El 19 de juliol de 1974 Joan Carles de Borbó es convertí en cap interí de l’estat creat per Francisco Franco. Per tant es convertí en dictador d’Espanya, per molt que ho fos de forma interina. La llei així ho preveia des de 1969, any en que el caudillo l’anomenà hereu a la prefectura de seu règim totalitari i l’investí amb el títol inventat de Príncep d’Espanya.
Aquell juliol de fa mig segle es demostrà a la pràctica que el desig de Franco de crear la seva monarquia s’havia fet realitat. Joan Carles seria el rei del franquisme. Franco tenia ben clar des del començament de la Guerra Civil que volia instaurar una nova dinastia, creada per ell. Quelcom que contravenia el pensament tradicional feixista espanyol dels anys trenta, que era republicà.
En efecte, els primers partits d’aquesta ideologia defensaven la forma d’estat republicana. És vera que existia també un tradicionalisme ultraconservador que volia la reinstauració en la persona de Joan de Borbó, l’hereu segons la successió dinàstica. Tanmateix, àmplies capes del corrent polític d’extrema dreta identificaven la corona dels Borbons amb un passat del qual abominaven. És significatiu que el general Francisco Franco es revoltà contra el govern legal de la Segona República cridant visques... a la República.
El feixisme republicà
El primer partit de rellevància d’aquesta orientació va ser fundat el 1931 per Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i Alberto Ardanaz amb el nom de Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS). S’alimentava ideològicament d’una barreja entre el que defensava el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany —o Partit Nazi—, liderat per Adolf Hitler, i el Partit Nacional Feixista d’Itàlia, sota el comandament de Benito Mussolini.
Al cap de dos anys, Alfonso García Valdecasas, Julio Ruiz de Alda i José Antonio Primo de Rivera —fill ran del cap de la dictadura (1923-1930) de Miguel Primo de Rivera — fundaren Falange Espanyola, una formació que naixia imitant el partit feixista de Mussolini. Una i altra es fusionaren el 1934 adoptant el nom de Falange Espanyola de les Jons, adaptant la ideologia nazi-feixista a les peculiaritats hispàniques, entre les quals —al contrari dels seus col·legues italians— hi havia la convicció republicana.
Quan els militars rebels estaven preparant el cop d’estat contra el govern de la Segona República, tenien el suport d’aquest feixisme orgànic republicà i, també, del tradicionalisme que a canvi volia la reinstauració borbònica just després de guanyar el cop i —si n’hi havia— la guerra. Dins del generalat rebel hi havia divisió d’opinions. Alguns eren tradicionalistes i altres republicans. Quan Francisco Franco va fer la seva arenga colpista que inicià la rebel·lió feixista, l’acabà amb un «visca la República!». I durant el primer mes del conflicte bèl·lic, entre el 18 de juliol i el 15 d’agost, els revoltats usaren la bandera tricolor republicana, per després passar a la bicolor tradicionalista, a la qual Franco feu afegir l’àguila el 1938.
Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil, el general Franco —que ja s’havia investit amb el títol de generalísimo— es va fer entrevistar per l’ABC de Sevilla —s’editaven dues edicions amb la mateixa capçalera: la feixista a la capital andalusa i a Madrid la republicana lleial al Govern— el 18 de juliol de 1937. En l’interviu oferia bones paraules per a Joan de Borbó, però es negava a considerar la seva reinstauració. Deia que el que calia «ara és guanyar la guerra» que enfrontava «dos bàndols d’espanyols, un dels quals està influït per tenebrosos poders internacionals i esclavitzat pel fuet dels russos; però ja els expulsarem del tot». I que, quan s’assolís l’objectiu la forma d’estat, no hauria de ser una urgència i, en canvi, «construir un estat sobre bases fermes» en què «el meu poder no sigui interí». Respecte a la forma d’aquest nou estat, «les meves preferències (republicanes) són conegudes de bell antuvi», però «si arribàs el moment de la restauració, la nova monarquia hauria de ser, sens dubte, molt distinta de la que caigué el 14 d’abril de 1931. Distinta en el contingut i, malgrat que ens dolgui a molts, però cal atendre a la realitat, fins i tot amb la persona que l’encarni».
Franco, doncs, tenia una idea clara del que volia: poder absolut al capdavant del futur estat dictatorial i, si esqueia, ell ja crearia la seva monarquia una vegada acabada la guerra —cosa que passà l’1 d’abril de 1939, data del famós comunicat de guerra: “En el día de hoy, cautivo y desarmado...”— i quan tingués organitzat el seu règim com volia. I així ho va fer: el 1947 s’inventà la corona franquista, encara sense rei. Franco ordenà l’organització d’un fantasmagòric referèndum per al 7 de juliol de 1947 —que, com tots els de les dictadures, els electors van donar suport a la proposta oficial quasi per unanimitat, el 93% dels vots foren afirmatius— per donar legitimitat a la Llei de successió en la prefectura de l’Estat, aprovada aquell any, per la qual la forma d’estat d’Espanya era definida com «un regne sense rei».
