—Qui va ser Enrique Palau Salvador?
—Enrique Palau Salvador era una persona de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat) que va estudiar com a telegrafista. Després de passar per Madrid i per la Pobla Llarga el van destinar a València, a l’emissora Radio Valencia, on era, d’alguna manera, el representant de l’estat en la ràdio. Era un home molt culte, un humanista, amb molt bona preparació. El desembre de 1937, convertida València en la capital de la República, es va empresonar a qui fins aleshores havia estat director de l’emissora acusat d’“alta traïcio i espionatge en temps de guerra”. En aquesta conjuntura, el governador civil de València va nomenar Enrique Salvador director de l’emissora, càrrec que va ser ben acceptat pel treballadors. La qüestió és que amb l’entrada de les tropes franquistes el març de 1939 a València, Enrique Palau va ser empresonat acusat de propagar la doctrina marxista i d’haver ajudat a la rebel·lió miliar, quan no era més que un gran demòcrata, un gran republicà i un home compromès amb les persones. El van condemnar a mort i en la presó, on va estar amb el Peset, es va passar de 1939 fins a 1943, amb la connivència de l’aleshores director i fundador de la ràdio Enrique Valor Benavent, que no va intercedir per ell. El 18 de maig de 1943, a les poques hores de ser traslladat a casa, per a després desterrar-lo a Tarragona, va morir de tuberculosi. Als sis mesos, a l’octubre, la seua família va rebre una carta on se li commutava la pena de mort per trenta anys de presó.
Quina crueltat!
—Com es va assabentar d’aquesta història?
—Através de contalles familiars i perquè coneixia la seua família, encara que la seua dona no en va parlar mai. Després em va entrar la curiositat i vaig començar a buscar, primer, en els arxius militars de València i, després, vaig trobar l’expedient de la presó, on eren tots els seus escrits. Allí he esbrinat coses molt més fortes de les que sabia la mateixa
família.
—Vostè els ha anat comunicant els descobriments que ha fet?
—Sí, les dones dels dos fills d’Enrique, els únics familiars que queden, estan molt emocionades perquè és la primera volta que es feia llum sobre el cas. Aquest era un dels meus objectius: ajudar a recuperar la memòria, trencar el silenci, il·luminar les parts obscures per recuperar dignitat.
—Diu en el reportatge que enguany se celebren 75 anys de Radio Valencia i ningú no ha dit res de Palau…
—No. És una cosa impressionant, només hi ha alguna citació incorrecta en algun llibre. El cas d’Enrique Palau ha estat una ferida que algú s’ha encarregat de tapar. S’ha donat fins i tot el cas d’un regidor socialista amb què he anat a parlar perquè han proposat dedicar-li un carrer al Valor Benavent, per informar-li què n’havia fet respecte a Enrique Palau. El regidor es va quedar trasbalsat.
—En el vessant personal, què significa el premi?
—Tres coses. Per un costat, simbòlicament, tanque trenta anys d’ofici. Per un altre, és donar testimoni d’aquest mateix ofici quan han tractat d’invisibilitzar- me en la meua ocupació principal. En tercer lloc, significa rescatar de les ombres una persona. La pitjor condemna no és la mort, sinó el memoricidi, matar la memòria que en puga quedar, reduir-la a l’espai de les quatre parets d’una casa.
—S’ha sentit identificat amb la història d’Enrique Palau?
—Sí. D’alguna manera, encara que menys dramàtic, m’ha passat una cosa semblant en el meu treball. Avui dia, els camps de concentració es fan d’una altra manera.