Des de l'origen, el 1922, la relació del Castellón Futbol Club, després conegut en la nostra llengua com a Club Esportiu Castelló, amb el futbol català ha estat una constant. La directiva va cercar un preparador de prestigi per al Castelló, i va proposar que assumís el càrrec a Agustí Sancho, natural de Benlloc, el mig centre del Futbol Club Barcelona i el primer valencià que va jugar en la selecció espanyola. El mateix Sancho no únicament va aportar nocions de joc, sinó que va jugar en el segon partit del nou club. A més a l'agost d'aquell any de la fundació es va crear la secció d'excursionisme, i més endavant una de ciclista i una altra d'atletisme, i això justifica que la denominació que es va consolidar fora la de «Club Deportivo» i no únicament de futbol club.
El defensa Emili Vidal fou el primer jugador català que va fitxar pel Castelló el 1924, arribat del Gràcia de Barcelona, i que el 1925 va ser elegit capità dels albinegres. Vidal, defensa sobri i eficaç, amb una mítica volea amb el peu esquerre, va romandre nou anys com a titular en l'equip castellonenc, fins al 1933.
El Sequiol, el camp castellonenc, va tenir gespa des del 17 d'octubre del 1926, abans que el del València. I aquell equip de la capital de la Plana va aconseguir el títol de subcampió valencià, en la temporada 1926-1927, quan tenia com a entrenador Jack Greenwell, d'origen anglés i provinent del FC Barcelona. L'equip albinegre va recollir el fruit del saber de l'anomenat «bruixot del Sequiol» ‒aquest era aleshores el camp del Castelló i el malnon de Greenwell‒ amb un joc tècnic i uns resultats que van produir entusiasme. Aleshores s'havien incorporat al Castelló, tres jugadors més procedents de Catalunya, el defensa Saura, el migcampista Lapena i l'extrem Bellés. Lapena com Saura provenia del Gràcia, i aquest va despertar l'atenció del Futbol Club Barcelona, que el va fitxar per a la temporada següent.
Al novembre del 1929, el Club Esportiu Castelló es va proclamar campió regional valencià, i el 1930 ‒entrenat per Carlos Platko, germà del famós porter del Barça‒, va tornar a guanyar el títol de campió valencià A més, en la temporada 1929-1930, el Castelló va ser inclòs en el grup 5é de Tercera Divisió, un grup de clubs valencians i catalans, amb el Sants, el Badalona i el Júpiter, va concloure com a campió de grup, i va ascendir a la Segona Divisió del campionat nacional de Lliga.
En els anys següents es va produir la incorporació de més defenses catalans en l'alineació del Castelló. A final del 1931, ja en temps de la Segona República, van arribar Folguera, de l'Atlètic de Sabadell, i Valentí, procedent de l'Sporting de Canet. Fins a gener del 1933, Vidal va jugar al costat d'un altre valor castellonenc, Julià Gonell, que després deixaria una bona imatge a l'Espanyol de Barcelona.
Catalans que debuten a Primera Divisió
En el Club Esportiu Castelló en Primera Divisió, del 1941 al 1947, Federico Varella hi va actuar com a secretari tècnic, fent servir tant la competència administrativa com l'art de la negociació i l'olfacte per a estimar la vàlua dels jugadors.
A l'agost del 1943, Federico Varella i l'entrenador i exjugador del Castelló, Emili Vidal, visitaven Barcelona, com tots els estius des que el Castelló estava en Primera, des del 1941. La cita era a la cerveseria Baviera, local que va existir, a la Rambla de Canaletes 7, fins al 2017. Els diumenges de vesprada l'entresol, amb una vista privilegiada de la Rambla, va esdevenir un lloc de tertúlia dels aficionats al futbol. Asseguts en una taula amb bona cervesa alemanya, es comentaven les jugades de les figures del Barcelona. El jugador Pep Samitier passava al local moltes hores després dels entrenaments. Doncs a la mateixa cerveseria Baviera, amb motiu de la visita dels representants del Castelló, també es va formar una tertúlia on acudien els antics jugadors catalans del Castelló, els Sorribes, Saura, Lapena i uns altres, amb alguns amics relacionats amb el futbol base de Catalunya. Entre tots confeccionaven una llista de promeses i començaven les gestions per a poder ser fitxats pel conjunt albinegre.