Si l’article primer de la Llei així descrivia l’Estat, el segon deixava clar de qui era i continuaria essent el poder, del «Caudillo de España y de la Cruzada, Generalísimo de los Ejércitos, don Francisco Franco Bahamonde». Ara bé, Franco, que pretenia ser previsor, ja tenia ben clar qui seria l’hereu per al qual havia fet aquella Llei. El 1948 el dictador i Joan de Borbó pactaren que aquest enviaria immediatament el seu fill, Joan Carles, que aleshores tenia deu anys, perquè fos educat a Madrid sota el control de Franco, amb la intenció que fos el seu successor en el futur.
A finals de la dècada dels anys seixanta, el jove Borbó, ja gairebé sense cap relació amb el seu pare i profundament imbricat en l’àmbit familiar, polític i ideològic del dictador, s’havia convertit en un bon successor a ulls de Franco. És vera que hi hagué intents de l’entorn del caudillo que intentaren evitar que fos el designat, però el vell dictador es mostrà inflexible i l’any en què complí 76 anys oficialitzà —a través d’una nova llei ad hoc que desenvolupava la de 1947— que el jove Borbó seria el futur cap de l’estat franquista amb el títol de rei: «Quan es produeixi la vacant en la Prefectura de l’Estat es reinstaurarà la Corona en la persona del príncep Joan Carles de Borbó i Borbó, que la transmetrà segons l’ordre regular de la successió establerta en l’article onzè de la Llei fonamental del 26 de juliol de 1947», deia l’esmentada norma legal.
Si el 1947 havia nascut la corona franquista sense titular, aquell 1969 naixia el primer futur rei del franquisme: Joan Carles. Va ser el 22 de juliol quan el president de les Corts de la dictadura, reunides en plenari per assistir al jurament de fidelitat, demanà a l’hereu: «En nom de Déu i sobre els Sants Evangelis, jureu lleialtat a Sa Excel·lència el Cap de l’Estat i fidelitat als Principis del Moviment Nacional i d’altres lleis Fonamentals del Regne?». La resposta, òbvia.
Com que Joan Carles no era príncep d’Astúries —ho era son pare—, el títol preceptiu de l’hereu segons la tradició dinàstica borbònica, Franco s’inventà un nou rang dinàstic i l’investí —vegeu sobre això l’entrevista a Rebeca Quintáns— com a príncep d’Espanya. Cinc anys després, el 19 de juliol de 1974, ara fa cinquanta anys, es posà en pràctica la previsió legal i Joan Carles es convertí en cap interí de la dictadura quan el caudillo hagué de ser ingressat en una clínica de Madrid, víctima d’una tromboflebitis.
Cap interí de la dictadura
Aquell dia Franco fou ingressat després de passar setmanes malalt. Era un home de 82 anys que es trobava en un estat físic molt deficient. Al contrari de com el presentaven, primer, els noticiaris del NODO —Noticiario Cinematográfico Español— que es passaven a les sales de cine de forma obligada i, després, els informatius de RTVE, Franco era una persona molt sedentària, capaç de seure davant la televisió o en el seu cine particular del Palau d’El Pardo durant hores i hores. Aquesta manca de moviment li anà provocant amb el temps diferents problemes relacionats amb la mala circulació a les cames, que s’anaren agreujant any rere any fins que el 9 de juliol de 1974, després d’haver-se passat infinites hores mirant la Copa del Món de Futbol d’Alemanya, que es va celebrar entre el 13 de juny i el 7 de juliol, fou víctima d’una tromboflebitis que el portà el dia 19 a l’hospital, on li salvaren la vida pels pèls. Tot i que, com és conegut, no recuperà del tot la salut i l’any següent novament fou ingressat, a finals d’octubre, i ja no en sortiria.
Aquell 19 de juliol de 1974 Franco cedí interinament el poder a Joan Carles. D’aquesta manera, Espanya passava a tenir un nou cap de la dictadura per primera vegada. I, tot i ser de forma interina i només durant 46 dies, fins al 2 de novembre, el Borbó exercí el poder que li conferia haver-se convertit en dictador interí d’Espanya per la gràcia de Franco, tal com la llei preveia.
