«No ha existit cap lideratge que hagi apostat per fer polítiques lingüístiques agosarades»

- Com se li va ocórrer fundar Joves de Mallorca per la Llengua?

- Quan vaig tornar a Palma després d’estar tres anys fent feina a Barcelona a la Crida (Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes), vaig trobar en Pere Muñoz, que estava a l’Obra Cultural, i parlant, parlant entre tots dos arribàrem a la conclusió que calia fer qualque cosa a Mallorca a favor de la llengua. Inicialment, la idea fou ajuntar totes les organitzacions i els grups juvenils que hi havia i que estaven a favor de la llengua —joventuts d’alguns partits, grups d’esplai, d’escoltes, el Grup Blanquerna, l’Ateneu 31 de desembre...— i fer una plataforma, que va ser Joves.

Just després, però, Joves es convertí en un grup amb personalitat pròpia, amb una estructura que vaig copiar de la Crida —molt oberta, assembleària i molt feminitzada, en uns moments en què no s’estilava gens res de tot això— i que va funcionar prou bé des del principi.

- L’èxit del Correllengua de 1995, coincidint amb la primera Diada de l’Obra Cultural Balear (OCB), va ser decisiu per al futur de Joves?

- Sí, però convé conèixer quin era el context per entendre-ho correctament. Veníem d’un temps durant el qual l’Obra havia funcionat com un lobby davant de les institucions: es demanaven reunions als polítics que governaven i se’ls explicava el parer de l’entitat sobre les qüestions relacionades amb la llengua. Per exemple, així es va fer amb la redacció de l’Estatut, de 1983, respecte a l’oficialització del català, o el 1986 amb la Llei de normalització lingüística, que va ser aprovada per unanimitat. Però en els anys noranta ja existia una nova generació (d’activistes) que pensàvem que la pressió d’un lobby no bastava, crèiem que calia fer qualque cosa nova, i així va sorgir la idea de començar la lluita al carrer, la pressió social. Per això neix Joves. I l’èxit del primer Acampallengua, el 1995, ens demostrà que aquest era el camí, el de moure la màxima quantitat possible de gent als carrers.

- Quin és el balanç d’aquests trenta anys de Joves?

- Molt positiu. És vera que va passar per uns anys de parèntesi, perquè el protagonisme de la lluita anà a parar a altres organitzacions durant els anys de José Ramón Bauzá i que després costà reprendre encara un parell d’anys més, però vist en la perspectiva de tres dècades la feina feta ha estat enorme i sobretot ha estat molt útil, ha estat l’instrument per connectar amb joves despolititzats o altres que no tenien en el català la seva primera llengua i que s’han acostat al moviment de defensa de la llengua gràcies als actes de Joves. El Correllengua és el més conegut, l’Acampallengua també ho és prou, però després hi ha una gran quantitat d’activitats que no es coneixen tant i que són molt efectives: xerrades als col·legis, campanyes, difusió...

- Joves és el futur de l’Obra?

- Clarament. Fent un símil podríem dir que Joves és a l’Obra el que la Masia ho és al Barça. Ho és d’ençà que Jaume Mateu arribà a la presidència de l’Obra (2005) amb el suport de gent que havíem estat a Joves i que entràrem en el seu equip directiu. Així ha seguit essent des d’aleshores. Ara bé, és vera que l’Obra no té molts socis joves, però no passa res, els joves estan a Joves i quan se’ls necessita no fallen —no hi ha hagut mai diferències estratègiques ni falta de col·laboració— i en passar els anys alguns entren a l’Obra.

- Com veu l’evolució social del català en aquests 30 anys?

- Som realista i optimista. El realisme em fa constatar que la situació no és tan bona com voldria; no anam bé, perquè les institucions no han fet prou. No han generat els instruments perquè la gent que ve de fora rebi el convit per aprendre el català i usar-lo. Estam lluny d’aconseguir-ho i això és dolent. Ara bé, malgrat tot, el coneixement ha crescut i l’ús social no recula gaire, cosa que és positiva; i, a més, notam que molta gent de fora no és hostil a la llengua i que la defensen quan se l’ataca. Tot això en fa ser optimista.

- Com valora el que ha fet pel català el Govern balear durant aquestes tres dècades, de les quals 16 anys han estat de majories de centreesquerra i esquerra amb presència nacionalista-sobiranista?

- El balanç és completament decebedor. Uns han atacat la llengua pròpia i altres no han fet prou per impulsar-la socialment. No ha existit cap lideratge que hagi apostat per fer polítiques lingüístiques agosarades. El català és llengua de cohesió, d'integració, de possibilitat d'ascendir socialment... és un dret dels que arriben a les Balears, però els polítics no ho han volgut considerar així.