Des de la primera temporada en Primera, el 1941, van debutar en Primera al Castelló els defenses Joan Baiges, natural de Girona; Enric Martínez Cuenca i Joan Garcia Santonja, de Barcelona; així com el migcampista Lluís Safont Badia, de Manresa. Aquell estiu del 1943 el grup de jugadors catalans escollit el formaven el porter Jordi Benavent, de Badalona; el defensa Maurici Matias ‒Mauri‒, de Barcelona; i els migcampistes Josep Maria Burcet, de Cassà de la Selva; i Wenceslau Tarragó, de Maials, que van ser provats en un partit contra el Nules, el 25 d'agost. En els anys següents es fitxarien per al Castelló el migcampista Remigi Laborda, de Móra la Nova, albinegre del 1945 al 1947, i que després faria una temporada al Màlaga; els defenses Josep Mariatges i Josep Maria Pérez Gasulla, de Barcelona, jugadors en la lliga 1946-47, en la recta final de la primera etapa del Castelló en Primera; i el migcampista Francesc Marcet, de Terrassa, al Castelló de la lliga 1947-48.
Cal remarcar que tots aquells futbolistes provinents del planter del futbol català van debutar en Primera gràcies a l'equip albinegre. Baiges es va retirar al Castelló el 1944; Benavent va fer el mateix el 1946; Burcet, va estar a l'equip de la Plana del 1943 al 1945, i en la temporada 46-47 va militar al Sabadell; Laborda va jugar a Castàlia del 1945 al 1947, en l'etapa final del Castelló en Primera, i en la temporada 1949-50 va jugar al Màlaga; Mauri, albinegre del 1943 al 1946, va jugar després la temporada 47-48 a l'Atlètic de Madrid; Tarragó va estar al Castelló del 1943 al 1946, i la temporada final de la carrera, la del 46-47, va jugar a l'Hèrcules d'Alacant; Marcet després va formar part de les plantilles del Madrid, de l'Espanyol i de l'Hospitalet, i de la selecció estatal. Mauri afirmaria en una entrevista el 1972 que l'etapa més brillant de la seua carrera havia sigut el pas pel Castelló, un dels millors equips de la dècada dels 40.
Entre el Sequiol i les Corts: Santacatalina i Basilio
Nicolau Santacatalina, nascut al Port de Sagunt, va jugar encara sense fitxa federativa amb el Castelló, renascut en la primera temporada futbolística de la postguerra, un partit de la Segona Divisió a Sabadell, el darrer dia del 1939. En aquell partit van estar presents Agustí Sancho i Pep Samitier, com a observadors del joc de Santacatalina, amb l'objectiu de poder-lo fitxar per al Barça. Santacatalina va jugar com a blaugrana només set partits de lliga i un de copa de la temporada 1940-41. A causa d'un derrota a les Corts contra l'Espanyol, Josep Planas ‒l'entrenador del Barça‒ va considerar Santacatalina poc menys que responsable de la desfeta, i li va dir que no hi jugaria cap partit més. L'impulsiu jugador va agafar Planas per les solapes de la jaqueta i va demanar la baixa en l'equip per a tornar al Castelló en Primera Divisió. I va ser albinegre tres temporades, del 1941 al 1944. Al principi de la lliga 1944-45 va fitxar pel Sabadell, on va jugar tres temporades més, i des del període 1947-48 va estar al València cinc temporades.
Basilio Nieto havia debutat en el primer equip del València CF l'any 1935. Després de la guerra civil es va reintegrar a l'equip de la capital del Túria, on va jugar en la temporada 1939-1940, i llavors va arribar a Castelló, per acomplir el servei militar. Al juliol del 1940, el directiu Federico Varella va acudir al paratge del Pinar per tal que Vicent Pizà, un altre davanter nascut a València ja fitxat pel club albinegre, signés el contracte. Pizà estava en aquell paratge fent la instrucció com a soldat. I va ser justament aquest davanter natural de València el qui va proposar Basilio Nieto d'integrar-se al Castelló. De manera ràpida i en un moviment paral·lel entre el Castelló i el València, el davanter albinegre Lahuerta se'n va anar a l'equip de Mestalla, i la baixa va ser coberta per Basilio. La nova figura va debutar l'1 de setembre del 1940, en un amistós contra el Gimnàstic de Tarragona, en què el Castelló va guanyar per 6 a 2.
