Reagrupament Nacional (RN) va ser el partit més votat tant a les eleccions europees del 9 de juny com a les dues voltes de les legislatives del 30 de juny i 7 de juliol. Abans, a les presidencials de 2022, la seva líder, Marine Le Pen, va obtenir el 41,5% dels suports en segona volta, davant del 58,5% d’Emmanuel Macron. A la propera cita amb les urnes presidencials, l’any 2027, la cap de l’extrema dreta s’hi presentarà amb evidents possibilitats d’assolir la victòria.
En cas que RN guanyés els comicis i Le Pen arribés a la presidència, no seria la primera vegada que França tindria un cap d’estat ultradretà. Ara fa vuitanta anys acabà el malson del primer cas, el del mariscal Philippe Pétain.
El règim de Vichy
Malgrat que sovint l’establishment francès fa com si el Règim de Vichy (1940-1944) hagués estat una anomalia extra francesa, en realitat —si bé és cert que fou imposat pels alemanys— va ser un estat francès, acceptat per molts ciutadans.
Jurídicament, va ser fundat el 1940 a conseqüència de l’armistici entre França i Alemanya, després de la derrota francesa. Fou un estat titella dels nazis, és vera, però un estat francès, al cap i a la fi. Amb les característiques pròpies del que s’anomena un estat corporativista. Així es deien els règims feixistes que asseguraven ser la tercera via entre el liberalisme i el socialisme. Pretenien superar-los a través del mode de producció capitalista, però determinat per les “corporacions”, a les quals quedaven adscrits legalment tant els treballadors com els empresaris. Així s’assolia “l’harmonia social” per superar la “decadent” estructura social de les desigualtats del liberalisme i de la seva reacció, la “lluita de classes” del socialisme.
Aquesta tesi estava profundament imbricada en el que es va conèixer com la doctrina social de l’Església catòlica de principis del segle XX, que era la reacció ideològica a la por davant del desenvolupament dels moviments obreristes-socialistes.
El règim feixista italià de Benito Mussolini va ser el primer corporativista i rere d’ell seguiren el seu mateix camí la dictadura de Primo de Rivera a Espanya —i, més tard, igualment va fer la de Francisco Franco—, la de Portugal, Grècia... I, per descomptat, la França de Pétain.
Quan els nazis venceren l’exèrcit francès el 1940 i l’obligaren a acceptar l’armistici, decidiren crear un estat titella per no haver de destinar ingents quantitats de soldats i material per controlar directament tot el territori. Quan caigué quatre anys més tard, les noves autoritats encapçalades pel general Charles de Gaulle declararen que el Règim de Vichy havia estat “il·legítim, nul i sense efecte”. Com si no hagués existit. Però existí.
El juny de 1940 l’exèrcit francès s’esbucà davant la potència de l’alemany. El dia 14 París fou ocupat i el primer ministre, Paul Reynaud, dimití. L’ultradretà Pierre Laval el substituí i anomenà el mariscal Philippe Pétain —un heroi de la Primera Guerra Mundial, que en aquell moment tenia vuitanta-quatre anys— com a cap militar amb plens poders per negociar un armistici amb els nazis. Així ho feu, i Adolf Hitler acceptà la petició ben aviat. El viceministre de Defensa, el general de brigada Charles de Gaulle, fugí —entre molts altres militars— cap a Londres, sense reconèixer la legitimitat de l’armistici.
El 22 de juny se signà l’acord. Alemanya passava a ocupar tota la costa atlàntica amb una important franja de territori endins, la gruixa del qual s’anava aprimant cap al sud. Aproximadament el 60% del país quedava sota el jou nazi, incloent-hi la capital, París. La resta va ser organitzada com un estat titella, feixista amb pretensions corporativistes, amb seu oficial a la ciutat de Vichy.
El cap de l’estat fou el citat general mariscal Pétain, el qual nomenà Pierre Laval com a primer ministre, que es mantindria en el càrrec amb un parèntesi d’un any durant el qual el càrrec fou ocupat per l’almirall François Darlan.
El règim feixista francès desplegà una intensa activitat legal a través de decrets per prohibir partits polítics, les llibertats... i, en especial, per perseguir tots els que considerava com a “indesitjables”: jueus, immigrats, homosexuals, gitanos, sindicalistes, maçons, liberals i esquerrans.
Vichy imità tant l’obsessió racista nazi que fins i tot la documentació oficial parlava de la “raça francesa” que calia preservar de les “impureses” i “contaminacions” que aportaven jueus, gitanos, etc. Fruit d’aquesta sintonia amb el hitlerisme, el règim de Pétain col·laborà intensament en la persecució i detenció de jueus que foren enviats als camps d’extermini. No debades Pétain sempre fou un gran antisemita. L’estiu de 1942 el govern feixista francès organitzà una enorme batuda —a càrrec d’uns 9.000 gendarmes— durant la qual es varen detenir uns 13.000 jueus, que van ser tancats en un velòdrom on passaren setmanes amb racions ínfimes de menjar i aigua. Només sortiren per ser ficats en els trens de transport de ramat que els portarien als camps d’extermini.
Així mateix, el Règim organitzà un servei de reclutament forçat d’homes per enviar-los cap a Alemanya, en part per servir a l’exèrcit nazi i en part com a treballadors per a les indústries germàniques.
Pétain, a més, creà una milícia feixista destinada a perseguir qualsevol acte de resistència contra els alemanys. Així, s’afusellaren i penjaren els activistes armats contra els nazis que es varen detenir en el territori de Vichy.
Per tot plegat, no pot estranyar que quan caigué el Règim i acabà la Segona Guerra Mundial, les noves autoritats, sota el comandament de De Gaulle, encausessin els responsables de Vichy. Laval fou condemnat a mort i executat. En el cas de Pétain i atenent l’avançada edat que ja tenia, noranta anys, va ser tancar a l’illa de Yeu on morí el 1951.
El record del Règim de Vichy segueix essent incòmode per a França. De forma recurrent és motiu de polèmica. Una de les darreres ocasions en què encara protagonitzà una forta topada política fou amb motiu del centenari del final de la Primera Guerra Mundial, el 2018, quan Macron organitzà un homenatge als generals considerats herois d’aquella guerra, incloent-hi Pétain, “malgrat les seves decisions fatals durant la Segona Guerra Mundial”, cosa que provocà un daltabaix polític. L’esquerra acusà el president de rendir honors a “un traïdor i antisemita” i el Consell Representatiu de les Institucions Jueves a França titllà la decisió de Macron “d’impactant i insultant”. Finalment, el president va fer l’acte i en el seu discurs no va citar per res el mariscal. •