El primer acte de Joan Carles fou la ratificació d’un nou acord bilateral que certificava la presència militar nord-americana en diferents indrets del territori espanyol. Quelcom de gran valor estratègic per a Washington. D’aquesta manera, quedava sense efecte la previsió de venciment per a l’any següent de l’ús de la important base naval de Rota. El secretari d’estat dels Estats Units, Henry Kissinger, sempre fou un defensor del paper de Joan Carles com a successor de Franco i, a canvi, el príncep de la dictadura sempre va mantenir una relació estreta amb l’Administració del país transatlàntic, que es concretà amb el seu suport als interessos polítics i militars estatunidencs a Espanya i, també, a la colònia del Sàhara Occidental.
En efecte, al cap de poc més d’un any, amb Franco novament ingressat de bell de nou a l’hospital —a partir del 31 d’octubre de 1975—, el dictador interí participà en el pacte secret entre Madrid i Washington que assegurava la fugida espanyola del Sàhara que, al cap i a la fi, suposaria l’ocupació del territori per part del Marroc, en contra d’una resolució de les Nacions Unides que obligava la potència administradora, Espanya, a assegurar-hi un referèndum d’autodeterminació.
Tornant a l’estiu de 1974, a banda del citat acord internacional, el Borbó també signà durant el seu interinatge dictatorial una sèrie de nomenaments i decrets de funcionament de l’Administració del règim. Entre altres, va nomenar un jutge del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), el tristament famós òrgan de repressió de l’oposició democràtica. En el mateix sentit ideològic, l’interí cap de l’Estat franquista augmentà la pensió que cobraven els membres del Benemèrit Cos de Mutilats de Guerra per la Pàtria, que per descomptat eren els d’un sol bàndol, el seu, el dels feixistes vencedors de la Guerra Civil. El 30 de juliol Franco va sortir de l’hospital, però els metges li aconsellaren descansar i decidí anar-se’n a passar l’agost al Pazo de Meirás, el seu lloc oficial de vacances. Allà despatxà en diverses ocasions amb el seu successor.
Tal com aquest setmanari ha explicat en un bon grapat d’ocasions, Joan Carles sempre ha estat un home obsessionat amb els diners i les dones. De diners, ja en feia en aquells inicials anys setanta, amb els seus negocis privats, especialment amb la lucrativa intermediació amb els països àrabs productors de petroli. En aquest sentit, és significatiu que en aquells 46 dies de dictador interí rebés —el 5 d’agost— el seu amic Hussein, rei de Jordània, un dels països productors de cru.
Si en aquell estiu tan especial per a ell no va desatendre les especials relacions que li permetien fer suculents negocis d’intermediació amb el petroli, tampoc va renunciar a la seva altra gran afició: les setmanes boges mallorquines. Això sí, esperà que Franco sortís de l’hospital per viatjar a Palma. El 9 d’agost es desplaçà a l’illa —amb tota la família— a navegar, sortir de farra i col·leccionar amants, tal com era habitual. Encara convivia amb Sofía, la dona grega que aguantava les infidelitats del marit. Una relació que acabà ben aviat, el 1976: Sofía abandonà Joan Carles quan el trobà en plena activitat infidel —en una finca de camp on passaven uns dies—, tot i que sempre va continuar fent de reina consort i complí les obligacions oficials. Talment com va fer aquell agost de 1974, quan la premsa local es desfeia en elogis i admiració al futur rei espanyol i la seva família.
El 13 d’agost Borbó viatjà a Madrid per rebre oficialment el primer ministre marroquí i el responsable d’Afers Exteriors. Una visita rellevant; no debades —com explica Quintáns en l’entrevista adjunta—, s’emmarcava en els estrets contactes que a tres bandes s’estaven fent —Borbó, Estats Units i Marroc— per preparar secretament la fugida espanyola del Sàhara.
El mateix dia, a la tarda, Joan Carles, de tornada cap a Palma s’aturà a Barcelona, anà al port i pujà a un iot on l’esperava son pare, Joan. Durant unes hores el vaixell navegà mentre els dos Borbons —que mantenien, com és conegut, una relació tensa— parlaren. No consta de què, però, tal com els esdeveniments s’estaven desenvolupant, és lògic pensar que parlassin del que tothom veia: que el «fet biològic» de la mort de Franco era imminent i que Joan Carles seria proclamat rei de la dictadura. I son pare, que mantenia els drets dinàstics legítims, abominava de la corona inventada per Franco.
Allò acabà com ja és conegut. Amb Joan finalment rendint-se a l’evidència i renunciant als seus drets successoris el 1977, perquè el ja rei Joan Carles pogués intentar passar a ser percebut com l’hereu de la dinastia legítima —i ho va aconseguir davant del silenci general— i no el que era, l’hereu de la corona franquista, una condició per la qual s’havia convertit en dictador interí el 19 de juliol de 1974.