nosaltres tenim, pel que fa als programes públics, un equip absolutament brillant liderat per la Marina Vinyes, i el que farem és un treball col·lectiu que arreplegarà les sensibilitats, l’expertesa i els criteris de tot l’equip. Mai no serà una programació només meua. Amb molta generositat, la direcció anterior va deixar tot lligat fins a finals de 2024. Això em permet aterrar, i presentarem el primer programa el gener de 2025. Tindrà dues temporades per any. Hi haurà alguns canvis. Però això serà el gener de 2025 i ho anunciarem cap a finals d’any. •