No es recorda cap moment en què l’imminent president de la Generalitat de Catalunya no fora el gran protagonista durant les setmanes prèvies a una investidura. Potser només els jutges espanyols van aconseguir generar aquest marc el 2018, davant el treball constant per a impedir que els candidats Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull foren investits.
Ara, però, la cosa va encara més enllà. Els jutges continuen sent protagonistes davant el retorn anunciat del president a l’exili, Carles Puigdemont, quan es convoque el debat d’investidura –encara que ell no en serà el candidat. La policia espanyola el detindrà, si es dona el cas, sense cap mena de dubte, ateses les ordres emeses des del Tribunal Suprem.
I aquesta possibilitat no afavoreix gens Esquerra Republicana. No seria fàcil de pair la investidura d’un president socialista que es va manifestar el 8 d’octubre del 2017 al costat de Societat Civil Catalana, PP i Vox. Menys encara si aquesta es produeix mentre Puigdemont és empresonat gràcies a la insubmissió d’uns jutges que es neguen a acatar l’amnistia.
És evident que el context polític actual no és el del 2017. Que Salvador Illa ha segellat, amb els partits independentistes, un cordó sanitari contra Vox. Que la situació a Madrid hauria de motivar l’entesa entre el Govern espanyol i els partits independentistes. I que per la força dels fets i de la negociació d’ERC i de Junts, Pedro Sánchez ha passat d’anunciar la detenció de Puigdemont com a promesa electoral a adoptar una amnistia que ha fet que la dreta incendie els carrers i que el president espanyol patisca les conseqüències de la màquina del fang.
Però la possible tornada de Puigdemont al debat d’investidura, si és que s’acaba produint, no és el factor que més pot condicionar la votació que culmine amb el nomenament de Salvador Illa com a president. Esquerra Republicana, el partit que ha de prendre la decisió, inicia ara una tasca intensa per convèncer les bases de la necessitat d’un acord que cal veure com es vendrà.
Les bases d’ERC són exigents. Més encara quan les situacions són adverses al si del partit. Així s’expliquen, per exemple, les guerres fratricides que va patir la formació a les acaballes del segon tripartit, amb una crisi de lideratge resolta el 2011 amb la tria del tàndem Oriol-Junqueras Marta-Rovira. Anteriorment, quan ERC encara quedava lluny de tocar poder, les disputes pels lideratges es van eternitzar i van convertir el partit en una font de conflictes i d’escissions.
Si el context polític actual no és el del 2017, les bases d’ERC tampoc no son les del segon tripartit. Però hi ha una tradició assembleària que en moments de crisi com l’actual es pot girar en contra de la direcció. Episodis com el dels cartells contra Ernest Maragall o altres operacions de falsa bandera ho compliquen tot encara més.
Hi ha dos elements clau que fan que ERC contemple amb bons ulls investir Salvador Illa. Una és la perpetuïtat en el poder. L’altra, el temor que una convocatòria electoral castigue encara més la formació. Però hi ha la necessitat de signar un acord que convença la major part del partit. Aquest acord passaria pel finançament singular reclamat per ERC i explorat per un PSOE que té en contra les autonomies de règim comú. Tant les governades pel PP, que són la gran majoria, com les que encara conserva el PSOE. Sobretot Castella La Manxa, presidida pel díscol Emiliano García-Page, qui no perd oportunitat per a carregar contra la política de pactes dissenyada per la direcció del seu partit.
Aquest debat provoca, també, un contratemps evident. I és la impossibilitat d’ERC –o de qualsevol altre partit– a l’hora de garantir que el PSOE complirà amb allò acordat. Moltes de les clàusules de l’Estatut vigent, aprovat el 2006 i posteriorment derogat en bona part pel Tribunal Constitucional, encara no s’han pogut desplegar. Al seu torn, hi ha la sospita que a dins de l’Estat espanyol, un règim financer singular per a Catalunya –tinga el nom que tinga– és insostenible per a la fiscalitat espanyola.
Tot fa pensar, per tant, que ERC vendrà el pacte a les seues bases sota una premissa clara: en el context polític actual, un nou tripartit és el millor desenllaç possible. Tant per al partit com per al país, defensaran. Per al partit perquè permetrà gestionar la crisi interna des d’una posició favorable a nivell institucional i parlamentari. I per al país perquè entendran que el PSC serà més socialista si governa amb els partits ubicats a la seua esquerra que si ho fa amb Junts, que és l’única alternativa que permet l’aritmètica parlamentària actual i la que sorgiria d’una hipotètica repetició electoral.
Una possible investidura, però, no serà l’inici d’un període d’estabilitat. L’actitud de Junts a Madrid s’enduriria, el Govern de Pedro Sánchez trontollaria sense majoria parlamentària i l’escenari es complicaria encara més si Puigdemont és empresonat. El president a l’exili i les bases d’ERC tenen molt a dir en el camí fins la investidura de Salvador Illa. Però si aquesta es produeix encara no estarà tot dit.