El ball, amat i odiat a ‘Tenir-ho tot’ i ‘Una història és una pedra llançada al riu’
A Tenir-ho tot (Angle, 2024), Marco Missiroli retrata un fanàtic dels balls, des del boogie-woogie al country, mentre que a Una història és una pedra llançada al riu (Angle, 2023), Mònica Batet descriu un personatge que els odia tots.
A Tenir-ho tot (Angle, 2024), una novel·la de Marco Missiroli sobre la difícil superació de les absències i les addiccions, un dels protagonistes és un fanàtic del ball i amb la seva dona “Ballaven el boogie-woogie, ballaven la música dels anys seixanta i la masurca, ballaven les cançons lentes. Ballaven Queen i Daft Punk, ballaven Secondo Casadei. Anaven a competicions de shag. Tardor Hivern Primavera Estiu. Però la seva temporada de ball era el mes després del tancament definitiu dels para-sols, quan Rímini encara estava regirada i amb prou feines havíem tret les jaquetes dels armaris. Llavors s’hi deixaven els peus.
Es posaven discos així que es despertaven i no paraven fins al capvespre, per les habitacions de casa, els talons i les soles repicant, pel garatge, els bessons tibants i els braços arquejats, fins que a la nit se n’anaven a les pistes de ball i se’ls feia de dia. I els veies entrar malgirbats, amb la roba arrugada i els colls de les camises de tort. I també irritables, esquius, distrets. En Nando i la Caterina i la seva temporada baixa”.
En canvi, a l’últim Premi Crexells, Una història és una pedra llançada al riu (Angle, 2023), de Mònica Batet, el Futur Folklorista odia el ball, però l’obliguen a anar a classes (per a principiants absoluts). El primer dia, la professora “Va posar música. Va picar de mans i va demanar-los Balleu. Va vinga, vull veure com us moveu. Va haver d’insistir-hi. I, una altra vegada, alguns van tossir i d’altres van fer un somriure nerviós. El Futur Folklorista va tornar a tenir temptacions d’anar-se’n. Mentre ajuntava i separava els peus va sentir-se a la coberta d’un vaixell que s’enfonsava. Quan, finalment, la professora va afirmar Ja podeu parar, tots i cadascun d’ells van fer cara d’alleujament.
Va començar el que era de debò la classe dient-los Aquest és el peu dret i aquest és el peu esquerre. Quan digui Ara dret: el moureu cap endavant i quan digui Ara esquerre: el moureu cap enrere. No podeu tocar la línia amb la punta de les sabates. Alguna pregunta? Cap d’ells va gosar aixecar la mirada més enllà de la línia que tenien davant. I així van passar aquells cinquanta minuts que quedaven de classe: movent el peu dret, endavant, i el peu esquerre, enrere.”
Autocensura literària i tortures musicals a les presons d’Israel
A l’obra guanyadora del Pulitzer 2024 Un dia a la vida de l’Abed Salama (Periscopi, 2024), el periodista Nathan Thrall dissecciona el conflicte palestí a partir de l’“anatomia d’una tragèdia a Jerusalem”.
La magnífica novel·la reportatge Un dia a la vida de l’Abed Salama de Nathan Thrall reconstrueix què passa després d’un accident d’autobús que provoca la mort del fill del protagonista. Un recorregut pel present amb flashbacks que expliquen el cas. S’hi descriuen també les presons israelianes. Això inclou l’autocensura dels palestins amb la literatura: “En aquella època, gairebé la meitat dels tretze mil palestins en presons israelianes eren al campament del Nègueb. (...) Cada tenda s’organitzava com volia. La tenda de l’FDAP de l’Abed, per exemple, feia classes obligatòries sobre objectius polítics i ideologia de partit, on els presos rebien instruccions i consells sobre com sobreviure als interrogatoris del Shabak; (...) els televisors i les ràdios estaven prohibits; la llista de llibres vedats era llarguíssima (des de Shakespeare o Tolkien fins a Tolstoi, Soljenitsin i la Constitució de l’Estat d’Israel).”
Aquest capítol també explica la subtil tortura musical nocturna dels israelians: “Cada nit, els israelians encenien els altaveus i feien sonar a tot volum una trista i punyent balada d’Umm-Kulthum, la cantant preferida de l’Abed juntament amb Abdel Halim Hafez. A l’Abed no li agradava la música pop, i només escoltava els clàssics. Els israelians cada nit triaven una balada diferent del repertori d’èxits d’Umm Kulthum, i eren sempre cançons llarguíssimes; de fet, una de les més conegudes, “Enta Omri” (‘Tu ets la meva vida’), dura pràcticament una hora. Els presoners, angoixats i enyorats, escoltaven la música mentre jeien al llit; n’hi havia que ploraven”.
Un fals anarquista de Barcelona en un conte de Joseph Conrad
Al conte “Un anarquista”, ara publicat a Joventut i altres narracions per Edicions 62, amb traducció de Ricard Vela, la fama de la Rosa de Foc apareix espontàniament.
La fama de l’anarquisme de Barcelona —a l’època que era coneguda com la Rosa de Foc— era tan estesa que queda reflectida a la literatura: un dels personatges d’un conte de Joseph Conrad del 1905 de seguida relaciona Barcelona i anarquisme. El capatàs d’una gran explotació ramadera en una illa francoparlant de Sud-amèrica acusa un mecànic seu de militar en aquesta ideologia:
“—(...) En realitat, es tracta ni més ni menys que d’un citoyen anarchiste de Barcelone.
—Un ciutadà anarquista de Barcelona? —vaig repetir jo, estúpidament, mentre em mirava aquell home, que havia tornat a la feina al forat del motor de la llanxa i ens havia donat l’esquena.
Sense abandonar aquella postura, el vaig sentir amb claredat:
—Ni tan sols parlo espanyol.”
Després se sabrà que és de París.