Per descomptat que hi ha hagut polítics que han fet prou, com Damià Pons, Joan Melià, Beatriu Defior... però han estat iniciatives concretes dins d'un context institucional gens favorable. La norma general és la forma de fer que jo he estat al Consell Social de la Llengua Catalana: tot són molt bones paraules, plans pilots i poca concreció més. De ben poc serveix. 

Per a mi sobretot aquests últims vuit anys han estat molt, molt decebedors. Com abans et deia, hi ha hagut gent que ha fet tot el que ha pogut, com en aquests darrers anys ha estat Beatriu Defior al capdavant de la Direcció General de Política Lingüística, però enmig d'un context d'un Govern que en conjunt no ha fet prou, ni tan sols ha recuperat el que teníem (normes legals a favor del català) abans de 2011.

- El trencament entre Vox i PP canviarà qualque cosa de com es relaciona el govern de Marga Prohens amb el català?

- El primer any ha passat tot el que és conegut, que havíem previst i que ha estat prou dolent. Ara bé, Prohens no és Bauzá. Veurem què és el que passa ara i si la ruptura (entre Vox i PP) és de bon de veres o no. La gent que estava al PP i que odia el català ja no hi és, o no la majoria. Ara és a Vox. Prohens té l’oportunitat de demostrar la diferència i rectificar, de no fer polítiques agressives contra el català. Si va en aquest camí, li anirà bé.

- Vostè va estar mig any a Barcelona per col·laborar amb la CUP i viure en primera línia el procés independentista català el 2017. Què li sembla el resultat fins ara?

- Vaig estar a Barcelona sis mesos, de maig a novembre de 2017, col·laborant amb el grup parlamentari de la CUP. Vaig dur la campanya a favor del sí al referèndum. Va ser una experiència fantàstica. És quan més a prop he estat del que és una revolució, pacífica i popular. Mai havia vist res igual. Sempre he pensat que qui estirava era la societat civil i no els polítics. Sé que no tothom pensa igual. Però, en qualsevol cas, és ben clar que la ciutadania mai no va defallir, sempre va estar disposada a sortir al carrer i actuar amb eficàcia per la causa. Però als polítics els va faltar valentia. És legítim que un polític tengui por i no vulgui fer una determinada acció, però aleshores el que li pertoca és abandonar i que el substitueixi un que no en tengui, de por. Per tirar endavant la independència fos com fos, calia no tenir gens de por, però n’hi hagué massa i els que en tingueren no cediren el lloc als que no en tenien.

Quan em vaig adonar que no es faria la independència va ser quan vaig decidir tornar a Palma, que per viure hi estic molt millor. Els darrers anys... bé, estan a la vista de tothom, tot és decebedor. Però som optimista, la història va molt ràpida avui en dia i tornarem a tenir una finestra d'oportunitat.

- Què opina de la col·laboració de grups sobiranistes, com ERC, Compromís, Més... amb el PSOE i Sumar?

- Sempre que l'esquerra espanyola demana ajuda a l'esquerra nacional passa exactament el mateix, no falla mai: la «nova Espanya» que prometen mai és possible. Tampoc ara. L'espanyol és un estat corrupte, podrit, que no té cap solució. Per tant, el que hauria de fer l'esquerra nacional no és ajudar l'esquerra espanyola sinó a la inversa: demanar-li ajuda per acabar amb aquest estat. Perquè aquest estat no funciona ni pot funcionar. No cal insistir-hi. Cal fer una altra cosa.

- Com s’imagina que serà Mallorca d'aquí a trenta anys més?

- Tots sabem que no podem créixer més en turisme, en demografia... Si la majoria social entén de bon de veres que cal trobar un altre sistema, haurà d'enfrontar-se tard o d'hora a l’evidència que hi ha un topall per assolir l’objectiu, com és la falta de sobirania per prendre les decisions estratègiques que convenguin. Qui vulgui transformar Mallorca sempre arribarà a aquesta conclusió. Per tant, si no tenim més sobirania no podrem canviar res. Ens cal més sobirania per tenir una Mallorca amb una riquesa molt més ben repartida, amb un sistema econòmic més just, amb una llengua i cultura respectades i a les quals tothom tengui accés, amb més benestar social...

- Fa 35 anys vostè era un jove activista que feia tot tipus de feina ajudant l'Obra Cultural Balear. Ara és el director del diari digital dBalears.cat, de la ràdio Ona Mediterrània, impulsor de la plataforma de TV per internet Vida, ha escrit llibres, és una referència de l’activisme mallorquinista i catalanista, tothom el coneix... Com fa el balanç personal d’aquestes dècades?

- N’estic ben content. He viscut amb coherència amb el que pens. He fet el que volia, viure com pensava que ho havia de fer. Per descomptat, com se sol dir, m'he hagut de reinventar en alguns moments i no m'ha anat malament. El que passa és que he estat massa temps al capdavant. Ja és ben hora d'anar deixant responsabilitats i, per ventura (riu), d'escriure les meves memòries.