Aquell Castelló va ascendir de Segona a Primera Divisió, i en la temporada 1941-1942 va començar un sexenni d'or, amb les millors classificacions de la seua història (4t. de 14 equips en 1942-1943, i 5è en 1943-1944). En l'antic camp del Sequiol, al febrer del 1943, el Castelló va vèncer per primera vegada el Reial Madrid, per 3 a 0. I en l'extraordinària campanya del 1943-1944 el Castelló no sols va repetir la gesta de guanyar novament el Madrid, amb resultat de 2 a 1, sinó que va veèncer el Barça, també al Sequiol, per 3 gols a 0.
D'acord amb el futbol de l'època, es jugava d'acord amb una formació piramidal en 1-2-3-5, on el dorsal 7 era el davanter que jugava al centre de l'atac, com un orquestrador del joc. Entre les dues parelles d'interiors i extrems, Basilio era aquell davanter centre novedós, participatiu, que corria cap als flancs, sabia retenir el baló i arrossegava els marcadors en l'àrea contrària, per la qual corrien més lliures els extrems. A més Basi marcava gols, 20 en va fer en aquella temporada 1940-41 de l'ascens, però els altres companys en van marcar una dotzena, moltes vegades aprofitant passades del davanter centre, l'eix principal de tot l'atac. Part del públic del Sequiol, sorprés i impacient, quan veien Basilio desplaçar-se cap a una banda, abandonant el seu teòric lloc al centre de l'àrea rival, cridaven: «Té por!» Però aviat es va transfigurar en un ídol albinegre.
El Barcelona, sempre en bones relacions amb el Castelló, va aconseguir el traspàs de Basi, per la xifra rècord de tres-centes mil pessetes, per a jugar com a blaugrana en el període 1944-45. El fitxatge de Basilio pel Barcelona va ser paral·lel a la contractació del famós exjugador Josep Samitier com a entrenador, nomenament acceptat ara pel règim franquista després d'haver sigut marginat de l'esport durant anys, per les seues simpaties republicanes. Després d'un parèntesi de 16 anys, la temporada 1944-1945 el Barça va aconseguir el seu segon campionat de Lliga, amb un estil de joc defensiu i organitzat.
Basilio va tornar a Castelló formant part d'una selecció d'antics jugadors, abans de l'inici de la següent temporada, el 2 de setembre del 1945, per a jugar al Sequiol un partit d'homenatge a l'albinegre Juan Melenchón. Autor de dos gols, Basilio va entusiasmar de nou l'afició local, que va iniciar una subscripció popular per a recuperar-lo per al Castelló, per a la qual cosa calien cent mil pessetes. Era evident que al Barça, al costat de jugadors com ara el golejador Mariano Martín, Cèsar Rodríguez i els germans Gonzalvo, Basi ‒que només havia jugat quatre partits de Lliga‒ era un secundari, i el cor va poder més que l'ambició.
Basilio, només uns dies després, el 10 de setembre, va ser repescat del poderós Barça. La Lliga es va iniciar el 23 de setembre del 1945 i el Barcelona, al març del 1946, després d'empatar a Castelló, va presentar una denúncia, davant la Federació Espanyola, per la insuficient liquidació d'aquell contracte exprés. Sembla que el Barça havia promés la cessió de jugadors blaugranes al Castelló que finalment no es va produir. El 14 d'abril del 1946 la directiva del Castelló va informar que Basilio tornava a ser legalment jugador albinegre, gràcies a la pressió política i al crèdit bancari, avalat pel governador civil i cap provincial del Movimiento, José Andino. En aquell temps l'equip barcelonista estava presidit pel coronel José Vendrell, un militar designat a dit per la Delegación Nacional de Deportes, que depenia de la Secretaria General del Movimiento. A la Lliga el Barcelona va quedar en segon lloc, darrere del Sevilla.
Quan el Club Esportiu Castelló va acabar aquell primer periple en Primera, en la temporada 1946-1947, Basilio al juliol del 1947 va ser traspassat a l'Espanyol, i a la temporada següent al Sabadell, on va concloure la seua etapa futbolística de joventut. Basilio tornaria fugaçment al Castelló, per a jugar en uns partits de Copa, cedit per l'Espanyol, i com a entrenador als anys setanta. Basi va ser un altre valencià d'origen que es va aveïnar a Catalunya, i fins i tot va acabar jugant un partit amb la selecció catalana.
El Castelló que va viure en Primera com un sexenni d'or (1941-1947), que va ser capaç de guanyar al Reial Madrid al Sequiol dues vegades seguides, es va anar desmantellant. Aquella història de decadència representa l'altra cara de l'esport, la del futbol com a negoci. La fi d'aquell període no va ser simplement una servitud de club modest, era el final d'una etapa de la vida de l'afició.