Elizabeth Costello porta tota una vida escrivint novel·les d’èxit. L’escriptora australiana, que ara ja s’acosta a la vuitantena, és reconeguda arreu del món i la conviden a impartir conferències, a fer entrevistes televisades, a participar en viatges culturals d’un hemisferi a l’altre. A ella, tot aquest reconeixement li ve de tornada i se’l pren amb un punt d’apatia, amb un aire de superioritat que l’acompanya des de jove. I malgrat la passivitat amb què rep les preguntes, amb què s’enfronta a les audiències, les seves idees sobre l’ésser, els secrets, el gènere, el mal, la vellesa o els drets dels animals es fan punyents i desperten reflexió.
Elizabeth Costello no existeix, de carn i ossos. És un personatge fictici. L’alter ego a través del qual escriu, sovint, l’autor sud-africà John Maxwell Coetzee, que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2003. És la protagonista de l’obra que porta el seu nom, Elizabeth Costello —que a casa nostra va arribar, amb traducció d’Albert Nolla, el 2004, de la mà de l’Editorial Empúries—, però també apareix en altres obres de Coetzee, com la novel·la acadèmica Les vides dels animals (1999), Slow Man (2005) i al conte Lies (2011).
Sembla que aquest personatge, però, no només visita amb freqüència les creacions del seu pare literari. També s’escola, sovint, a les produccions teatrals del polonès Krzysztof Warlikowski, fundador del Nowy Teatr de Varsòvia. El director, que es va formar amb grans del teatre europeu com Krystian Lupa, Peter Brook, Ingmar Bergman i Giorgio Strehler i que va guanyar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia el 2021, ha fet aparèixer Costello en escena en cinc produccions seves. Ara, Warlikowski i la seva companyia la porten a Barcelona com a protagonista de l’obra Elizabeth Costello | J.M. Coetzee.
Ho van fer el cap de setmana passat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), amb una obra en polonès (subtitulada en català i en anglès) que dura gairebé quatre hores (amb entreacte). Tot i que segur que aquestes consideracions tècniques van espantar a algú, els que van atrevir-se a fer un acte de resistència intel·lectual durant l’únic cap de setmana en què es representava, van poder gaudir d’una de les joies internacionals que el Grec ha portat a Barcelona.
En entrar a la sala gran del TNC, hom trobava l’escenari dividit en tres ambients: un lavabo en forma de passadís, una sala principal emmoquetada, amb una taula llarga i butaques, i una peixera de vidre. Una escenografia, obra de Małgorzata Szczęśniak, que permetia ser testimoni d’escenes públiques —a la sala central—, familiars —a la peixera— i privades —al lavabo. I que, combinat amb la projecció amplificada de les expressions dels dotze actors, magnífics, feia jugar al públic un ball d’atenció, d’esquena i cares, gestos i mirades, textos i subtextos.
Saltant a través de la cronologia de l’autora, l’obra s’atura en diversos moments, viatges, conferències i trobades —algunes versemblants, d’altres amb simbolismes més fantasiosos— protagonitzats per una Costello representada per cinc actrius diferents. Tot, una manera de vestir amb excel·lència la necessitat de compartir alguns dels assajos, idees i reflexions que brollen de la ploma de Coetzee.
Una Costello jove comparteix un encontre intel·lectual, sexual i un pèl diabòlic amb un escriptor de renom. Ell ha presenciat una conferència en què ella ha criticat amb vehemència el valor moral de l’obra d’ell, que relata crims contra la humanitat amb pèls i senyals. És positiu, necessari, parlar del mal amb tot detall?, es pregunta Costello. Més tard, l’espectador coneix una història traumàtica d’ella, el seu primer contacte amb el mal, i Costello confessa que el secret del seu dolor, guardat ben endins, li genera plaer.
I així planteja diverses preguntes ben actuals: els límits a l’hora de compartir l’horror, col·lectiu o individual; l’impacte social de reviure’l a través de narracions; els secrets com a part de l’essència humana o el plaer irracional de guardar una peça d’informació per ser-ne l’únic propietari.
La producció del Nowy Teatr de Varsòvia —coproduïda per la Schauspiel Stuttgart, el Théâtre de Liège, La Colline – Théâtre National de París, i l’Athens Epidaurus— planteja altres qüestions existencials. Un dels debats que apareix de manera transversal al llarg de l’obra és el dels drets dels animals.
Tot i que mai parla explícitament de veganisme, Costello —un personatge que, recordem, fa aquestes reflexions a principis de segle— decideix adoptar el que sembla una dieta vegana i advocar per equiparar el valor dels animals no humans amb el dels homes. Filòsofs, científics i pensadors en parlen entaulats, en un àpat que recorda El Sant Sopar de Da Vinci, presidit al centre per Costello, i també hi participa un actor disfressat de mico intel·ligent.
De fet, l’interès pels drets dels animals és tant que l’escriptora, de gran, gairebé com un deliri abans de marxar d’aquest món, planteja una proposta hiperbòlica. Vol construir un escorxador de vidre al centre de la ciutat, que ella compara amb les càmeres de gas nazis. Un escorxador que funcioni de veritat, a tall d’exemple, perquè està convençuda que si la gent veiés el dolor que hi ha rere els seus plats, canviaria de parer. Fa anys que els activistes ensenyen què passa en aquelles càmeres refrigerades i, tot i que cada vegada hi ha més tofu als supermercats, el canvi no és que hagi estat dràstic. Però qui sap, potser funcionaria matar animals per demanar que no es faci.